He començat ha escriure sense haver obeït a cap
preferència, doncs aquesta setmana tant Retiro com Prado han estat guardonats
amb la Creu de Sant Jordi, atorgada pel Govern de la Generalitat. Un merescut
reconeixement a la seva més que centenària trajectòria de les dues
Societats. Uns nomenaments que han
tingut lloc quan tenia en ment fer un article dedicat a unes pradistes. Al
rebre la notícia he cregut oportú apuntar una crònica per a cada Societat.
No pretenc aportar un treball exhaustiu, on s’aglutinin i es
detallin dates i noms de les persones que ho han fet possible, des de la seva
fundació fins arribar al nostres dies.
Per tant, com que ara el Prado està immers en l’obra de renovar la teulada,
m’ha afegeixo al sentit d’aquesta
millora i per tal de ser més coherent amb el propòsit, com es sols dir, començaré la casa per la
teulada. Però sense ometre els seus inicis que van ser a l’any 1877. Per tant
la trajectòria és llarga i complexa. No exempta de rivalitats entre Prado i
Retiro. Fins a l’extrem que hi havia, encara en trobaríem ara, que mai han
entrat a la societat rival i fins i tot procuraven escollir un altre càrrec
abans d’haver de passar per davant.
El Prado s’ha
caracteritzat per ser la Societat de la gent benestant que la veu popular les
ordenava entre dretes i esquerres. La societat del gall era qualificada més del
corrent de les dretes que de les esquerres. Tot i que aquesta classificació
tampoc és del tot exacta si considerem que
han hagut simpatitzants que es
consideren neutrals i fins i tot amb ideologies més esquerranes, el que sí és
cert que de la ideologia no en feien distinció i els socis han estat sempre respectats i ben acollits .
En aquest
ambient es va desenvolupar un seguit d’activitats teatrals i musicals que va posar en escena
l’Artur Carbonell i Carbonell, del qual passat demà dissabte es compliran 44
anys de la seva mor . Un polifacètic sitgetà que va destacar en el camp de la pintura
i el teatre, fins el punt de ser considerat una personalitat tant l’apartat de
l’escenificació com en l’important d’obra pictòrica que va realitzar durant la
seva carrera artística. En l’escenari del Prado van ser interpretades clamoroses obres de teatre,
d’autors de renom i interpretades per actors
i actrius professionals i per un bon nombre d’amateurs. Entre ells: la
Mercè Sanabre, l’Anita Julian, l’Eulàlia Torrens, la Consol Borrell, en Josep
Mirabent Magrans, l’Antoni Vigó en Josep Puighibet... Destacant d’una manera molt
notable quan va combinar la musica i
l’acurat estil dels intèrprets, tots gent de la vila, sota la direcció musical
del mestre Manel Torrens i Girona. Eren arranjaments de cuples, passatges de
sarsuela..... en els quals s’afegiren altres artistes locals, com l’Antoni
Sardà, en Jaume Daví, la Carme Borrell, la Maria Rosa Serra, la Rosa Solé,
l’Agustí Amell, en Manuel Benazet, la Tecla Caudet.
Per a la vesant
musical comptaven amb el mestre Torrens
que dirigia l’Orquestra Mozart, la qual amenitzava aquells populars balls de
tarda i nit. Alguns dels components, a
més de fer de músics, havien tingut responsabilitats dintre de les
successives juntes directives com era el
cas d’en Clarà, els germans Pagès, un d’ells, en Panchito va arribar a ser
President i altres.
Ara, quan la
Pasqua és a prop, no puc deixar de referir-me a les Caramelles. La colla del
Prado ha comptat amb uns puntals, dels quals només apuntaré tres noms, en
homenatge a la resta. Es tracta del germans Montané Soler, en Manel i en Daniel
de la carn per la seva professió de carnissers. Un altre cantaire molt popular era en Rupert Roca i Armengol,
el qual tenia l’especialitat de solejar en els popurris que la Colla tenia per
costum incloure en les cantades, amb lletra de l’Enric Almiñana, que venien a
ser una crítica del que succeïa de jocós en aquell moment. I la música,
arranjaments que feia el mestre Torrens dels antics cuples. Ell dirigia i també
comptava amb l’ajut del recordat Rafael Marcet Almirall, que va esdevenir una
institució.
Un apartat
apart mereixerien els empleats de la Societat. La llista és llarga i sense
restar mèrits a ningú apunto el nom d’en Juanito Bartés, un cognom de molt pes
en la història del Prado, un sitgetà que fins al final de la seva vida el
trobàvem a la porta. I cafeters com el pare del mestre Torrrens que era
barber i el coneixien pel “Piloto”. Potser un dels qui va fer més
anys al comandament de la cantina va ser en Joan Ramon Gimeno Puig i la seva
muller, als quals va ajudar el seu fill Joan Manel Gimeno Serrano. Cambrers com
en Quimet Bielsa. A l’estiu ajudaven al jardí els germans Sanahuja en Tiago i
en Guillem i en Narvàvez. Ho coordinava tot l’eficient Josep Montserrat i
Torralbas.
Una de les curiositats del Prado la trobem en
la predilecció que hi tenien una colla de sitgetanes que cada tarda
freqüentaven el cafè. Tenien per costum asseure’s a les primeres taules que
donen al primer finestral i allà es succeïen les partides de domino. Quan es
cansaven posicionaven les cadires mirant cap al carrer. Era un detall
extremadament curiós que feia poble. Són les petiteses d’una quotidianitat que llanguia
en la Societat.
Recordem a la Mercè Bartés i la seva germana Antonieta.
La Lola Vidal de ca l’Oliva, l’Amparo Milán. Eren les sòcies més veteranes, les
quals s’acompanyaven d’altres que no sumaven tants anys com : la popular
Fuensanta, la Mª. Àngels, esposa de l’aparellador Torrellas.
Les filles de can Bosch, la Lali i la Mª. Teresa, la Sra.
Mompel vídua de l’Antoni Bielsa entre altres. Aquesta presència sitgetana en un enclavament tan ben posicionat, com són
els finestrals de la planta baixa del Prado, havia pensat que podia ser tema
d’un article.
La importància
de la distinció rebuda, es presta a
ensenyar la cara i la creu, quan aquesta és, ni més ni menys, la de Sant Jordi.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 de març del 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada