ELS MATXOS DEL VEÏNAT

     

    Estic convençut que si els hi preguntéssim  als joves pel significat d’aquesta paraula, de segur que ho relacionarien amb els mascles que es tenen cregut que ho són molt. Si ens alineem amb aquesta teoria, aquest encapçalament  també es pot interpretar com si em volgués referir a l’espècia humana, d’aquestes característiques, que s’han alternat entre el veïnat. Per a la gent de pagès, però, el matxo era  una part de l’engranatge familiar,  indispensable per a desenvolupar les  tasques del camp.

       L'anomenaven així perquè era el resultat de l'encreuament entre un cavall i una somera. I ho feien amb una familiaritat que s’interpretava com si es tractés d’un més de la família. El cert és que, assumint les diferències existents amb els humans, ho venia a ser. Perquè quan el matxo es posava malalt, passaven les mateixes angoixes com si es tractés d’un familiar. 

    Els de casa havien compartit amistat i atès molts encàrrecs que els hi feien en Ramón Masip i l’Angeleta Lluís de can Mas. Una de les vegades la família havia encarregat  uns mobles i al cap de pocs dies va venir a casa la seva filla Angelina que, seguint les indicacions de la seva mare, ens venia dir que paréssim les gestions, perquè el matxo s’havia posat malalt i estaven passant un gran disgust. No desitjaven altra cosa que poder-lo veure amb la salut restablerta i la resta no tenia la més mínima importància. 

    Quan vaig venir al món, en la casa del carrer Sant Francesc, de bon matí s’escoltava el pas dels cavalls arrossegant els carros, de camí al tros o els que venien de pagès i es desplaçaven cap a la plaça. Aquest soroll era el primer batec  del dia, en un poble on la calma només era pertorbada per la servitud d’aquestes bèsties, que feien camí sense que els amos els comandessin, de tan bé com el coneixien.

      És el que passava amb el matxo dels de ca l’Eixut, que tenien la quadra i la vivenda un  parell de cases al costat de la nostra. Quan arribaven a la porta el deslliuraven del carro i ell tot sol entrava a l’estable, passant pel menjador i fins que s’aposentava en el seu espai.  També a la casa de l’Andreu i  la Remei, que vivien al costat mateix de la d’en Panxito i la Francisca,  l’animal feia igual recorregut, circulant per entre la taula del menjador i el moble del mirall per arribar a l’estable que es trobava al fons.

    I només tombar al cantó del carrer Sant Bonaventura, hi havia la quadra d’en Joanet de can Mas. Potser la més reduïda de tot el carrer.  Una mica més enllà el cavall de cal Torrat, també el matxo de can Mas, al qual ja m’he referit. I en el cantó del Sant Bonaventura amb el de Sant Josep hi havia les quadres de la família Matas, que disposava d’un bon nombre de cavalls i carruatges. Ja cap el final del de  Sant Bonaventura, el burret d’en Sellarès que, com ja vaig explicar, quan el va tenir acostumat a no menjar se li va morir. 

     A més de les quadres en molts  baixos d’aquestes cases, també hi havia el celler. Motiu pel qual, durant els dies que durava la verema, el transit de carros i cavalls era intens. 

      Amb tants matxos distribuïts en aquest espai, alguns el coneixien com el carrer del femer. Quan els fems eren molt apreciats com adob per a les plantes. I tot i que els carreters no s’entretenien a recollir els excrements, ni els recriminaven per no fer-ho, perquè eren els mateixos veïns els qui se’ls disputaven per a desprès portar-los  a l’hort.

    Al final del carrer Sant Francesc el burret que tenia la família Solé els servia per a anar a repartir els sifons i les gasoses que embotellaven. Quan molt a prop, en el començament del carrer Espalter, el burret de can Selva anava carregat de capses de cartró. 

    Altra cosa era la quadra d’en Pepito gitano, on avui hi ha un abeurador de persones amatents a que l’aixeta ragi, era una quadra expositora de cavalls. Els propietaris que el volien vendre li portaven a en Pepito i ell feia d’intermediari.

    Només girar en direcció cap a l’estació hi havia les quadres de can Gori, per completar aquest inventari dels matxos del veïnat. Que tenien el seu protagonisme en. En un poble on aquests, els matxos i els burrets,  eren quasi bé majoria. D’entre les especies animals, Eh!

                                                J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de gener del 2022)