La festa Major és com una finestra oberta al sitgetanisme en tots els aspectes. En primer lloc a les persones que han estat els protagonistes, participant amb els balls o simplement sent espectadors. Actualment, gràcies a les noves tecnologies, aquesta finestra, a la qual em refereixo, ofereix una panoràmica que ens sorprèn cada vegada que apareixen fotografies de festes majors d’èpoques passades. Per alguns de nosaltres encara viscudes o d’altres que conformen la Història local.
Unes i altres ens permeten observar com el pas del temps es fa patent amb els costums del moment: les maneres de vestir, la poca aglomeració de gent que hi havia durant una sortida d’Ofici, els pentinats que lluïen el gegant i la geganta, les imatges que denoten l’edat acumulada pels grallers, el nombre reduït del mateixos en l’acompanyament dels balls ( una colla de cada ball i la dels diables amb tres timbalers)a . I molts altres detalls que mostren una evolució que es fa evident fins arribar els nostres dies.
El vailet de casa volia participar en el ball de Pastorets, en la matinal infantil de la festivitat de Santa Tecla, i s’ha trobat que el ball ja s’havia completat i que hi havia una llista d’espera de 69 aspirants a poder-ne formar part. El mateix número que aspira a poder entrar en la colla dels grans. Ara exageraré amb el que diré, però contrasta amb el que passava amb els components de les colles de les festes majors d’antany, quan potser la dificultat consistia en trobar persones que volguessin participar en un ball. Tornant a la llista d’espera, de les quals tant acostumats n’estem avui en tots els àmbits, al meu nét li faig broma quan li dic que amb el supòsit que cada any deixi la colla un pastoret, quan li toqui a ell hauran transcorregut setanta anys i llavors ja no estarà per saltar. I encara li faig més conyeta quan li exagero, dient -li que llavors potser s’acompanyarà del bastó amb el qual alleugerir les penúries del si no fos. El nano riu i sembla com si s’ho imaginés.
Sortosament avui hi ha una gran i encomanadissa voluntat de voler participar de la Festa Major, ho podrem apreciar una altra vegada, gràcies a l’esforç que ha fet la Comissió, i totes les persones implicades, per tal de fer possible el retorn d’aquesta matinal infantil. Són les noves generacions que han de contribuir a que les dues festes, la de Sant Bartomeu i aquesta de Santa Tecla, tinguin la continuïtat garantida. Davant aquest planter, i a les ben assortides llistes d’espera, no cal patir pel futur. Només casos excepcionals, com els que estem passant, ho poden aturar. Que no significa acabar amb tants segles de tradició, on hi han participat gran quantitat de sitgetans i, des de fa uns anys, per sort, també de sitgetanes.
Mitjançant les fotografies antigues que apareixen, a la mateixa velocitat que desapareixen de les xarxes socials, podem apreciar com l’edat dels participants dels balls s’ha rejovenit. També cal dir que aquelles imatges, moltes d’elles, distorsionen la realitat. Així es pot apreciar als geganters d’aquella època, persones fornides, vestits amb unes indumentàries que del normal feien servir a diari: faixa i espardenyes de betes, amb les quals es vestien cada dia per anar a treballar al camp o al mar. S’aprecien grans, en quant a l’edat, si més no aquesta potser es centrava entre els cinquanta i els seixanta. El que passa que la duresa de les seves feines els havia envellit abans d’hora. El mateix passava amb els grallers, gent que semblen molt grans, però que potser no ho eren tant. Del contrari no haguessin tingut la suficient fortalesa física per arribar a Sitges, caminant per la muntanya, des de les masies de les quals tenien cura, algunes ubicades en el terme de Begues.
Tota aquesta panoràmica, sota la qual es contemplen detalls generacionals de festes majors antigues, no s’observa el mateix en els components de determinats balls que, per raons que van aparellades amb l’agilitat, llavors, igual que ara, els formen personal jove, però gràcies que hi volguessin participar.
Com passava amb els portadors del drac, durant molts anys en van ser responsables els personatges que apareixen en la fotografia. Eren tan peculiars que ningú més s’hi apropava., però és que tampoc el personal del poble estava disposat a carregar-se amb el pes de la fera foguera. L’únic que hi aportava relleu generacional era en Quimet Palma, al seu costat hi treu el cap el seu fill, en Carlitos. En una ocasió m’explicava que, en el transcurs d’una matinal, va haver de carregar-se tot sol el drac, perquè els seus socis havien caigut rendits als braços del déu Bacus, pel qual sentien una fervent i persistent devoció.
J.Y.M.
( Articole publicat a l'Eco de Sitges el 17 de setembre del 2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada