Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

16 de gener 2017

DE SANT ESTEVE A CAP D'ANY

   La festa de Nadal aplega un seguit de tradicions que amb el pas del temps s’han anat modificant, sortosament encara queda el costum de felicitar-nos les festes quan coincidim pel carrer amb amics i coneguts. Les noves tecnologies, facebooc, whatsapp, correu electrònic.. s’han imposat per sobre dels mètodes tradicionals. Era quan als dies previs a les festes, els carters portaven aquelles carteres de pell que es penjaven a l’esquena, plenes fins dalt de correspondència, la major part del contingut eren felicitacions. Els últims carters en fer servir aquestes voluminosos embolcalls  de pell van ser, entre altres, el Sr. Estrada, el Sr. Chamarro, ells dos eren els més antics i els més veterans dels carters locals, quan ja  s’havia jubilat el Sr. Àlvarez, pare de família nombrosa on tot eren dones, a les quals la veu popular les anomenava, “les carteres”. Pel carrer de casa passava el Sr. Estrada, un home baix d’estatura però d’una gran amabilitat i amb un somriure permanent. Quan s’apropaven aquestes vigílies el carter anava amb el cos encorbat, degut al pes que havia de suportar. En pocs dies els carters havien de repartir un nombre important de nadales, amb un contingut ple de bons desitjos.  En les vigílies de Nadal  també lliuraven les seves, una simpàtica tarja amb la imatge peculiar del carter, vestit amb uniforme gris, la cartera i gorra de plat, que acompanyava un text prou entenedor: “El Cartero les desea Felices Fiestas”. No sé qui copiava a qui, però els altres servidors del poble: sereno, escombriaire...coincidien amb un targeta semblant, canviant l’uniforme i les estrofes de darrera, si més no la finalitat era la mateixa, felicitar les festes  a canvi de rebre una propineta.
   Poc a poc el servei de correus s’ha modernitzat, ara transporten la correspondència en carretons, al mateix temps que s’ha anat perdent el costum d’enviar i rebre felicitacions. Per tant, pel seu descans, el volum de correspondència acostuma a ser el mateix que durant la resta de l’any. Curiosament els mitjans de transport convencionals, han experimentat un considerable augment del contingut. Sobretot aquests dies, quan la gent fa les seves compres per Internet i la competència en el servei de lliurament fa possible  disposar dels articles al cap de poques hores. La comoditat de poder comprar des de casa, sense necessitat de desplaçar-se, va en perjudici dels comerços de proximitat.
     Hem arribat a un punt que la tecnologia els avanços que comporta tot el desenvolupament de nous invents per tal de fer fàcil i còmode la vida de l’usuari, va deixant despenjada a molta gent que treballa de cara al públic. No tardarem gaire en veure com les entitats bancàries implanten màquines que faran les mateixes funcions dels empleats que estan darrera el taulell. I el personal de l’entitat, com a molt, es limitarà a un empleat o dos que hi seran per resoldre els imprevistos o determinades consultes que precisen d’un tracte més directe.
    Ja ha passat amb les benzineres,  o en la quasi desaparició de les guixetes destinades a la venda de bitllets en les estacions de tren. En els punts de pagament de les autopistes.  S’està implantant en els caixers  dels grans supermercats. Tota aquesta  modernitat desmunta la teoria, quan hom entrava a treballar en un lloc  d’imprescindible disponibilitat de ma d’obra o talent,  es deia que era per tota la vida. En un període  de  temps la gent ha passat de tenir una feina segura, per sempre, a la inseguretat de no saber el demà que ens depara.
     Aquestes  festes de Nadal  encara desprenen  un alè que embolcalla les tradicions. El pessebre, la Missa del Gall,  el caldo, la carn d’olla , el capó, els torrons i les neules, el vers recitat pel més menuts pujats damunt la cadira.  Els canelons del dia de Sant Esteve, el Concert coral del Palau de la Música. El tradicional Quinto. Tot i que  cada vegada es va perdent més la tradició del dia dels Sants innocents, potser es degut que durant tot l’any hi ha tantes enredades, i grosses, que penjar la llufa és poca cosa al costat dels enganys als quals ens tenen acostumats una part de la gent que haurien de donar exemple de meticulosa serietat. I que nosaltres, al cap i la fi, que som uns innocents, vivim i suportem  les  conseqüències de les innocentades dels qui han de ser els més assenyats. Ja té nassos, com l’home que diuen que en té tants com dies té l’any i que ens encaparràvem en anar a veure si el trobàvem. Ara em sembla que tampoc es busca, la canalla té altres entreteniments tecnològics com per perdre el temps buscant una agulla en un paller.
    Som a les acaballes d’un altre any, i amb ell l’acompanya aquest últim article del 2016. Amb noves i il·lusionades perspectives. També el pas dels anys ha implantat el costum d’anar a acomiadar el que queda d’any i rebre el nou, fora de casa. Una tradició que a Sitges va anar arrelant entre les dues Societats, el Prado i el Retiro. De primer sense més pretensions de celebrar-ho ballant al ritme de les orquestres  la Mozart i els Iberos del Jazz. Per avançar i anar-se establint el costum d’acompanyar-ho amb un sopar i una bona orquestra. Després s’hi van afegir altres establiments, sobretot de restauració i hostaleria, on  no han faltat els dotze gotims de raïm, el casquet, el collaret estil jamaicà , l’entifás i l’espanta sogres. D’això en diuen “Cotillón”  Per passar, degut a les circumstàncies, a que cada vegada són més els qui es reuneixen, ni que sigui en un desmantellat local , on organitzen les pròpies festes entre amics a l’espera de les campanades. Aquests replantejaments han anat en contra, per posar un exemple, de les grans i prestigioses formacions orquestrals, que feina tenen per trobar qui les contracti en dies com aquest.   
     Hem arribat al final, dissortadament, familiars, amics i coneguts, s’han quedat pel camí. Un any sembla que transcorre  molt ràpid, però poden succeir moltes coses.
   Desitgem que en el proper  totes siguin bones, o si més de  fàcil trampejar.       
                                                                            J. Y. M.        

     

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez