Quan s'és jovenet qualsevol detall que s'escapa de la normalitat, de la rutina, et fa sentir-te gran, i sempre s'intenta imitar el que fan els qui et superen en edat. Una de les normes que influïen en la convivència familiar era el compliment dels horaris. Els nostres pares ens havien acostumat a la disciplina d'aquests, sobretot pel que fa a l'hora d'anar a dormir; sopar aviat per poder anar al llit a una hora molt puntual de la nit. La nostra estratègia, sota la més inversemblant excusa, era intentar retardar al màxim aquesta norma.
Jugava al seu favor l'avantatge que una vegada havíem sopat, la nit era avorrida, al menys en aparença, i contrastava amb les ganes de gresca que mostràvem els més petits. Tot això va canviar a mesura que la televisió va anar entrant a les cases. Era l'invent perfecte per atreure l'atenció de grans i petits. Sobretot aquests darrers, que si de normal ja costava enviar-nos al llit, davant aquella gran novetat encara es feien més irresistibles les ganes de quedar-nos guaitant a la petita pantalla. Coneixedors de les debilitats de la mainada, la gent de la televisió es van treure de la màniga l'aparició en pantalla de tota aquella simpàtica “troup” de canalla que desfilaven un darrera l'altre al ritme que marcava la família “Telerín”: "Vamos a la cama... I com que ho deien els nens de la tele, els infants de la casa imitaven l'escena, decisió que facilitava la feina dels pares.
No s'acabava aquí aquesta norma de fer complir l'horari, atenent que la majoria d'edat no era fins els vint-i-un anys, les recomanacions dels pares sobrepassaven el significat de la recomanació per a convertir-se en quasi bé una ordre d'absolut compliment, quan et deien: " com a molt a les deu a casa ". Depenent de les habilitats negociadores del jove i en ocasions excepcionals, la limitació horària es podia allargar a raó d'una excusa que resultés convincent. Disciplina horària que potser encara resultava més severa quan es tractava de posar limitacions a l'hora de tornar a una noia.
També és cert que a la nit, fora dels mesos d'estiu, a pocs llocs es podia anar. I els joves que eren els que més podien o volien aprofitar aquesta franja horària, havien de recórrer a les aficions, per poder obtenir permís per sortir de nit i retardar l’hora de tornada.
Els anomenats locals d'oci nocturn encara no s'havien implantat. Els de la meva generació vam passar de nens a joves quan tot just s'havia deixat enrere aquells populars i ben ambientats balls de tarda. Amb la voluntat d'adaptar-se a aquells moments de transició, que portarien a la proliferació de les discoteques. Al Casino Prado, a la tarda dels dies de festa, van habilitar la sala del cafè de la planta baixa, convertint-la en una improvisada discoteca. Només sortir per la porta de la sala del cinema, a davant hi havia la de la discoteca. Amb entrada gratuïta pels qui eren socis de l'entitat i amb l'eficient Juanito Bartés a qui només li calia canviar de porta per a continuar desenvolupant les tasques de porter oficial de les dues sales. I que va comptar, entre altres, amb qui seria un bon disjokei, en Ramón Martín.
Va ser el principi del que havia de venir, tot i que encara es complien els horaris de tornar a casa a l'hora acordada de la nit. Però a partir d'aquí aquesta franja horària, ho va portar els canvis en els costums, es va anar allargant, una mica més de màniga ample. I sense adonar-se'n a molts joves d'avui se'ls hi fa de dia en mig de les penombres de la discoteca o en la platja, arrecerats a l'espigó, allà on els pescadors hi acudien, quan encara era de nit per sortir a pescar amb la barca i tornaven a l'hora que molts d'aquests joves es retiren. Aquests, aparentment, sense haver pescat res.
Abans es deia que la nit era per dormir, ara s'aprofita tot. Les parelles que festejaven no estaven exempts d'haver de complir amb les normes establertes en cada casa i si es produïa una excepció la mare acostumava acompanyar a la noia per la pròpia tranquil·litat de la dona.
Recordo un dels acompanyaments més sonats i que va donar molt de que parlar. Ja grans, amb l'edat en què havien de tenir aixecades totes les restriccions, en Josep Gual i la Rosa Ballester, popularment coneguda per la “Millones", van iniciar el seu festeig i tot el temps que va durar, la parella va estar acompanyada de les seves respectives mares, l'Esperança de Miralpeix i la Rosa Carbonell. La parella “jove” anava davant i les mares darrere, unes i altres agafades de bracet.
Tant en Josep com la Rosa dormien sense que les seves respectives economies els hi desbaratés el son. Un cop casats, ell va voler assegurar el cop i li va proposar a ella: " saps què havia pensat? Que primer gastem el teus i després gastarem els meus". Però com que la Rosa estava acostumada anar a dormir aviat, en Josep no la va agafar adormida i la seva conclusió esdevingué sentència: "bon vent i barca nova".
J.Y.M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 d'octubre del 2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada