EL CAP DE LA VILA I LA CASA GARCÍA

Els cognoms no els escollim, sinó que els adoptem del pare i de la mare. I d’un temps cap aquí el que sí es pot fer és invertir l’ordre, si de normal el primer és el del pare i el segon el de la mare, el d’aquesta pot passar a ser el primer .

   Garcia és un cognom molt habitual, com també ho són: López, Martínez, Sánchez... Si més no  s’ajusten a una procedència castellana. En canvi, per exemple: Carbonell, Rius, Obiols.... s’avenen a una identificació catalana.

   Fa pocs dies al Cap de la Vila ha obert un establiment de tapes, esmorzars, cerveseria...i han escollit  el cognom del propietari com enunciat. Crida l’atenció que en el centre mateix del poble la Casa García assoleixi un protagonisme destacat. Que no hi ha res que dir, doncs és un cognom que molts sitgetans/es porten amb molt orgull i, per tant, millor aquest que no un de més rebuscat com, que se jo, podria dir-se: Casa De Dios, amb tots els respectes pels qui aquest és el seu cognom, que aquí Sitges n’hi ha. No per res, només que tal enunciat podria crear confusió, encara més si es tracta d’un establiment de menjar i beure i que no té res a veure amb les finalitats d’un menjador social. Que si fos el cas, aquest providencial enunciat, quedaria molt acord amb la finalitat. 

  Avui dia no és freqüent que  els establiments comercials s’identifiquin amb el cognom del propietari, detall que s’havia fet molt, el meu propi cas és un exemple, però d’un temps cap aquí, observem que als establiments se’ls hi posen uns noms que, molts d’ells, ningú sap pronunciar correctament. Recordo que fa uns anys,  una botiga del carrer Major, portava per nom: “Don Jersey”. Mai aquesta peça de roba havia tingut un tracte tan rellevant. Que el portessin “els dons”, “els senyors”, ja té més argument. Però no  per això, de la categoria, no el poguessin portar “els pelacanyes”. Als quals potser els frenaria el preu, però si el seu era un capritx, res a dir. Els diners tenen el mateix valor estiguin a les mans de qui estiguin.

   Els lectors observaran que, tot sovint, intento fer la gracieta amb un enunciat que es presta a confusió, es tracta de les cases de barrets i que, malícies a part, el mateix nom indica un establiment dedicat a la venda d’aquests peces que són el complement per abrigar o decorar el cap. I que com és sabut al costat de cal Xatet  hi havia l’establiment del gorrista, com se’l coneixia al Sr. Gonzalo. Avui l’home bé podria enunciar el seu establiment amb aquests termes: “Casa de Barrets Gonzalo”. I ràpidament jo mateix o altre col·laborador, àvid de titulars sensacionalistes, escriuria en aquestes pàgines: “El Cap de la Vila i la Casa de Barrets”.

   Casa Garcia no és cap fantasia, ni un titular que es presti a doble intencionalitat. El cognom de la persona que regenta l’establiment es mereix tots els respectes, ja me’n cuidaré prou de faltar-li. A més l’home és de procedència manya, com la Carme. L’altre dia parlant amb ell, referent a on vivia a Saragossa, de seguida li vaig ubicar la situació dels carrers que eren més propers a la seva vivenda. I ell, amb un sentit encara més agut de l’humor, em deia  que per anar i venir de la  casa té dues opcions; o passar per la via de la “ Constitución” o si  per contra es vol posar del  nostre costat, transitar pel Passeig de la Independència. Que si no estic equivocat és l’única avinguda del país dedicada a la Independència.

    La plaça del Cap de la Vila, dels antics establiments que estiguin regentats pels descendents dels propietaris de tota la vida,  en queden tres: la farmàcia Ferret,  la pastisseria Massó, les dues centenàries,  i   a can Gassó. Encara trobo que deunidor els establiments que conserven la seva antiga titularitat i no només això, sinó que darrera el taulell hi trobem una alternança, avui, molt meritosa,  de les mateixes nissagues que en el seu dia van obrir l’establiment.    

   Enunciar un establiment de restauració interposant el detall de “Casa”, és sinònim d’hospitalitat. Aquí a Sitges, quan arribaven el turistes, era freqüent que preguntessin per Casa Julian, on la família Soto oferia bon tracte i bona cuina, de la qual després en va tenir cura el recordat Xavier, fill d’en Pere i la Pepita, un bon cuiner. Al qual sembla que el vegi treien el cap per l’obertura de la cuina, tot guaitant al menjador, amb cara de satisfacció quan veia que els comensal sucaven pa en el plat. Un bon senyal.

     La mateixa internacionalització va fer possible que quasi al final del carrer Parellades un matrimoni  suïs, obris un restaurant que s’enunciava com a Casa Willy, amb una cuina molt acreditada.

      Avui els establiments de menjar d’aquest poble, sembla que hagin optat per separar la susdita denominació i optar pel genèric de restaurant. Només, si no m’equivoco, en queda una, Casa Hidalgo.

   Que guarda relació amb l’enunciat d’altres cases de restauració acreditades com: Casa Leopoldo a Barcelona i Casa Lúcio a Madrid. I ara aquí, Casa Garcia.

  No hi ha res com una casa per aixoplugar el caliu que incentiva els neguits de la vida. Recordo la famosa Casa de les Mantes de Barcelona que tenia un bon prestigi i era sinònim d’escalforeta. Per tant, que a un establiment de restauració l’enunciïn  com a casa és garantia de benestar i  d’escalforeta, la que sobrevé  desprès de menjar i beure.

  A davant de la casa del rellotge del Cap de la Vila, hi ha la Casa Garcia. El pas del temps ens depara aquestes curiositats.

                                                            J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de febrer del 2019 )