LA BANDA

   La Vila no ha tingut gaire tradició de banda de música,  em refereixo a una banda gran a l’estil de les valencianes. Si més no ha comptat amb tres bandes, estables, en diferents èpoques. Que  la Suburband celebri el 15 aniversari d’aquell projecte que va iniciar  en Joan Pinós Sariol,és un fet poc comú. Anys fa el mestre Pallarès  ho va intentar però només va arribar a ser una simple insinuació. Volia aglutinar tots els músics en una formació, si més no encara prevalia una certa rivalitat entre Parado i Retiro en molts aspectes i potser un dels tants era el musical.

   Curiosament només va reeixir la idea de formar una Cobla de sardanes que va sorgir del Sr. Samuel Barrachina i Esquiu. La Sitgetana, que ha sobrepassat els 50 anys. Si ens hi fixem trobem que els músics fundadors quasi bé tots procedien de l’Orquestra Mozart, atenent que el Sr. Samuel era pradista, casualitat, o que en aquells moments els músics del Retiro no els va interessar formar part d’aquell projecte.  Potser   preferien no allargar la seva vida musical més enllà de l’última etapa dels Iberos del Jazz.

   En quant a la banda es produïa una avinença que quedava lluny de les suposades rivalitats, un fet curiós i que no s’avé amb el que apuntava abans.  Els dos mestres, Torrens i Pallarès, podem referir-nos a que cada un d’ells tenia la seva clientela. Vull dir que els estaments locals, així com l’Ajuntament repartien l’activitat musical. Per exemple, si  la inauguració de  l’exposició clavells   tenia lloc al Retiro, l’encarregat de formar la banda era el mestre Pallarès i quan  l’exposició tenia lloc al Prado,  n’era el mestre Torrens.

    Reservant les processons religioses  a aquest últim per ser el mestre de capella. No passava el mateix en les processons cíviques que dirigia el mestre Pallarès. En totes aquestes formacions de banda tant un mestre com l’altre refiaven dels músics locals i  també en tenien d’anar a buscar a fora.

   El trio de ritme que presideix la banda , caixa bombo i plats,  tenien la plaça fixa l’Agustí Montornès, en Ricard Escobosa i el meu oncle Joan als plats. Destacava la professionalitat de l’Ecobosa, de procedència navarresa, que havia sigut bombista en una banda militar. Quan en Ricardo es va retirar, el va rellevar un tal Pere que venia de Vilanova, al qual tots el coneixíem per en Pere sord perquè tenia dificultats d’oïda.

   Entre els músics habituals de Gavà venia en Colomer,clarinetista.  Havia fet el servei  militar a la banda del Regiment de Jaen 25 amb destacament a les casernes de Pedralbes. Allà va coincidir amb l’Antonet Pagès Vias de ca la Candelaria, amb en Josep Torrens Urgell i amb l’Antoni Olivé Ràfols. Aquest feia poc que tocava el clarinet i no tenia l’experiència i la tècnica  dels veterans. Era el director de la banda el capità Francisco Sánchez Curto. En Colomer era amic d’en Manel Vendrell, de can Sou, que era un  bon músic de tots nosaltres i a més dotat d’unes genialitats amb les quals tant et podia fer  la guitza, com provocar una superlativa rissa. La seva era escandalosa, de característiques semblants a la rissa del seu veí, en Masdeu, que vivien a tocar les cases  en el carrer Joan Tarrida.

   Cada vegada que venia en Colomer, en Manel li demanava: “explica, explica, allò de l’Olivé”. Sembla ser que en el transcurs d’un assaig hi havia un passatge dels clarinets que el director no ho escoltava prou bé i va decidir que l’interpretessin un per un. Quan li va tocar el torn a l’Olivé, només posar la canya entre els llavis,  li van començar a saltar les claus que tapen els forats del instrument, per sorpresa de tots. El músic es va excusar : “lo siento mi capitán, se ha roto” . El “aducando “, segurament per temor a un arrest, si no li sortia com el seu superior volia, va voler assegurar el cop.

   Cada vegada que en Colomer ho explicava, en Manel engegava el seu riure característic. I fins i tot el mateix Olivé recordava la seva acció com una anècdota simpàtica, quan en aquell moment va recórrer més a la picaresca que a la tècnica interpretativa.

  Quan ens van deixar els dos mestres, primer el Sr. Torrens i després el Sr. Pallarès, cap altre director els va substituir i la banda va continuar formada pel gruix dels músics locals. Entre ells hi era en Josep, fill de Sr. Torrens, el qual rebia els encàrrecs, cada vegada que es requerien els serveis de la banda i avisava  als músics corresponents.

      I com en Josep s’encarregava de convocar la banda, els companys vam considerar que havia de ser ell el més adient per donar l’entrada. No  va resultar tan senzill,  aixecava el clarinet, refregava unes quantes vegades  i per fi l’abaixava . A partir d’aquí havia de tornar a incorporar-se a la fila dels clarinets i com aquesta és l’última, quan hi arribava  ja quasi bé estaven a la meitat de la peça, per a desesperació d’en Manel. Davant l’evidència de les poques ganes de bufar que mostrava,  es va optar per a que fos l’encarregat del bombo, amb la massa enlairada, qui donés l’entrada. No es va aconseguir gaires avenços, en Josep, va continuar deixant de bufar per poder saludar a les seves amistats.

  Quan diumenge vam assistir al concert de la Suburband, dirigida pel trompetista Emili Serrano Martínez,  mentre transcorria l’actuació, em va venir a la memòria les bandes que es formaven sota la direcció dels  dos mestres locals, amb un bon nombre de músics veterans,  i entre ells algun que altre aprenent que el Sr. Torrens feia debutar. Així es pot dir que tots els músics d’aquella generació el primer lloc on van actuar va ser en la banda formada per l’acompanyament de les processons.

   Ha estat una bona manera de començar l’any, amb música de banda interpretada per la Suburband del Retiro, amb músics sorgits de l’escola de la pròpia Societat, de l’Escola de Música, Montserrat Almirall de la Vila i dels professors/es de casa nostra.

  És  un bon auguri  que una banda local aconsegueixi celebrar 15 anys d’existència. Cal desitjar que arribin a sumar-ne molts més.

  

                                                                                             J. Y, M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de gener del 2017)