Amb la Pasqua van associades algunes tradicions : la Mona, les Caramelles i aprofitar per fer una sortida al camp per anar a menjar la mona i tornar amb un pomell de farigola.
Tot es desenvolupa amb absoluta normalitat,
inclús a can Sabaté l’organització ben
entesa ha primat per posar ordre a aquella mena de confrontació endolcida que
es produïa per tal d’obtenir la
recompensa d’uns suculents muflons. El pas del temps també serveix per a que
l’experiència de tot plegat posi ordre a les simplicitats del viure quotidià.
Tot i que el desig del mufló es pot considerar que s’escapa de les rutines del
dia a dia. Començant perquè la Pasqua Florida no forma part d’una rutina
diària, sinó que es centra en una celebració on hi coincideix tot el que abans
he enumerat. Com a conseqüència d’aquesta sortida de la normalitat, el costum
mana que els padrins obsequiïn als seus fillols , obligacions que són ateses pels pastissers. Això representa un increment
de la seva feina que posa a prova la paciència dels professionals. Que porten
moltes hores de treball i poques de descans. El transcórrer del temps ha obrat
molts canvis en tot plegat. Quan poder obtenir uns quants muflons a can Sabaté equivalia a
una odissea no exempta de confrontacions verbals. I quan els tenies equivalia a poder gaudir de la satisfacció d’haver guanyat
la dolça i exquisida batalla. Ara amb tanta ordre, assolit a raó d’una ben portada organització,
sorprèn el fet que els muflons es puguin
aconseguir tan fàcilment, sense nervis, ni excentricitats.
De la mateixa
manera que han desaparegut les genialitats de la qual feien honor els portants
dels pals de les cistelles de les Colles de Caramelles, com també les sublimitats
que oferien alguns dels seus components. Jo que havia participant, durant molts
anys, de la llavors anomenada Colla del Patronat, feia talment la sensació com
si la plaça de portador del pal de la cistella hagués estat guanyada a raó d’unes
renyides oposicions. Un cop aconseguit
l’objectiu, l’escollit havia d’atendre
les ordres i indicacions de l’eficient Antoni Ciré. L’home coneixedor com ningú
d’aquesta pràctica, volia que els qui tenia a les seves ordres fossin curosos
dels més mínims detalls els quals, a
simple vista, no s’endevinen però que obeeixen a plantar el pal en unes posicions estratègiques i a uns moviments, pocs, però que han de ser
precisos. En Ciré tenia per costum posicionar el portador del pal a poca
distància del mestre Jordi Panyella,
aquesta proximitat feia que, més d’una vegada, el mestre tingués d’estar més
pendent del seu acompanyant que no pas
dels músics i cantaires.
Desapareguts d’escena aquests irrepetibles
personatges, queda l’agradable record d’en Toni Roig ,que sentia passió, i mai millor dit per la Setmana Santa.
Aficionat com era a totes les músiques tradicionals que sonaven a la Vila, el
xicot començava com un component més de la banda de música que acompanyava a la
Mare de Déu dels Dolors, en les dues processons que es feien, al costat del mestre
Manuel Torrens a qui ajudava a portar
la carpeta de les partitures. Li encantava fer tremolar la pell de bombo i
mirant al cel exclamava: “tona, tona” I així fins arribar a les Caramelles que es
convertia amb l’ajudant del mestre Pallarés, també de portador de la carpeta i
de reclamar atenció a músics i cantaires abans de començar. Però on feia un bon
paper, era en el ressopó i en el de degustador de mones de l’Estrella. A cada
Setmana Santa el recordo i el trobo a faltar. La seva manera de ser, la seva
bondat i aquella picardia de la qual es servia per beneficiar-se de certes avantatges que sobresortien entre el
recolliment d’una setmana que s’anomena Santa.
En tot aquest
recorregut hem perdut un reguitzell de
genialitats a quina més jocosa .
D’aquesta manera els components de les avui anomenades Caramelles Sitgetanes i amb elles totes les
altres colles, han assolit un alt nivell
de serietat i responsabilitat. Que
resulta molt bo i gratificant de cara a la bona la imatge de la colla , però que, amb tanta “formalitat”, s’ha perdut el pedregui de personatges que si en solitari oferien bones
garanties d’èxit, agrupats podien haver
guanyat la més renyida competició.
La normalitat,doncs,
sembla ser que s’ha instal·lat en el si de les Caramelles, això no se si és del
tot bo, segurament que sí, però pels qui vam viure de prop aquelles genialitats
les trobem a faltar.
Aquest proper diumenge
l’anomenàvem de Pasquetes i a Vilanova
hi havia el costum de portar la comunió als malalts. A les 8 en
punt del matí s’obrien les portes de l’església de Sant Antoni i el sacerdot
apareixia amb les Sagrades formes, acompanyat per vilanovins portadors de ciri
i per la banda de música de Sitges . El seguici processional s’aturava allà on el malalt havia demanat la
comunió. Passant també per les clíniques, una de les quals era la que estava sota la direcció del doctor
Magriñà, germà del cèlebre ballarí, situada
en un cantó de la plaça de la Vila. L’altre puntal d’aquest acte era el Sr. Serra, el “Lalo”,
el popular personatge del qual es valia com a protagonista del programa
radiofònic del que n’era responsable.
Passat demà
coincidirà diumenge amb la festa de Sant Jordi. De les festes de més contingut popular:
roses, llibrers, sardanes, castells... omplen els carrers i places dels pobles de
gent que van i venen abraçats a una tradició de les més boniques i festives de
casa nostra. Influenciat encara per les Caramelles, em ve al pensament un Jordi
molt vinculat a la colla i a aquest setmanari, en Jordi de l’Eco. Un bon
representant dels Jordis de casa nostra i un excel·lent amic. Ell, juntament
amb en Josep Matas, havien de tenir sota
control tot el que era controlable. Tot
era millorable, menys la ben guanyada
fama que, portats per les genialitats a les quals em referia, canviaren l’enunciat que els identificava de “Schola Cantorum” per la de “Fartorum”. Les seves ben guanyades
raons tenien.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 abril del 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada