El carrer Sant Francesc ha evolucionat al ritme
que ho ha fet el poble. Així podem parlar de dos trams; el de baix, que comprèn
des de la cantonada del d’Espalter fins al de Sant Gaudenci. I el tros de dalt,
des d’aquesta cantonada, dels quatre pilons de pedra, fins al Cap de la Vila.
Una carrer, per tant, dividit en dues
parts. Amb la imatge del Sant, en el tram de dalt, en l’ornasina de la façana dels pisos de can Zera. Un carrer
recte que, a mesura que hem anat sumant anys, notem que fa pujada. Aquesta suma de dies viscuts, ens
permet també poder fer les comparacions
que van d’ahir a avui. Quan la gent baixava del cap de la Vila i a l’arribar al
cantó de ca l’Olivé i de l’ Arnabat, tornaven enrere. I si anaven en direcció a
les cases barates del carrer Espalter, decantaven pel de Sant Gaudenci. Així el
tros de baix era poc transitat. Excepte quan els treballadors de la fàbrica de
sabates dels germans Benazet anaven o sortien de la fàbrica al toc de pito.
La cosa va
canviar a partir que van obrir un ull del pont de la via, d’allà el costat de
la casa dels pobres, i el van destinar a
pas de vianants. Coincidia amb la construcció de blocs de pisos a l’altra
costat de la via del tren. Aquestes dues circumstàncies va fer possible que el
tram de baix del carrer sant Francesc es veiés més concorregut. Fins que
actualment, bé perquè, carretera enllà hi viu molta gent, o perquè els que
arriben al poble aparquen el cotxe per aquells verals, el cas que , sobretot els caps de setmana, registra un
anar i venir de gent com no s’havia vist mai. I ja en parlarem quan es vagin
habitant les cases que s’estan construint en la nomenada zona de la Plana i
Santa Bàrbara.
Situats i
havent fet una mica de posicionament de
l’afluència de gent, en aquest carrer concret, em remeto a l’enunciat de
l’article d’avui. Amb clara referència a unes peces de roba que arropen les
parts més íntimes. Que quan ens hi referim sempre es presta a interpretacions
de tota mena, sobretot envoltades d’una certa morbositat. No obstant, les
calces i els calçotets tenen finalitats en comú, però les interioritats que
encerclen són d’anatomies diferents. Unes peces de roba que, pel que es fan
servir, no sembla que puguin evolucionar més del que ja han fet. Potser la que
més ho ha notat és la roba íntima dels homes, perquè s’han reduït els camals,
passant dels calçotets llargs als, diguem-ne, de mida convencional. Tot i que
els llocs on fa molt fred , les persones que més el noten, encara els hi són
d’utilitat.
I ara ve la part
delicada, ni més ni menys que a l’haver
de referir-me a les calces. Només apuntar que sembla ser que la reducció també
ha vingut impulsada per les modes
imperants, fins a reduir-les a la mínima expressió. I ho deixo aquí, sense entrar en més detalls, pel que pugui ser. No
fos cas que em fiqui en camisa d’onze vares, quan avui no toca parlar d’aquesta
peça de roba.
I és que amb el tema dels calçotets
sembla que hi hagi més camp per córrer,
sense haver d’entrar en intimitats compromeses. Potser perquè les mateixes modes
propicien una varietat més amplia de detalls. Com la curiositat que apunto, al coincidir
una marca, de roba interior masculina, amb les inicials amb les quals m’identifico a
cada article. Es comercialitza amb una petita variació , només canviant la
(y) per la ( i ). La diferència també rau en la
persona que és al darrera de l’enunciat, que no és pas accionista de la
marca. Amb el recordat amic Ramon Soler, moltes vegades en fèiem broma.
Tampoc deixa de
ser curiós, que s’ha posat de moda,
entre el jovent, portar els pantalons arriats,
per tal de que sobresurti per
damunt la cintura la franja de la goma
del calçotet, on es visualitza la marca . Com hi ha usuaris que els prefereixen ajustats al màxim.
I tanta opressió fa que no es dissimuli res.
He començat
parlant del meu carrer el qual, pels
vincles que hi tinc, sobretot per haver-hi nascut, em prenc la llibertat
d’insinuar-ne la propietat. Fins el punt de relacionar-lo amb les robes íntimes. Un tema que pot
descol·locar a les lectores i lectors, que tenen al cronista com una persona
mesurada, en quant el contingut dels articles.
Un carrer, avui,
dels principals d’entrada al poble. Un espai on s’han alternat botigues de tota mena. Amb predomini de les de
queviures; xarcuteries i cansaladeries. Pa i llet, vetes i fils. I bodegues,
una al costat de l’altra, com quasi també aquelles botigues de menjar. Si més
no, d’un temps cap aquí, hi proliferen establiments de calces i calçotets i
altres peces d’una intimitat indiscutible. En poca distància en comptem quatre
i, el que també és curiós, una davant de l’altra.
Però només
decantar aquest de Sant Francesc cap el de Sant Gaudenci, hi trobem una botiga
de calçotets, dels cenyits. I pel que fa a la cantonada amb el d’Espalter, més
del mateix. Els presenten tan tibants que marquen tots els bonys.
Quan la gent
portaven capell, s’havia popularitzat
una estadística que tenia una certa lògica: tants caps, tants barrets. A l’hora del negoci, que la teoria s’avingués
amb la pràctica, això ja eren figues d’un altre paner. Vista la majúscula
afluència de gent que registra aquest carrer, i al no ser tan freqüent l’ús del barret, entre els qui passegen, els
experts del que ara coneixem per màrqueting,
sembla ser que s’han fixat amb altres peces que són molt més
majoritàries per fer-ne un seguiment fiable: tants culets, tantes calces i tants
calçotets.
D’oferta no en
falta i, preu per preu, potser millor ajustats. Que balders, quan tot
s’encongeix, bé prou que hi aniran.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de maig del 2018 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada