EL SITGES QUE VA DESAPAREIXENT

                    

  

  Abraçar-nos a la  modernitat comporta unes renúncies, la més visible  la progressiva pèrdua dels petits detalls que han anat associats a la vida del poble. Petites singularitats, però, que consolidaven unes maneres de ser i de fer, les quals s’avenien amb uns costums que la gent de Sitges havien consolidat  generació darrera generació. A cada una d’aquestes que, com diu la dita popular, a cada bugada es perd un llençol, ha anat desapareixent un bocí de la nostra identitat. Fins fa uns quants anys, aquest progressiu  deixar amar llast a prou feines repercutia en la vida quotidiana. Perquè donava la sensació com si el temps passes molt a poc a poc i els canvis es produïen sense pressa però sense pausa.

   Perquè  aquesta transformació havia iniciat un recorregut que no tenia aturador. La mateixa modernitat que s’hi avenia, va fer que alguns oficis anessin perdent identitat. Així van desaparèixer els boters, els mestres d’aixa. Van passar a millor vida les més importants fàbriques de calçat que hi havia. Queden ben poques modistes. Van tancar els cellers, se’n va anar en orris l’ofici de carreter. Queden molt pocs pescadors d’aquí, i el mateix es pot dir de la gent dedicada a la pagesia. De continuar la llista seria llarga, tant que no li veurem el final.

   Només fa uns quants dies que s’han obert al públic els nous carrers traçats en les terres de l’anomenada zona de La Plana i que s’allargarà fins enllaçar amb el sector de Can Pei, una fase, aquesta última que ja es troba molt avançada. Queda com a testimoni del passat més recent la quasi destruïda torre de la família Novials, que conformava un dels quatre cantons del que ha estat un referent de la vida camperola del poble i que tenia incidència en aquesta cruïlla del Camí dels Capellans amb la carretera de Ribes. L’única que no pertanyia a l’activitat dedicada a la pagesia era aquest referent de construcció, relativament moderna, destinada  a segona residència d’uns senyors de Barcelona tot i que la Gloria, la muller del Sr. Novials, era de procedència andalusa.

     A l’altra costat de can Novials hi havia la sinia Dionisia i, davant per davant, la Sinia Pairet, que limitava  amb el camí d’entrada a les cases de ca l’Antoniet, entre els garrofers de la família Robert que tenien la casa, a can Milà, i les vinyes en aquesta quadratura  d’uns quatre camins, l’últim dels quals a frec de la susdita torre que portava a la vinya d’en Samuel. La resta que li eren properes quasi limitaven amb les terres de la Sinia Robert. D’aquí  als ametllers de ca la Mariana, a la finca de la família Fusté que els seus avantpassats havien etat a can  Lluçà.  Per enllaçar amb el Fondac de baix amb l’hort dels Arbonès , les terres i vinya de la família Malivern, els garrofers de la creu i la masia de Santa Bàrbara, entre altres dominis camperols que, temps fa, havien  estat treballats.

   I ve que aquest bocí de sitges desapareix, no de la toponímia local, sinó que s’abraça a aquesta modernitat atansada a cobrir les terres que havien estat productives, amb la massa uniforme del ciment. En aquests nous carrers s’hi comença a construir nous edificis que no trigaran gaire en ser  ocupats per uns nous sitgetans, alguns d’aquí però també de nouvinguts. 

   Suposarà un creixement important de persones que freqüentaran el centre de la vila. L’ocupació serà tan gran que al transitar-hi serà  difícil coincidir amb algú del Sitges de sempre. Davant aquest panorama pren valor el record del Sitges que poc a poc va desapareixent, suplantat   per un de nou que sorgeix arran d’una pretesa modernitat que sembla tenir totes les benediccions per a que s’imposi als criteris més disposats a no convertir la vila amb un poble sense identitat. Però hem caigut a les mans del progrés i aquest ofereix moltes avantatges, però també moltes insensibilitats.

   Avui, divendres, es presenta al Retiro un llibre que ens mostra la cara contraria, quan la vila encara no havia sucumbit als cants de sirena que li vociferava una modernitat que es presentava com la panacea del futur. Només va caldre deixar passar el temps per a que aquell Sitges, jo el qualificaria de idíl·lic, poc a poc s’anés esfumant. L’autor d’aquesta publicació, en Roland Sierra i Farreras,  de la mà de l’editorial Efadós l’ha titulat:  “ Sitges Desaparegut” . Un títol que anuncia el que trobarem en el seu interior i que sense voler, de manera instintiva, ens afanyarem a comparar-lo amb el Sitges actual. La nostàlgia tampoc és la millor companyia per a guaitar a un passat, en el qual no tot era millor que ara, toquem també de peus a terra. Hem de reconèixer  que els seus habitants no tenien les comoditats que disposem ara. I sí més penúries i privacions, factors que de vegades faran discutible pensar que tot el d’abans era millor.      

    Un recull d’imatges amb uns breus textos a peu de fotografia escrits per l’autor, que comprèn un espai de temps de quasi cent anys, concretament del 1870 al 1960. Les fotografies han estat obtingudes del fons de l’Abans que estan dipositades a la Biblioteca i de tots els arxius existents en el nostre país. I també dels col·leccionistes locals; en Josep Maria Alegre, en Sebastià Giménez Mirabent i d’en Jordi Mirabent Castiel, aquest darrer fa poc que ens va deixar.

   Amb la desaparició de tants detalls i paisatges de casa nostra, tenim sort de poder comptar amb els neguits dels historiadors locals, com en Roland Sierra que s’obstina a no deixar que aquell Sitges desaparegui i no en quedi cap testimoni on, de tant en tant, poder guaitar i obsequiar al propi record amb unes imatges que fan possible constatar la progressiva desaparició tot i que, gràcies a questa meticulosa feina de recerca, no el podem considerar perdut.

                                                                                         J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 d'abril del 2018)