La setmana
passada escrivia referint-me al Prado, mentre deixava entreveure que per la
propera seria el Retiro. Els més primmirats s’han estranyat que, considerant-me
retirista, suposo que per vincles
familiars, hagi començat parlant del Prado.
Opinions que potser encara són
conseqüència de les rivalitats que explicava.
Si vaig començar
per la Societat Pradista ho vaig fer mogut per una certa ètica i per coincidir
en un fet important que tindria lloc
poques hores després de sortir el setmanari al carrer, quan seria escollida
presidenta la Carme Artigas Ojeda, filla
del qui també va ser president en Ramon Artigas
Ferrer. La primera Reina del Carnaval, passa a dirigir la Societat, convertint-se
també en la primera sòcia que arriba
presidir-la. Per tant, per deferència a la Carme, era de justícia
dedicar el primer article del binomi, com ara esta de moda anomenar una
participació conjunta de dos artistes, al Prado. Aquest detall ens permet
constatar que al front de les dues
Societats, actualment hi ha dues
sitgetanes, doncs al Retiro presideix la M.Elena Ferré Ràfols.
Les meva
afinitat retirista em ve de lluny; el meu avi patern, l’avi Joan, va ser component de l’Orquestrina Pallarès i
el matern, l’avi Martínez, va ser secretari de la junta directiva. I si això
fos poc, el meu oncle i el pare van continuar integrats a la trajectòria
musical de la Societat, també sota la direcció del mestre Pallarès que va
acabar dirigint els Iberos del Jazz.
Casualitats de
la vida, vaig tenir la sort de
familiaritzar-me amb els dos mestres, en Manel Torrens i en Gabriel Pallarès i
no només degut al meu aprenentatge musical, sinó perquè tant en una casa com en
l’altra em van acollir com a un més de la família.
El Retiro pels
Ylls ha estat com la segona casa, hi van passar moltes hores i per aquest motiu m’hi
puc referir amb més coneixement de causa. Durant la trajectòria retirista, iniciada el 1870, com s’acostuma a
dir, n’han passat també de tots colors.
Igualment robaríem
personatges que haguessin donat el millor
que tenien en defensa d’una o altra Societat. Em ve a la memòria el germans l’Enric i l’Agustí Capdet Fontfria i els
eficients germans bessons, en Francesc Tomàs i en José Tomàs. Gent que no escatimaven
hores per complir amb les seves obligacions al servei del Retiro. Era una
complicitat ben entesa.
La mateixa que
el mestre Pallarès tenia amb els seus músics, fins el punt que un dia els va
desafiar. Feia una eternitat que no cobraven un bolo que havien fet per amenitzar
una corrida de braus, la qual va tenir lloc en una improvisada plaça que havien
disposat en els terrenys on hi construirien l’escola Esteve Barrachina. Sembla
ser que l’empresari taurí hi va perdre bous i esquelles i s’ho va carregar la
música que, un cop interpretada, com deia el mestre, no queda res. Ja ho donaven per perdut, fins que ja
transcorregut molt temps van cobrar. Al mestre se li va ocórrer que, perdut
per perdut, podien provar la sort a les cartetes. Tant va insistir que els va
formar i amb pas militar van pujar fins on hi havia l’amagatall dels jugadors
del bacarrà i altres modalitats. Per
ells jugava el mestre i explicaven que va ser vist i no vist, només
dipositar els diners damunt el “tapete”, l’ungla llarga que tenia el “cupier” va refregar la verdor del mateix, produint
un sorollet esgarrifós, i els hi va
polir tot el que havien dipositat. Tots van abandonar, entre planys de desencís,
davant la sorna mofeta del mestre.
Els balls de
tarda eren la càtedra on més s’aprenia del pas del temps, doncs ens hi portàvem
als pocs mesos de néixer i alguns es
feien tan grans, en quant a l’edat, que
ja hi portaven també a les filles amb
edat de trobar pretendent. L’epicentre
de tot plegat estava a la pista de ball,
els xicots anaven a demanar per ballar a les noies, fins que l’assiduïtat acabava primer en festeig i després en
casori. No obstant això no era de franc, l’Enric Capdet s’encarregava de cobrar
a les parelles que ballaven. El responsable havia de ser més àgil i astut que
aquestes, ja que algunes feien tot el
possible per esquivar-lo, però en Capdet era gat vell i acabaven sota les seves
urpes. La primera parella que acostumava a iniciar el ball era en Jaume
Fontfria, en Mec i la seva muller l'Avelina Bustíns. Un costum que era respectat per les parelles i quan el matrimoni sortia a ballar eren rebuts amb sonors
aplaudiments.
Era quan els
socis tenien per costum acudir al cafè de la Societat dues vegades al dia.
Després de dinar, amb el temps junts per tornar anar a treballar, i després de
sopar quan ja no venia de cinc minuts. I
si al Prado hi havia molta afició a jugar als escacs, la Penya que tenen
formada continua participant en campionats. Al Retiro ha hagut molta afició al
billar, fins organitzar campionats , de la mateixa manera que fan amb el joc de
la botifarra.
Escrivia, la
setmana passada, que al Prado les dones
ocupaven posicions molt properes al primer finestral. El Retiro aquest costum estava
reservat als homes. Allà, darrera el
finestral del costat de l’entrada, s’hi asseien
en Felip Font que va ser durant
uns quants anys, president. Com un altre president, en Llorenç Barnés. El propi
mestre Gabriel Pallarès, en Lluís Pàcios, l’Estanislau Carbonell en Rodrigo
Hill, en Josep Lluís Torralbas. I els Peres : en Pere Camps, en Pere Fuster, en
Pere Plana. De manera espontània, quan
es trobava a Sitges, en Manel Duran i Capdevila. En Manel Ferrer Hill... Quan s’esqueia també s’hi asseien els que ells
anomenaven el joves com: en Lluís Curtiada, que va ser president, l’Abdon
Vidal, en Tomàs Junyent... A tots ells servia el cafè en Salvador Serra, un
altre eficient empleat.
Aquesta
assiduïtat a darrera el finestral dels retiristes esmentats i tants i tants
altres, va durar fins que es va enderrocar l’edifici on havia l’antic
cafè. A la represa molts dels assidus s’havien quedat pel camí. A ells també
els hi pertany un bocinet d’aquesta merescuda Creu de Sant Jordi.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de març del 2017 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada