del Palau de la Generalitat)
En els anys de la infantesa vivíem el dia de Nadal amb dos detalls que el feien més proper a la intimitat familiar. El dos tenien els seus orígens a l'escola, perquè en ella s'establia un aprenentatge que consistia en aprendre el vers i a preparar la felicitació nadalenca.
El vers requeria més temps per memoritzar les estrofes. Un cop havíem après a recitar amb fluïdesa, se'ns feia llarg haver d'esperar fins el dia de Nadal.
Arribat aquest, aprofitava un descuit de la família per a deixar, sota el plat del pare, l'anomenada felicitació, tancada a dintre un sobre. Quan se li servia la sopa de galets, ell, que coneixia de cada any l'estratègia, feia veure que el plat perdia l'estabilitat, com si a sota hi hagués quelcom que el desestabilitzava. I sí, d'allà sortia aquella nadala que havia escrit amb els millors desitjos pel Nadal i que jo i les meves germanes havíem signat. La descoberta ens omplia de joia.
Entre els torrons i el cafè s'esqueia recitar el vers, cosa que fèiem pujats a dalt de la cadira. El moment anava acompanyat d'una satisfacció generalitzada. Pet a nosaltres, satisfacció i descans, per haver recitat el vers sense que la memòria ens traís. I per la família, que mostréssim tanta decisió amb un vers molt emotiu i adient. Hi corresponien amb una propina que es feia efectiva en el moment de passar el platet.
Ens vam anar fent grans i els dos costums, el vers i la nadala, van seguir formant part del nostre dinar nadalenc. Si més no el vers va anar deixant pel camí el protagonisme dels pastors i el nen Jesús. Les noves estrofes eren de la nostra collita, cadascú segons la seva inspiració, que venien a ser com un popurri que anava desgranant els temes que més repercussió havien tingut, al llarg de l'any, en el si de la família. El resultat final era sensacional, per l'originalitat que hi esmerçàvem i per la manera d'exposar el que volíem dir. Tot plegat contribuïa a que l'èxit estigués assegurat i les risses també. El costum va durar fins que el pare va estar entre nosaltres, sense la seva presència no ens motivava recitar les peripècies, alegries i altres singularitats que ens inspiraven les pàgines viscudes de la nostra existència. Els nets van agafar el protagonisme que fins llavors havíem compartit.
Al cap dels anys, pels mateixos motius de l'edat, hem anat matisant l'opinió que teníem que de cap manera el Nadal s'havia de celebrar a fora de casa. Però els preparatius del dinar i la seva elaboració requereix molta feina i neguit per tal de que tot quedi bé. Un cúmul de circumstàncies que ens va fer reflexionar i arribar a la conclusió que el més còmode era anar al restaurant. Només ho vam poder portar a terme un Nadal, perquè al proper la pandèmia no ens va deixar.
Aquest any, quan semblava que es podia tornar a acudir a l'hospitalitat que ofereixen els nostres restauradors, vam tornar a encarregar taula. Però a mesura que passen els dies la situació es complica de mala manera. Fins que es fa pública, per part del nostre Govern, que tornen les restriccions d'aforament i les recomanacions per reduir les celebracions només al nucli familiar. Posats en contacte amb el restaurant, els seus responsables ens informen que fins dijous, dos dies abans de Nadal, no es pronunciarà el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que pot revocar l'ordre del Govern o la pot ratificar. I ve que la justícia es pronuncia i avala els raonaments dels mandataris. Com que vam ser dels darrers en apuntar-nos, ens sentíem més fora que a dintre. Tanmateix, degut a que van tenir anul·lacions, l'establiment va poder complir amb el cinquanta per cent de l'aforament i així, en la mateixa vigília del dia de Nadal, se'ns comunica que tenim el lloc assegurat.
Mai el dinar de Nadal havia estat sotmès als dictats de la justícia, com ho ha estat ara. Amb el neguit i la incertesa que suposava haver arribat pràcticament al dia sense saber el que menjaríem ni a on. Fins a l'extrem de perdre el respecte a la mort i quasi alinear-nos amb la teoria que tan pregonaven els qui eren de vida, gastronòmicament parlant, quan desafiaven a l'autèntica, la pròpia, dient: "morir per morir, més val morir tips. Bon Any!
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de gener del 2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada