UN PAM DE VIDA

    

   Tots aquells que el nostre ofici ha estat sotmès a la disciplina del metre, com a sistema per mesurar, sabem que un error d’uns centímetres et pot malmetre la feina feta. Perquè fer curt, sigui en l’àmbit que sigui, no acostuma a ser massa efectiu i pot acabar  tenint repercussions.

   Encara soc usuari dels metres que anomenem de fuster que, com a molt arriben als 200 cm. (dos metres). Són de fusta, plegables i  la gent de l’ofici tenien per costum portar a la butxaca de darrera el pantaló. I com aquesta no acostuma a ser gaire fonda, en sobresurt un tros que delata que anem equipats d’una eina de precisió. I ja que m’hi refereixo, diré que el complement era el  llapis de fuster, de color vermell i de forma plana, que l’oficial portava encaixat en la canaleta de l’orella. 

     Els qui hem estat associats amb el ram de la fusta i també amb el del moble, quan es tractava de mesurar els llits hi havia per costum de fer servir la mesura del pam, per concretar la mida del somier. Perquè un pam d’una mà normal, sense ser exageradament gran, fa uns vint centímetres. D’aquí que per referir-se a un llit de 80 cm s’acostumava a dir de quatre pams i el de 90cm de cinc pams, aquí ja no s’ajustava a la realitat, si prenem com a vàlida la mesura de vint centímetres que fa la mà completament oberta. En canvi quan el  llit sobrepassa dels 90cm, la mida que segueix són els de 105-110, se’ls anomenava d’un cos i mig. La més popular era l’anomenada "cama turca": un somier de 80 cm amb potes. Molt acoblada a les cases que llogaven habitacions als turistes i les cames turques es disposaven en els llocs més insòlits per tal de satisfer la gran demanda. Vist això les turques estaven molt ben representades: per una banda aquests somiers de denominació turca i per altra les turques que agafaven, els seus usuaris, quan el vinet i altres xarops se’ls hi pujaven al cap. 

    Els metres flexibles i plegables han substituït als de fusta, i són més llargs i per tant és pot mesurar més superfície d’una vegada. Mentre que es poden portar còmodament a dintre de la butxaca. Uns i altres són aptes per mesurar els recorregut de la vida d’una persona. La qual cosa ens ofereix una visió molt aproximada del camí recorregut i el que, suposadament, ens queda per arribar al final del mateix. L’obrim  i assenyalem fins on hem arribat; si som propers als 70 anys ens adonem que el tros recorregut és llarg. Llavors hi caben els supòsits, anant bé i mostrant-nos optimistes, potser podem desplaçar el dit fins la ratlla que marca els 90. En comparació amb el que hem deixat enrere, ens queda només l’equivalent a un pam de vida. Molt difícil serà sumar-ne un altre. D’aquí l’anunciat d’avui: un pam de vida, que només involucra una mà. Això comptant si a l’hora de la veritat no fem curt i el pam es redueix.

   Ser generosos en la mesura generalment és millor que fer curt, però tampoc és del tot cert. Perquè si tenim un espai per omplir i el que s’hi va a disposar és més gran que aquest,   malament rai. La intenció de tothom és encertar-la a la primera, d’aquí que és  molt important mesurar bé amb el metre. Si més no, més d’una vegada hem agafat un número per l’altre i fem o massa curt o massa llarg. Si no ve d’un pam, no hi ha cap problema. Però si ve d’un centímetre les repercussions poden generar problemes.   

    Algú deia que la vida és llarga però a la vegada curta, que cal aprofitar els moments bons que se’ns presenten. Menjant i bevent amb moderació i, quan s’escau, per celebrar quelcom, cal destapar un cava o un vinet amb el llevataps convencional, el que porta aquesta mena de barrina que va penetrant en el tap de suro que tapa el broc i que per fer palanca, per deslliurar-lo, es fa servir el complement plegable que porta incorporat i que també serveix per deslliurar les xapes de les ampolles. A això em volia referir en l’article de la setmana passada, si més no un desgavell tecnològic no va permetre que es pogués llegir correctament.

     Menjar i beure, però sobretot menjar és vital per la subsistència. No pensava igual en Sellarès que vivia a uns pocs metres de l’escaire que forma el carrer Sant Bonaventura en el seu tram final. L’home tenia un burret i no se li va ocórrer altra genialitat que la d’escatimar-li el menjar. Les repercussions del dejuni a ell mateix li van sorprendre. Quan, tot estranyat, es planyia: “ara que l’havia acostumat a no menjar, s’ha mort”.  

     A la vida hi han coses i situacions que no venen d’un pam. Altra cosa és haver esgotat quasi tots els pams de la pròpia existència. Tot desitjant que l’últim sobrepassi la mesura convencional i s’allargui el màxim, sempre i quan la caducitat conservi el certificat de qualitat. 

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 d'octubre del 2021)