Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

17 de desembre 2019

GUSTET DE XATÒ


   A banda de la disbauxa d’aquests dies de carnaval, des de temps antics, els costums gastronòmics també han estat ben acollits entre tant rebombori. Ahir, dijous gras, amb l’arribada del Carnestoltes, i el passat  diumenge amb l’espectacular i sensacional escenificació de la presentació de la Reina, un espectacle mai vist,  comença a rodar el carnaval. No obstant, a casa nostra, ja fa uns dies que l’ambient i els actes s’han avançat i fixem-nos que també la part gastronòmica té el seu protagonisme; com l’arrossada  popular organitzada per la colla Aliguinhos que va tenir lloc als jardins del Retiro, amb una participació multitudinària.
  Si més no el plat fort d’aquestes diades és el xató que, amb bona presència de comensals, té lloc a les societats del poble i   en les llars de casa nostra. És una xatonada que sempre s’ha fet en aquest dijous gras i el dimecres de cendra, fins i tot quan en teoria el carnaval estava prohibit. Recordo que als tallers s’acostumava a plegar una mica abans per tal de condimentar el xató, perquè s’havia de menjar no massa tard, amb la intenció de que passessin unes hores abans d’anar a dormir i així donar temps  de pair-lo bé.  Curiosament, i no sabria explicar el motiu, ha estat un plat en què la preparació ha implicat  als  homes. No és per generalitzar, tot i que sembla ser que ens ha agradat tenir-ne, com aquell que diu, l’exclusiva. Dels pocs condiments que les senyores deixen ficar cullerada als marits als qui, sembla ser, els hi agrada preparar la salsa. Prova del que acabo de dir, durant el temps que van tenir lloc els concursos per obtenir el reconeixement  de mestre xatonaire , sovint el nombre d’homes participants superaven al de les dones.
      Era el cas d’en Joan Mellado que tenia cura de la preparació de les xatonades i els ressopons  del Retiro. I al Prado trobàvem a en Joan Ramon Gimeno i la seva muller l’Engracieta Serrano. El xató és el plat que té el privilegi d’encetar i tancar les festes de Carnestoltes, acompanyat de les truites d’escarxofes i botifarra. I de postra la coca de llardons. I a partir d’aquí la festa ha transcendit de manera paral·lela amb l’aspecte gastronòmic. Així, els ressopons eren molt apreciats en els transcurs d’aquells balls de nit i que consistia amb un plat de sípia ofegada o carn amb pèsols. A aquella hora, fregant la matinada, desprès de saltar i ballar, s’agraïen aquets platillos típics d’aquests dies, als quals  s’hi afegia la circumstància que les panxes es mostraven balderes, em refereixo que  no anaven gens sobrades.
   Treure el ventre de pena, ha estat un exercici que no sempre estava a l’abast de les circumstàncies i que s’agreujava amb l’arribada de la quaresma, que mana abstenir-se de menjar carn els divendres. Que no significava haver de passar més gana que la que anava amb consonància amb la butxaca. Les arengades eren part de la solució fàcil, no obstant els plats que s’han preparat per complir amb el precepte, no són per desestimar. Així tenim: patates bullides amb bacallà i all i oli, o ous bullits amb carxofes i pèsols amb un suquet per llepar-se els dits.
    Avui, a les nits carnavalesques, els acompanyen uns altres elements gastronòmics si així es poden definir els apreciats “bocates” . O les patates que fregeixen els populars “patateros”, com la família Castellanos i la gent del que serà sempre “el Sol i Sombra”, la família Pedrosa. Situats un al costat de l’altre, en una cantonada de carrer on això de la patata ja tenia molta influència. perquè a pocs metres, en els baixos de la casa dels Sastre,  hi havia la xurreria “La Violeta”. De cara al públic  hi estaven la Sra. Lola i la Ramona que de per si ja eren un espectacle; amb un prominent pitam i de silueta gruixuda, que dissimulaven amb uns davantals més blancs que la neu.  I si això els hi pot semblar poc, es pintaven els llavis més vermells que la capa d’un torero. En aquestes que va canviar la dependència i el relleu va resultar tot el contrari del d’abans;  eren un parell d’homes més prims que una regalèssia recargolada. A un més que a l’altre, la patata no li feia dir res, preferia la música de “Zarzuela”  que des de que obrien fins que tancaven sonava a tot drap  tot el repertori d’aquest gènere i, quan l’ocasió ho requeria, ho feia la música adient al que es celebrava.  
   Actualment, en aquestes nits de carnaval, potser es beu més que no pas es menja. Els ressopons  es reserven per a la nit del dissabte de Glòria, on curiosament ni així s’hauria d’anomenar, perquè les colles de Caramelles  que antany els seus components esperaven amb deliri aquella hora de la matinada, quan  acabada la cantada de la nit, tenia lloc el ressopó en les respectives societats. Actualment sembla ser que  el fan abans de sortir, quan podríem parlar, doncs, de sopar.
        Així, sense adonar-nos, el carnaval ha anat  perdent una part de l’element gastronòmic que s’hi associava. Sobretot, ja ho he explicat altres vegades, en aquells anys difícils, quan a les interioritats més rebuscades dels budells s’hi teixien  tranyines, degut al poc menjar que hi arribava, la picaresca se les enginyava per modelar un cos de dona que es feia mirar, de manera que als homes els hi entrava una “pirramenta” amb la qual tot era poc. I així, que menys que pagar-li el ressopó a l’acompanyanta.
   El mateix els hi passava a alguns cantaires de les caramelles, que s’hi apuntaven perquè sabien que sota la cistella tenien assegurats, com a mínim, un ressopó i un dinar.
    La pizza les hamburgueses... han rematat la jugada. Sortosament sobreviu el xató que és una exquisida menjada de començament i d’acabament.
    Que com deia l’amic Vicenç Morando, en aquestes pàgines, vostès ja m’entenen.   
                                                                                     J. Y. M.    

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de febrer del 2019 ) 

Cap comentari:

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez