La festa de
Nadal aplega un seguit de tradicions que amb el pas del temps s’han anat
modificant, sortosament encara queda el costum de felicitar-nos les festes quan
coincidim pel carrer amb amics i coneguts. Les noves tecnologies, facebooc, whatsapp, correu electrònic..
s’han imposat per sobre dels mètodes tradicionals. Era quan als dies previs a
les festes, els carters portaven aquelles carteres de pell que es penjaven a l’esquena,
plenes fins dalt de correspondència, la major part del contingut eren felicitacions.
Els últims carters en fer servir aquestes voluminosos embolcalls de pell van ser, entre altres, el Sr. Estrada,
el Sr. Chamarro, ells dos eren els més antics i els més veterans dels carters
locals, quan ja s’havia jubilat el Sr.
Àlvarez, pare de família nombrosa on tot eren dones, a les quals la veu popular
les anomenava, “les carteres”. Pel carrer de casa passava el Sr. Estrada, un
home baix d’estatura però d’una gran amabilitat i amb un somriure permanent.
Quan s’apropaven aquestes vigílies el carter anava amb el cos encorbat, degut
al pes que havia de suportar. En pocs dies els carters havien de repartir un nombre
important de nadales, amb un contingut ple de bons desitjos. En les vigílies de Nadal també lliuraven les seves, una simpàtica
tarja amb la imatge peculiar del carter, vestit amb uniforme gris, la cartera i
gorra de plat, que acompanyava un text prou entenedor: “El Cartero les desea
Felices Fiestas”. No sé qui copiava a qui, però els altres servidors del poble:
sereno, escombriaire...coincidien amb un targeta semblant, canviant l’uniforme
i les estrofes de darrera, si més no la finalitat era la mateixa, felicitar les
festes a canvi de rebre una propineta.
Poc a poc el
servei de correus s’ha modernitzat, ara transporten la correspondència en
carretons, al mateix temps que s’ha anat perdent el costum d’enviar i rebre
felicitacions. Per tant, pel seu descans, el volum de correspondència acostuma
a ser el mateix que durant la resta de l’any. Curiosament els mitjans de
transport convencionals, han experimentat un considerable augment del contingut.
Sobretot aquests dies, quan la gent fa les seves compres per Internet i la
competència en el servei de lliurament fa possible disposar dels articles al cap de poques hores.
La comoditat de poder comprar des de casa, sense necessitat de desplaçar-se, va
en perjudici dels comerços de proximitat.
Hem arribat a
un punt que la tecnologia els avanços que comporta tot el desenvolupament de
nous invents per tal de fer fàcil i còmode la vida de l’usuari, va deixant
despenjada a molta gent que treballa de cara al públic. No tardarem gaire en
veure com les entitats bancàries implanten màquines que faran les mateixes
funcions dels empleats que estan darrera el taulell. I el personal de
l’entitat, com a molt, es limitarà a un empleat o dos que hi seran per resoldre
els imprevistos o determinades consultes que precisen d’un tracte més directe.
Ja ha passat
amb les benzineres, o en la quasi
desaparició de les guixetes destinades a la venda de bitllets en les estacions
de tren. En els punts de pagament de les autopistes. S’està implantant en els caixers dels grans supermercats. Tota aquesta modernitat desmunta la teoria, quan hom
entrava a treballar en un lloc d’imprescindible
disponibilitat de ma d’obra o talent, es
deia que era per tota la vida. En un període
de temps la gent ha passat de
tenir una feina segura, per sempre, a la inseguretat de no saber el demà que ens
depara.
Aquestes festes de Nadal encara desprenen un alè que embolcalla les tradicions. El pessebre,
la Missa del Gall, el caldo, la carn
d’olla , el capó, els torrons i les neules, el vers recitat pel més menuts
pujats damunt la cadira. Els canelons
del dia de Sant Esteve, el Concert coral del Palau de la Música. El tradicional
Quinto. Tot i que cada vegada es va
perdent més la tradició del dia dels Sants innocents, potser es degut que
durant tot l’any hi ha tantes enredades, i grosses, que penjar la llufa és poca
cosa al costat dels enganys als quals ens tenen acostumats una part de la gent
que haurien de donar exemple de meticulosa serietat. I que nosaltres, al cap i
la fi, que som uns innocents, vivim i suportem les
conseqüències de les innocentades dels qui han de ser els més assenyats.
Ja té nassos, com l’home que diuen que en té tants com dies té l’any i que ens
encaparràvem en anar a veure si el trobàvem. Ara em sembla que tampoc es busca,
la canalla té altres entreteniments tecnològics com per perdre el temps buscant
una agulla en un paller.
Som a les
acaballes d’un altre any, i amb ell l’acompanya aquest últim article del 2016.
Amb noves i il·lusionades perspectives. També el pas dels anys ha implantat el
costum d’anar a acomiadar el que queda d’any i rebre el nou, fora de casa. Una
tradició que a Sitges va anar arrelant entre les dues Societats, el Prado i el
Retiro. De primer sense més pretensions de celebrar-ho ballant al ritme de les
orquestres la Mozart i els Iberos del
Jazz. Per avançar i anar-se establint el costum d’acompanyar-ho amb un sopar i
una bona orquestra. Després s’hi van afegir altres establiments, sobretot de
restauració i hostaleria, on no han
faltat els dotze gotims de raïm, el casquet, el collaret estil jamaicà ,
l’entifás i l’espanta sogres. D’això en diuen “Cotillón” Per passar, degut a les circumstàncies, a que
cada vegada són més els qui es reuneixen, ni que sigui en un desmantellat local
, on organitzen les pròpies festes entre amics a l’espera de les campanades.
Aquests replantejaments han anat en contra, per posar un exemple, de les grans
i prestigioses formacions orquestrals, que feina tenen per trobar qui les
contracti en dies com aquest.
Hem arribat al
final, dissortadament, familiars, amics i coneguts, s’han quedat pel camí. Un
any sembla que transcorre molt ràpid,
però poden succeir moltes coses.
Desitgem que en
el proper totes siguin bones, o si més
de fàcil trampejar.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada