La modernitat ha anat sempre de la mà del progrés. I aquest va transformant no només coses tan simples com la de la imatge, sinó que també repercuteix en els costums de les persones. Que ens acostumem de seguida amb les novetats que fan més còmode la nostra existència.
En aquesta època de l'any els costums giraven a l'entorn d'una activitat que ocupava a un bon nombre de famílies del poble, la verema. On la vinya assolia un protagonisme, el qual es traduïa en una alegra sintonia de veus i rialles que s'imposaven al silenci que, durant la resta de l'any, planava per damunt de la vinya. Era la gent que collia, cep a cep, els gotims de raïm que acabaven dins d'aquelles feixugues portadores de fusta. Actualment, aquell esclat de vida ha estat substituït pel potent espetec del motor de la màquina que avança entre els ceps i en un moment recull el que feien, durant dies, aquelles colles de veremadors i veremadores .
Gent que per esmorzar coïen unes arengades al damunt del rostoll de les brases, que sorgien de cremar les vergues, i que les menjaven acompanyades de pa sucat amb tomata i raïm acabat de collir. Totes les botigues de queviures disposaven, el que anomenàvem "cascos d'arengades".
Establiments caracteritzats per la venda, també anomenada, a granel, quan quasi tots els productes havien de passar per la bascula per establir el pes que sol·licitava el client: mitja onze, una onze, tres onzes... Fins que aquesta venda al detall es va anar alternant amb la comercialització dels productes envasats, generalment a dintre de llaunes. Que per obrir-les calia recórrer a la simplicitat de l'obre llaunes. Vist avui aquests obre fàcil amb els quals van dotats totes les llaunes, hom es pregunta com es va tardar tants anys fins arribar a aquesta simplicitat actual? De les primeres matèries a ser envasades van ser les sardines. De mida petita, però conservades amb oli, potser van ser pensades per a substituir a les arengades, perquè cada vegada és més difícil de trobar-les.
Una altra utilitat que aportava l'obre llaunes es troba en el seu extrem superior i que serveix per deslliurar "la xapa" de les botelles que porten aquest tancament. Una altra novetat que van acollir aquella gent que, fins llavors, el més sofisticat eren els peculiars tancaments de les ampolles de gasosa. Perquè també hi havia per costum anar a comprar el vi a granel i el broc de la garrafeta es tancava amb el tap de suro. Curiosament les botelles de vi embotellat encara porten tot el tap incrustat dintre del broc i tot i que han sortit diferents sistemes d'extracció, el que es segueix fent servir és el típic llevataps, amb el qual a mena de barrina es va penetrant pel suro i es fa palanca en el broc mitjançant la peça que hi va afegida i que també serveix per deslliurar les susdites "xapes".
Igualment s'ha fet servir per obrir les llaunes una cosa simple: un ganxo afilat i punxegut en l'extrem, el qual s'introdueixin en la tapa de la llauna, es fa accionar manualment i a mesura que avança aquesta es va obrint. Com els envasos rodons de llauna que les botigues tenien a damunt el taulell i el producte que omplia l'interior acostumava a ser la tonyina coberta d'oli.
Avui les poques botigues de queviures que queden, amb unes dimensions reduïdes que ens recorden a les d'abans, estan regentades per paquistanesos. Que ara que en parlo aporto el record de la reduïda botiga que regentaven en Paco Sáez i la seva muller, en l’escaire que formen el carrer Àngel Vidal amb el de l’Aigua, al matrimoni se’ls hi va escapar la vida darrera el taulell, atenent a la seva clientela, pel costum que tenien la gent del poble de ser assidus compradors de les botigues que sempre freqüentaven. Qui es podia imaginar, en aquells anys, que les botigues de tota la vida tancarien definitivament les portes amb la jubilació dels darrers botiguers que les regentaven, per a ser reemplaçades per les grans superfícies, on les seves prestatgeries són plenes de productes de diferent procedència, la majoria d'ells envasats, i on els clients ens servim nosaltres mateixos. Sense valdre’ns dels cabassos per disposar la compra, que han estat substituïts per uns més o menys voluminosos carros que, un cop feta la compra, només ens cal passar per caixa per satisfer l'import de la compra. On la mateixa modernitat, que no para d'evolucionar, ja està implantant unes maquinetes que fan la feina que desenvolupen les caixeres.
I així funciona tot. Ja ho deien els nostres avis, que quan més progrés més misèria. Potser no és ben bé això, però ja intuïen que els avanços tecnològics s’imposarien en detriment de la mà d’obra.
J.Y.M.
( Articole publicat a l'Eco de Sitges el 1 d'octubre del 2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada