En poc menys d’una setmana dues ermites, la de Sant
Sebastià i la de Sant Pau, aquesta situada en el bucòlic llogaret de Sant Pere
de Ribes, han acollit les seves respectives festes per honorar el patronatge
dels Sants a la devoció dels quals es van erigir les dues ermites. Em referia
amb l’article de la setmana passada al
decreixent costum de posar el nom de Sebastià als nous sitgetans. Fins el punt
que sembla ser que només de la vila en són quatre de comptats.
En va ser un bon
representant en Sebastià Yll i Bagès, mecànic de tota mena de màquines i
especialitzat amb les de calçat. A banda de l’ofici, en Sebastià es va
distingir per ser un erudit de la cultura sitgetana en tots els aspectes, a més
d’un gran coneixedor de totes les famílies sitgetanes, de les quals es
recordava dels noms i cognoms de quasi bé tots. Quan es va jubilar del seu
ofici, al seu taller es va establir una tertúlia, on les aportacions de tots
els participants greixaven els records
de fets i gent que han estat els protagonistes. ja no de grans gestés, sinó simplement
de les sorgides del viure el dia a dia. Sitgetants i sitgetanes que en
definitiva han contribuït a consolidar el
poble en tots els aspectes fins al dia d’avui.
En el taller d’en Sebastià s’enraonava de
tot i quan hom tenia un dubte, una
pregunta a fer, ens hi apropàvem, convençuts que ens aportarien informació
sobre el que desconeixíem. Els contertulians han anat desfilant i quasi bé han
deixat sol a en Joan, fill d’En Sebastià, el qual d’haver escoltat, també
viscut, tantes aportacions orals a la
història local, dintre i fora d’aquest taller, els seus records són
imprescindibles per continuar amb el fil de la vida sitgetana.
Fa pocs dies que
ha deixat el seu seient de la tertúlia del taller, en Sir Capilla, el qual
havia treballat durant molt anys al forn de la Raimunda, en el carrer Sant Pere
a les ordres d’en Joan Serra. A hores
lliures, en Capilla col·laborava amb el
Prado i d’una manera molt important per la Societat, com ho era el d’anar a cobrar la quota mensual al domicili dels
socis. Tenia un tarannà tan bo i tan cordial
que, contràriament a la interferència que pot produir la presència dels cobradors,
la seva visita era celebrada perquè contribuïa a entaular una agradable conversa que al final el cobrador quasi s’oblidava de
cobrar .
Com a curiositat igualment em referiré a una
veïna que vivia molt a prop de l’ermita i de les poques que hi havia en el
poble amb el nom, era la Sebastiana Sánchez , casada amb en Manel Chacón i
d’aquí que la veu popular, que sembla estar avesada a fer com a més amical la identitat de
les persones, tenia per costum anomenar-la la Chacona,. El cas era que a la
Sebastiana li agradava vestir de manera elegant i una gran aficionada a portar
gorres i barrets. La seva manera de ser es caracteritzava per una sinceritat
extrema, doncs no reprimia els secrets i així la seva vida era com un llibre
obert. Una sinceritat que sorgia d’un fons del cor del qual brollava profunda
estima vers la seva família i les amistats,
que eren tota la gent del poble.
Amb pocs dies de diferència s’escau la
festivitat de Sant Antoni, la festa major petita a la veïna població de
Vilanova. I fa un parell de dies s’ha celebrat la festivitat de Sant Pau, també
la festa major petita de Ribes. Durant
les vigílies i els dies d’aquestes festes, al taller d’en Sebastià Yll, se’n
parlava, perquè entre els dos pobles
veïns existien afinitats. Era quan la gent no tenia els entreteniments d’avui
dia i aprofitaven aquestes celebracions, principalment per participar en els balls que
s’organitzaven. I tots tenien, em podríem dir, els seus ambaixadors. De
Vilanova venia el recader Pere Juncosa, un gran admirador del seu poble i de
manera especial de la celebració dels Tres tombs, del qual n’havia estat
abanderat.. I com aquí tenia moltes amistats, els posava al dia del programa
d’actes. Si més no Vilanova es troba més lluny de Sitges que no pas Ribes i a
segons a quines hores tenien lloc el ball es convertia en un impediment. Per
contra a Ribes semblava més assequible, doncs n’hi havia que hi anaven amb el
cotxe de línea i tornaven a peu, a les
tantes, que ja eren ganes. Atenent que la gent de Ribes tenien més tirada de
venir a Sitges, la informació era molt propera. Recordo als Albareda, recaders,
que venien cada dia i també al Sr. Jacas de “can Pascuali” que tenia cura del local del cinema. L’home
tenia gran predilecció per la festivitat de Sant Pau i no es perdia mai les
sardanes de després del rosari que
tenien lloc, a la tarsa, a l’era de l’ermita de sant Pau.
El pas del
temps ha temperat els ànims i les rivalitats
que solien acabar en enfrontaments han desaparegut. Tot i que els
posicionaments reivindicatius sobretot pel que fa a un suculent plat, continuen
actius entre Sitges i Vilanova. Però sí que ens avenim a l’hora de compartir postres, com el tortell de Sant Antoni de Vilanova
i els sabres de Sant Pau. Diuen que a ningú li amarga un dolç.
Tornant a la Vila, a la mateixa hora, del
diumenge, simbòlicament es beneïa la
teulada de l’ermita de Sant Sebastià i sonaven les músiques que s’interpretaven en els anys
que seguiren a la inauguració de l’Hotel
Subur i que el gendre de la casa, el mestre Manuel Torrens, al cap davant del
seu quintet interpretaven . Això ha estat possible gràcies a la recerca que
n’ha fet el mestre Juanjo Rocha, amb la col·laboració de l’Esteve Molero i dels músics participants.
Paral·lelament la meteorologia es
mostrava poc complaent amb tot plegat, com si volgués posar a prova la nova
teulada.
Un cap de
setmana de temporal, d’oficis religiosos a aixopluc de l’ermita blanca i de
música per commemorar els començaments d’aquell innovador Hotel Subur.
Al mal temps
bona cara. I per exemple, un botó.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de gener del 2017 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada