El paisatge de Nadal no és un paisatge qualsevol i l’encanteri que el fa diferent es troba en el mateix hivern. Però encara hi ha més, es fa més real i íntim quan el sol es retira i la foscor empeny. A cada minut que passa el paisatge s’assembla a un pessebre acabat de fer. I si la posta es fa mirar, el mateix passa quan el dia neix. A casa nostra ho fa per darrera l’ermita de Sant Sebastià. I deu venir a ser com aquella nit, quan tothom es va posar a caminar guiats pe la llum de l’estel.
I és que el paisatge de Nadal també és més de poble que de ciutat, perquè en els pobles hi coincideixen detalls que el fan més singular. I quan més petit és el poble més pinzellades de tradició nadalenca hi trobem.
Potser el nostre va perdent el pedregui nadalenc si el comparem amb altres indrets, si més no encara conserva uns llocs que s’inspiren en aquest propera nit de la vigília, quan Josep i Maria busquen un aixopluc per poder descansar i passar la nit.
L’ermita de la Trinitat quan la nit s’imposa, una capa desordenada d’estels posa el sostre més natural i bonic de tots els que hom es pugui imaginar. També el silenci s’hi arrauleix, mentre que un fred gebrador fa que el lloc aconsegueixi tots els ingredients per a que el pessebre sigui més semblant al de veritat. Més enllà, apartant-nos del mar, engolida pel Massís del Garraf hi ha la que havia estat església del llogaret de Jafre. És fàcil imaginar la gent que hi habitava, deixar l’escalfor de la llar de foc per anar a Missa del Gall, acompanyant-se d’un fanalet. Una tradició que veïns de casa nostra hi van continuar anant a peu amb la mateixa finalitat.
Un altre indret amb moltes similituds amb el pessebre, el trobem a Campdàsens, amb la seva capella al peu de les vinyes, on el silenci també s’ha imposat i ha fet emmudir el batec de la campana que només repica el dia de la seva festa.
I tornem a la vila per aturant-nos en una capella, que en aquestes vigílies bé podria acollir a la parella que busca posada. La de l’Hospital de Sant Joan, que des del primer dia dona aixopluc a les persones que hi acudeixen a la recerca de la tranquil·litat que tota persona anhela quan el camí es fa una mica més costerut.
Reprenem aquest, el camí, i l’ermita de Santa Bàrbara se’ns mostra senzilla, perfecta per fer una aturada en aquesta nit. La llàstima que es troba desendreçada, abandonada. Quan amb l’excusa de la modernitat es van obrir nous camins, aquesta mateixa modernitat la va recuperar i l’ha posat tan a peu del camí, tant, que potser tornarà a sucumbir, no al pas dels anys però sí davant de la desídia de les persones,
I d’allà arribem a l’ermita del Vinyet, un far que il·lumina el recorregut en aquest nit tan fosca, però estelada. Una ermita que ha inspirat molts pessebres, desprès de que tots hem tingut la mateixa visió, el mateix pensament. Un redós perfecte per aquesta parella que implora a la comprensió i l’hospitalitat de la gent. Sabedors que podria ser el lloc escollit, hi han disposat un pessebre que també és molt semblant al de veritat i igual que aquell, està envoltat de silenci i sota la protecció de la Mare de Déu del Vinyet.
Sola, també rònega i malmesa, trobem a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia. On una mica més enllà de la seva ubicació hi ha l’únic lloc del poble des d’on es veuen les muntanyes de Montserrat. Un altre punt de referència en aquest recorregut de la Nit de Nadal.
I d’aquí el camí ens porta a l’ermita de Sant Pau de la veïna població de Sant Pere de Ribes. Situada entre vinyes, és potser l’indret on el pas del temps sembla que s’hagi aturat. Amb l’oratori del Sant Pau xic i no gaire lluny, el castell de Ribes i l’església vella. Un recorregut perfecte en una nit diferent.
Josep i Maria tenen per escollir. Demà és Nadal i malgrat els moments difícils, la vida ens depara l’oportunitat de tornar a buscar, en aquest camí per on caminem, un recer on hi reneixin els petits detalls que tant ajuden a viure. Perquè els grans, aquests que de ben segur més anhelem, potser no fan la felicitat.
Que siguem molt feliços, ara i sempre.
J.Y.M.
Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de desembre del 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada