ELS RIBETANS ENS VISITEN

   

  

   Tot sovint la vida et depara coincidències que et sorprenen, al mateix temps que et fan feliç. L’altre dia sortia de la botiga, quan un senyor s’apropa i em pregunta si he estat jo el qui ha publicat l’article de la barca d’en Milà. Quan ha verificat l’autoria del signant de l’article, s’ha interessat per saber també on era la casa que l’exhibia, doncs aprofitant que estava aquí aniria a veure-la. Tot i no conèixer a l’interlocutor la seva fisonomia m’era familiar. Davant la meva sorpresa,  l’home m’ha fet saber que era de Sant Pere de Ribes i que sovint, ell i la seva muller, venien a fer un tomb per Sitges. 

   Total, que s’ha tret la mascareta al mateix temps que s’identificava: “soc Albareda, el fill del ros “, a la vegada que m’informava que el seu pare feia just cinc mesos havia mor. Jo havia conegut a l’avi i a l’oncle, quan junt amb els seus fills tenien l’agencia de recaders al carrer Muntaner. Anaven i venien cada dia de Barcelona amb els camions. El ros en comandava un i era d’una eficiència absoluta, coneixia pam a pam la capital i per a ell res era impossible. De tarannà impulsiu, l’havies de saber portar, perquè de primer et deia: “ui! Allà, és molt complicat per poder aparcar el camió, si tinc temps hi aniré, però no t’asseguro que sigui demà” Total que, arribat el moment, la seva professionalitat superava els seus dubtes i et feia l’encàrrec sense més ni més.

    En aquells anys els ajudaven altres treballadors de Ribes i de Sitges i un de molt singular era el petit de la nissaga, que com que encara era  més ros que els altres, aquí i al seu poble, el coneixíem pel rosset de Ribes. D’ell, en el seu dia, ja vaig explicar el sentit d’una frase que pel meu cossi Joan i per a mi va ser lapidària, frustrant la idea que teníem d’anar al ball de nit que organitzaven a Ribes per la Festa Major de Sant Pau. El desencís va arribar després de coincidir amb ell i li vam preguntar quan valia l’entrada per poder accedir al ball. La seva resposta va ser poc aclaridora, però sí  molt entenedora: “ no ho se, però compta, compta...”, recreant-se amb el so de la “a”, tan característica de la parla ribetana. Com que la nostra economia era més pròpia dels escanyapits, ens vam estalviar calerons, tot i que mai vam saber quants exactament. De la mateixa manera que també  l’haver d’emprendre l’aventura de tornar a peu, a altes hores de la matinada, per la carretera. Suportant l’airet fred que bufa de Ribes i que per la gent de Sitges tanta mala fama té.

    Un treballador de la plantilla, que comandava un altre dels camions, en Julién també era d’una eficàcia extraordinària. Feia  anys que treballava a l’empresa i va acabar per ser-ne el màxim responsable, traslladant  l’agència a un local de les Cases Noves. Quan es va jubilar va tancar l’empresa que era una icona dels recaders de Sitges. Que es va alternar amb aquells que encara anaven a Barcelona amb tren carregats amb els mocadors grans de farcell.

    Ribetanes i ribetans tenen molta tendència a venir a Sitges, on alguns, com els Albareda hi tenien interessos en el nostre poble. La majoria simplement pel fet de venir a passejar. O com l’estanquer de Ribes, en Josep Maria Ramos i Cuadras, que junt amb el seu oncle, no es perdien cap cantada de caramelles. Els recordo amb els seus respectius barrets que els hi conferia un toc d’elegància, una peça de vestir molt habitual en els costums que distingien als  homes de Ribes.

      Per tant  existeix molta complicitat entre Sitges i Ribes, tanta  que la capçalera de l’Eco, i una part del seu contingut, s’ha desdoblat: per una banda l’Eco de Sitges, amb el director Magí Fortuny i Poch, amb molts lligams ribetans,  i per l’altra l’Eco de Ribes. Una complicitat que ha continuat l’Albareda, fill del ros, al no deixar perdre la subscripció que el seu pare tenia establerta  amb el setmanari. Un fet que a permès, a ell i a mi, ser protagonistes d’una anècdota que m’ha satisfet molt i que ha estat possible gràcies a que l’Abareda no només li agrada llegir el setmanari, sinó que tot sovint ens visita per a ser testimoni directe del que ha llegit en les seves pàgines.

                                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el10 de desmembré 2021 )