Ens trobem en un tram del mes on el santoral assoleix un protagonisme significatiu, amb la implicació de la tradició que l’acompanya. Avui és la festivitat de Sant Antoni, que mal anomenem dels burros, la festa major d’hivern de Vilanova. Amb la participativa i espectacular desfilada dels Tres tombs, que es converteix en una radiografia del passat. Quan els carros i els cavalls tenien un paper destacat en les feines del camp i en el transport.
Els Tres Tombs vilanovins, comptaven amb presència sitgetana, no només com espectadors, sinó també com a participants. En Tomàs Matas i en Rafael Font, eren els més assidus. En Tomàs hi participava amb un carruatge de passeig, tirat per un cavall. L’home i acompanyant anaven vestits adequadament, segons la categoria del carruatge. En Tomàs era un entusiasta d’aquest tipus de mitjà de transport, En la finca que disposava per sota del mas d’en Puig, havia habilitat un cobert on, en el seu interior, hi tenia exposats un bon nombre de carruatges. M’ho havia ensenyat amb la satisfacció que comporta donar a conèixer una col·lecció d’aquesta importància i que es completava amb els guarniments corresponents: els de més categoria i els més normals, però tots ells ben enllustrats i amb els daurats ben lluents. Que lluïa en les exhibicions en què participava per arreu del país.
L’especialitat, per dir-ho d’alguna manera, d’en Rafael, eren els carros de tir, arrossegats per més d’un i dos... cavalls. I si en Tomàs vestia de bonic, en Rafel ho feia de carreter: camisa blava, mocador vermell al coll, pantaló de vellut negre, espardenyes i el cap cobert amb una gorra. I un detall que completava tot el conjunt, una punta de caliquenyo reposada entre els llavis. Ell guardava tota aquesta disposició a Moja, el seu poble natal i que va deixar quan es va emmaridar amb la Pepita, una de les filles de can Buixens.
El proper dilluns és la festa de Sant Sebastià , que bé podríem celebrar la nostra festa major d’hivern, si no fos perquè amb, la de Sant Bartomeu i Santa Tecla, ja hem fet el, que se’n diu, el “cupo”. El que no vol dir que la blanca ermita de Sant Sebastià, no tingui el protagonisme que és mereix. Amb el seu recuperat aplec, que tindrà lloc aquest diumenge amb una audició de sardanes i amb les portes obertes de l’ermita, per poder visitar-la i apreciar el seu interessant contingut. I l’ofici religiós que es celebra dilluns, el mateix dia de la festa. Quan també per la tarda i, durant nou dies seguits, té lloc la novena.
No només tenim aquesta ermita dedicada al Sant, sinó que també un carrer que fa pujada o baixada, segons la direcció que adoptem. Molt a prop de la cruïlla que ens permet decantar-nos vers dues direccions, hi tenia el seu taller en Sebastià Yll Bages. En Sebastià, junt amb el seu fill Joan, han treballat en un dels oficis que aquí s’ha perdut, el de mecànic de les màquines de cosir, quan n’hi havia en totes les cases i es pot dir que funcionaven tots els dies. Perquè si les mestresses no cosien sabates, cosien vestits.
En Sebastià, a més de bon mecànic, era un curiós saberut de tot: de l’art, el teatre, la música, de la cultura en general, de la toponímia local i de tots els aspectes relacionats amb la vila. El seu taller es va convertir en una càtedra del sitgetanisme i que el seu fill ha continuat mantenint-la activa i participativa a tots els qui l’hem freqüentat per saber detalls que desconeixíem.
Actualment de Sebastians n’hi ha pocs, un dels més joves, en Sebastià Mirabent Julià. El seu pare va ser molts anys mestre dels escolapis. I l’única dona que quedava que portava el nom, era la Sebastiana Sánchez, muller d’en Manel Chacón.
En el carrer primer de maig, a tocar la plaça de la Industria, on avui hi ha un hotel, en aquella casa de parets blanques i la fusta de color verd, hi vivien dos Sebastians, pare i fill, els Sebastià Arnan, tots dos pescadors. Que tenien el lloc de feina molt a prop. Tant que, des de la porta estant, hi podien guaitar.
En el pis de dalt hi vivia el també pescador Josep Rovira, l’Avorrit. L’home cada dia, acabat de dinar, tenia per costum anar a fer el cafè al Retiro. Passejava un posat molt característic i sempre s’acompanyava del seu inseparable caliquenyo.
Els dos pescadors tenien per veí , ni més ni menys que un alcalde, en Fernando López Ortega, vingut de la regió de Múrcia, que treballava a Vallcarca. Home intel·ligent, era dels treballadors de la fàbrica que sabia llegir i escriure. Per aquest detall, per l’estima que mostrava i els elogis que pregonava de la seva procedència, la veu popular li va atorgar l’honor de, sense haver de passar per cap elecció, nomenar-lo alcalde de Múrcia. Un títol honorífic que el va identificar per sempre més. Sense que els murcians tinguessin constància que a Sitges hi vivia, ni més ni menys, que l’alcalde a perpetuïtat de la seva capital. Això sí, deslliurat de sou i responsabilitats. Lliurar-se de les responsabilitats del càrrec, ja està bé. Però el sou sí que es troba a faltar. És el que tenen els càrrecs honorífics. Si més no, saber-se alcalde sense ser-ho, no tothom pot dir el mateix.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 17 de gener del 2020)
