LES RIVALITATS

Un dels aspectes  positius que tenen les rivalitats és que influeixen uns neguits de superació, amb els quals poder avantatjar al rival en l’aspecte que sigui. A vegades, però, aquestes rivalitats poden ocasionar enfrontaments de greus conseqüències entre les parts que rivalitzen.

   El futbol és l’esport on més afloren aquestes rivalitats entre els equips i el seguidors respectius. Si més no en el joc de la pilota molt sovint les rivalitats entre les aficions acaben derivant en fanatisme, de mal administrar.

  A nivell del nostre poble les rivalitats també s’han fet evidents. Com que m’he referit al futbol; els aficionats sitgetans que han acudit al camp d’Aiguadolç, quan anar fins allà ja era com una excursió, les  han vist i passat de tots colors. Sobretot perquè alguns aficionats que, en la vida quotidiana, mostraven una manera de ser més aviat pacífica, quan eren el camp es transformaven i només els arbitres sabien com les gastaven.  Més d’una havia de sortir del terreny de joc  per cames. I quan no se les tenien amb l’àrbitre, se les veien amb els buscaraons de l’equip contrari. I aquesta rivalitat  els perseguia, fins i tot, fora del terreny de joc. Quan, per exemple, anaven,  a ballar als pobles veïns. I a raó de les rivalitats existents, quasi bé sempre la ballaruga s’acabava a bufetades. Perquè s’hi barrejaven les rivalitats  per tal de poder ballar amb la més guapa, o si més no amb la mateixa que pretenien els dos rivals. I si la pilota de per si  provoca acaloraments, imaginem-nos quan hi entre en joc qüestions de faldilles.

   Tanmateix les rivalitats més conegudes entre la nostra gent,  han estat les que han existit entre el Prado i el Retiro. Per segons quins aspectes aquesta rivalitat va ser bona, perquè quan es tractava de fer un  acte, del caire que fos,  sempre hi havia per part de la societat rival, una resposta pensada per superar aquella iniciativa.  Sens dubte, d’aquest afany de superació, se’n beneficiaven els respectius socis.

  Una rivalitat, però, que anava molt més enllà; succeïa que hi havia molta gent acèrrima  a una societat que no havien posat mai els peus a la societat rival. I això també tenia repercussions en qüestió de l’amor. Imaginem-nos que a un noi del Prado li agradava una noia que la família era acèrrima del Retiro... El palangre ja estava organitzat.

    L’esdeveniment social que acostumava a aplegar a tota la família en les sales de les dues societats eren els balls de tarda. Els moments que precedien al començament del ball eren sublims. Em referiré al Retiro perquè ho he viscut de ben a prop, degut a que, amb la mare, anàvem  a acompanyar el pare que, junt amb l’oncle, formaven part de l’orquestra Els Iberos del Jazz. Just s’havia acabat la projecció del cinema i com que els espectadors eren quasi els mateixos que es quedaven al ball, uns i altres retiraven les butaques de fusta i deixaven lliure la pista que oferia un escampall on s’hi podia trobar de tot. Llavors entraven en acció els operaris que escombraven i, un cop net, dispersaven pols de Talco per a que la pista rellisqués. Enllestida la feina, prenien possessió els germans bessons, en José i en Francisco Tomás  i tenien bona cura de tenir controlada la canalla que els esquivàvem per tal de córrer i relliscar per aquells pista que semblava  de patinatge.

    I ara ve on volia anar a parar, amb els primers compassos dels ballables, les parelles consolidades i les que  esporàdicament sortien a ballar, omplien la pista. Abans, però, el ballador novell els havia de tenir ben posats, perquè s’havia de  plantar davant de les altes jerarquies familiars. La noia s’asseia al costat de la mare i entre les dues existia una complicitat que es traduïa en un senyal que solament elles sabien interpretar, per tal d’aprovar o reprovar la petició del ballador. Així és que el xicot s’havia de plantificar davant la noia, com qui es presenta davant un tribunal, en aquest cas els components d’aquell petit comitè no sabien de lleis, però en tenien prou amb un cop d’ull per jutjar la personalitat i les pretensions del ballador. El qual es dirigia a la noia, franquejada per la mare, el pare, l’àvia i potser alguna que altra tieta. Segons fos la impressió de la mare la noia sortia a ballar, o no. Si la petició tenia resposta negativa el jove marxava amb la cua entre cames, davant les mirades i comentaris dels més apropats al lloc que es miraven entre ells i es deien: “li ha donat carbassa”. Hi tenien avantatja el que hi posaven una mica de penques, perquè els vergonyosos ho tenien més mal parat.

   Davant aquest panorama, imaginem-nos si el pretendent provenia de la societat contraria,  tenia la partida perduda, al ball segur que no la conquistava . Se les tenia d’enginyar per a que la trobada fos en terreny neutral. I si el festeig tirava endavant, aquest es convertia en clandestí, i quan arribava a orelles de les dues famílies, tenia lloc  un daltabaix. Sempre havia de claudicar el xicot que, si volia ballar, havia d’anar al ball que organitzava la societat de la noia. Tot i amb això el disgust continuava sent gran i els comentaris no quedaven curts: “Ves tota la vida del Retiro i ha anat agafar un del Prado”. Comentari que lògicament es produïa a l’inversa.

    Avui les rivalitats entre les dues societats han quedat diluïdes, degut a que les noves generacions no mostren aquell interès associatiu que caracteritzava als socis de les  entitats. Tot i que, entre els que han sobreviscut a aquell Sitges desaparegut, encara hi ha qui quan es refereix a una de les dues societats ho fa amb aquest terme: “ aquella...” . Per no mencionar el nom.

  Si en són de refotudes les rivalitats.

                                                                                      J. Y. M.

   Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 d'abril del 2018