El historiador local Sebastià
Giménez i Mirabent, un dels quatre sitgetans que queden que porten el nom del
Sant, en el Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, corresponent al mes de
novembre del 2016, ens delecta amb la història de l’actual ermita de Sant
Sebastià. Un acurat treball que ens transporta als fonaments de la nova ermita que
es comença a construir a l’any 1857, desprès d’enderrocar la vella degut al seu
mal estat, de la qual es tenen referències de l’any 1517, tot i que sembla ser
era molt més antiga. La nova s’obre al culte el 25 d’agost de l’any 1861.
Adossat a les
seves parets s’estén el cementiri. Quan era un vailet m’encuriosia molt l’altre
més petit que estava situat en el lateral
dret de la façana principal de l’ermita.
Un recinte que sempre restava tancat. Ens havien explicat que allà estaven
enterrades les criatures que havien mort sense haver estat batejades i persones
d’altres religions, així com els que eren laics.
Aquest distanciament
amb l’altre cementiri es prestava a
envoltar aquell també redós de repòs etern,
d’un caire enigmàtic que de jovenet ho mal relacionàvem amb el pecat. Ho
propiciava l’època en què vivíem. Quan
uns i altres van descansar junts, a l’any 1995 que és quan va ser enderrocat, estic
convençut que la gent del poble es va trobar
alleugerida d’un cert malestar
per aquelles desigualtats.
En tot aquest
temps ha tingut uns veïns singulars, al juny del 1918 es va inaugurar el
quarter de carrabiners. Podem parlar del primer edifici que sobresortia per damunt de la senzillesa de l’ermita.
Acabada la guerra i suprimit el cos de carrabiners , aquests els van incorporar
a la guàrdia civil i van ocupar les dependències. Després es va ampliar construint els anomenats pavellons, on els
guàrdies es podien allotjar junt amb les seves famílies.
L’altre veí que
s’arria cap a mar ha estat el restaurant El Vivero, inaugurat el juny de 1955.
Gaudeix d’una situació privilegiada. Dos veïns amb un anunciat i una finalitat
tan diferent com la nit i el dia. Aquest darrer el seu nom provenia del viver
de llagostes que exposaven a la vista per a satisfer les preferències de la
clientela.
A l’altre
costat l’enunciat aglutinava més territori i una absoluta dedicació al servei
que els seus estadants tenien encomanat. El “logos”, ara se’n diu així, no es prestava
a dubtes: “Todo por la Patria”. Un enunciat comú, que s’acompanyava de : “Cuartel
de la Guardia Civil”.
A frec del
cementiri neutre, sortia un camí que era molt transitat, els dies de festa per la tarda, quan l’al·licient era anar fins el que anomenàvem La Bufera. Es
passava per la casona de la Pepeta de les cabres i per un niu de metralladores.
Una passejada on es trobaven tots aquests elements que despertaven un cert interès. El destí final era tan atractiu que
provocava admiració, sobretot quan
trobaves el mar disposat a col·laborar. Al forat hi tiràvem una farigola i
quedàvem bocabadats quan, després d’un potent esbufec, sortia enlairada cap amunt. Quan la bonança afavoria la calma, aquesta
quedava gronxant-se al fons, sense que res s’aixequés . Aquests elements van
desaparèixer amb la construcció del port esportiu. Quan hi havia partit al camp
municipal, a la gent de l’excursió per
anar a berenar, s’hi afegien els
aficionats al futbol.
La solitud de
l’ermita no ho va ser tant una vegada
establert el veïnat. Els dos bàndols, amb
gent d’uniforme. Verds els servidors
de la pàtria i amb americana
blanca i pantalon negre, els servidors de les llagostes . I quan els sacerdots acudien a l’ermita,
damunt la blancor, ressaltava el negre
de les sotanes.
Van passar els
anys i la teulada de l’ermita anava acusant les llevantades . I per si fos poc,
gran quantitat de gotellades que han pogut molt o poc s’han anat filtrant cap a
les interioritats. Però altres prioritats havien d’atendre la
família Pujades, que han estat administradors durant un bon nombre d’anys.
Només l’Enriqueta Pujades Barceló en va
tenir cura en el transcurs de quaranta anys i escaig. Al morir va passar el
relleu a la seva nora, la Mª. Dolors Carbonell Tutusaus.
Mentre, l’aigua
anava fent el seu camí, fins el punt que
la teulada amenaçava d’ensorrar-se.. Calia trobar solucions. l’Esteve Ferré
Planas, que és un xicot d’idees i que estima el nostre patrimoni, va aportar un
projecte que no tenia res a veure amb l’aspecte religiós que s’hi aixopluga, Mai
una teulada havia incentivat els neguits d’unes ballarugues tan solidaries
amb la causa, amb la participació d’un bon nombre de jovent del poble, els quals vestien robes lleugeres, res
a veure amb els uniformes i hàbits d’aquell veïnat que coincidien en aquella
esplanada que tenia un cert encant. No com ara que és un exemple d’un dissonant
mal gust.
Avui, festivitat
de sant Sebastià, com cada any, ens aplegarem a l’ermita, sota el repic de les
campanes. I on també cada tarda tindrà lloc la novena. Potser l’única que
preval de totes les novenes. I passat
demà, diumenge, el Bisbe de la diòcesis,
el Dr. Agustí Cortés Soriano, acompanyat del rector de la parròquia mossèn Josep Pausas, beneirà la nova
teulada, gràcies a la resposta de tots plegats. Tot seguit tindrà lloc l’aplec,
amb sardanes i ambient festiu. Vindrà a ser com aquells anys que hi havien
paradetes i el complement més preuat eren els bargallons, molt apreciat el brot
tendre de l’interior, anomenat “pa i
peixet” i també “ pa de llop”.
Un cap de setmana
en què la blanca ermita es veurà molt
concorreguda. En un enclavament on continua imperant la blancor, convertint-se
en un refent i un destí. Perquè sols una paret ens separa de la vida i del
repòs per sempre.
D’aquí que
l’amic i veí del indret, en Joan Ferrer i Magrans de can Terradeu, en la seva
toponímia particular, l’anomenava el camí del canyet.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de gener del 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada