Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

26 de febrer 2016

DE GENERALS A PINTORS

   Molt  haurien de canviar les coses per a que un general quedés degradat a la no menys honrosa  categoria de pintor de parets. Interpretis  l’enunciat d’avui com una altra de les meves fantasies. Quan sí que és cert que, anys fa, existia en les casernes una activitat, entre els soldats de lleva, que consistia en ser assistent dels oficials. A partir de tinent tenien dret a un de particular. Aquest soldat fins i tot servia als interessos  domèstics  de la pròpia família de l’oficial i segons era el seu ofici, en la vida civil, el desenvolupava en la casa particular d’aquest.  Així si era pintor, de tant en tant, li tocava fer un repàs a la vivenda que el seu superior tenia assignada.  Segons era el tarannà de la família, el soldat passava una “mili” relativament relaxada, o no.  Implantada la professionalitat de l’exèrcit, i suprimida l’obligació que tenien tots els xicots, una vegada assolida l’edat, de complir amb la pàtria,  ignoro si aquesta destinació, la d’assistent, encara existeix. Que en termes populars es coneixia per la denominació de “”matxaca”. El benestar d’aquest depenia del tarannà que gastava la parenta  del militar. Si era de les de, “ordeno y mando”, com també diuen els castellans: No te arriendo la ganancia....”. De tot n’hi hauria.
     I si en l’article de la setmana passada vaig recalar en la casualitat que en un tram de carrer, el de les Parellades i adjacents, hi coincidien militars d’alta graduació, no menor és la casualitat que, en el mateix carrer, i en unes cases, una al costat de l’altra, hi van viure quatre pintors amb les seves respectives famílies.
   Al costat de la casa de la família Sastre - Tutusaus,  hi vivia  el matrimoni format pel pintor  Ricard Baqués Marín  i l’Assumpció  Alari Marrugat, amb els seus cinc fills; en Ricard, l’Isidre, en Jaume, en Miquel i l’Antoni.  A excepció del gran que va néixer a Barcelona, la resta van venir al món en  aquella casa de les Parellades. En Ricard, el Isidre i en Jaume es van dedicar a la pintura. Quan s’esqueia  el pare  portava els gegants. En Ricard, a més d’un gran expert muntanyenc, va ser  fundador de la Colla Castellera de Sitges. També ha estat  un dels   campaners, que des del campanar , han fet parlar les campanes  amb els tocs i repics  pertinents  a cada acte, en concret, als  de la Festa Major. l’Isidre, fins fa poc ha remenat els pinzells i el recordem també la seva etapa de  futbolista i bastoner.  A les Parellades, els cinc fills, que eren jovenalla, van deixar el record  de quan la mainada jugava al carrer i per tant un testimoni eloqüent de domini i d’entretingudes  juguesques.
   L’Assumpció Alari, sitgetana, la seva mare era de Vilafranca, era cosina d’en Jaume Marrugat i Mestre, oriünd de Vilafranca, degut a aquest parentiu en Jaume va venir a treballar també de pintor en l’empresa familiar dels Baqués. Aquí va conèixer a la Gloria Argenter, es van casar, i es van establir una mica més amunt del carrer, quasi al cantó amb el carrer Bonaire. La Gloria és modista, de les poques que queden d’aquella època, i junt amb la seva filla regenten l’acreditada Boutique de confecció que porta el nom que identifica a mare i filla. Mentre en Jaume es movia amb la seva Mobylett , on del manillar hi penjaven les galledes
   A la casa del costat dels Baqués hi vivia el matrimoni format per en Magí Camps i la Pepa  Ferrer de ca  l’Americano. Amb  el matrimoni es van ajuntar mar i muntanya, perquè el pare d’en Magí era pagès i el de la Pepeta pescador. Una bona representació del poble de Sitges on la pesca i la pagesia eren els oficis, junt amb el de sabater, que predominaven. Però també el de pintor, com ho corroborava  l’ofici d’en Magí i el de tants pintors que hi havia a la Vila.
    Just també a la casa del costat hi vivia la família de l’Enric Hill i Martorell, qui amb els seus pares també van venir de Vilafranca. Tres  veïns amb arrels a la capital del Penedès. El seu progenitor ja era pintor i ell va continuar l’ofici. Recordo que només obrir la porta de casa seva es feia visible la presència d’un antic escriptori on tot sovint trobaves a l’Enric portant, el que se’n deia, el llibres. Va ser regidor de l’Ajuntament, quan li va ser assignada la regidoria d’ensenyament i que va culminar amb la inauguració de l’escola Esteve Barrachina,  Un pintor polifacètic que va participar en la Junta de la Parròquia i la presidència del Patronat d’Acció Social Catòlica. Col·laborant en aquestes pàgines amb una secció que signava amb el pseudònim “El Mestretites”. Estava casat amb una filla del mestre d’obres més conegut per en “Gepet”,   la Concepció  Carbonell, una altra coincidència amb el nom de la seva veïna,.
      Només un parell de cases separaven la vivenda d’un altre pintor, entre elles la del fuster Pepet Marcè, que després la convertiria en un Hostal, hi havia la vivenda del pintor   Sr. Jaume Milà i Parés, conegut popularment per en Pairet . Durant un temps va fer companyia amb el seu germà Josep. El fill d’aquest en Joan també li va donar un temps a la brotxa. Va continuar  l’ofici el  gendre d’en Jaume, en Ramon Serra, el matrimoni i els seus fills vivien al carrer de Sant Sebastià.
  A poca distància, en el carrer Marqués de Mont-roig  hi trobàvem els germans Planas, pintors.  Van continuar l’ofici els  dos fills de l’Antoni i la Ramona Mateu; l’Antoni i en Magí.
    Amb tants pintors en el mateix tram de carrer, on també hi coincidien militars amb graduació de l’Estat Major, no podem dir, davant les evidències, que  la resta de veïns no pintaven res. Han estat els pintors del carrer Parellades , els quals també s’han mantingut al peu del canó. Essent, però, les seves úniques armes i munició, les brotxes, la pintura, les galledes i escales. Però que, quan calia, la canviaven  pel  pinzell fi i amb ell perfilaven  sanefes i aquells medallons florejats que hi havia per costum pintar al contorn de les aranyes de cristall que penjaven del sostre. Gent d’art i ofici.
 
                                                                                       J. Y. M.



21 de febrer 2016

CARRER D'ESTAT MAJOR

    De tant en tant s’escau escriure un encapçalament que es presti a confusió, o si més no a una fantasia que tendeix a l’exageració i amb ella, potser que s’arribi a  crear  incredulitat . Els lectors, davant l’evidència de l’enunciat, pensaran  que el tema d’avui no concerneix  a  Sitges. Perquè això de l’Estat Major sona molt a altes esferes militars . Aquesta vegada, però, tractaré un temàtica  que la podem ubicar en una quadratura de caire militar  i que cal centrar-la  entre els carrers: Parellades, Bonaire, el de la Bassa Rodona i Joan Tarrida. Un recorregut on han residit un bon nombre de militars, quasi tots  amb un rang  d’Estat Major.
   En el carrer Parellades, on avui hi ha una joieria, la casa era propietat del tinent coronel Sr. Joan Giral i Clarà. L’home retirat i amb anys al damunt,  contemplava l’anar i venir de la gent darrera les vidrieres. El caracteritzava una barba blanca i un posat de militar que impregnava rectitud. I com passa amb alguns militars, en la caserna són molt autoritaris i a les seves  cases es mostren submisos  i sota les odres de les seves dones. La seva muller, pel tarannà que aparentava, potser era una d’aquestes.
   En el començament del carrer Bonaire, davant de l’Eco, hi tenia  casa, on passaven els estius, el general de divisió Sr. Victor Martínez Simancas, casat amb la Sra. Rosa Fontcuberta, dona d’una  elegància exquisida   i que el destí li va deparar la casualitat de sobreviure a tres marits. Tots tres traspassats en temps de pau, mentre els pacifistes pregonaven un eslògan molt acord amb aquesta situació: “fem l’amor i no la guerra”  El general teia un xofer que era molt aficionat als escacs i  jugava molt bé, tant que va deixar un bon record en  la Penya d’Escacs del  Casino Prado.
     Tornant al carrer Parellades, en un dels pisos de la casa de la família Torremorell, on en els baixos hi havia una peixateria, residia el doctor Francisco Mena de la Torre, fill de coronel de l’exèrcit. Ell mateix va ostentar, durant la guerra, el càrrec de capità metge, per la seva responsabilitat en l’Hospital de Sabadell, població on vivia habitualment. En les seves estades a Sitges, també com a bon jugador d’escacs, freqüentava les partides del Prado que es desenvolupaven a les tardes en el cafè de la Societat. El doctor Mena patia una malaltia que li afectava  la pigmentació de la pell que,  paulatinament,  s’anava tornant fosca.
     A casa dels Vergés, la filla del matrimoni, la Lali es va casar amb el Capità d’Infanteria Celso Gómez que va arribar a ser Comandant. La nostra poetessa, que va créixer entre ferros  i el soroll persistent del martell repicant damunt l’enclusa, es va familiaritzar també amb el soroll de sabres, en el bon sentit de la paraula, que és ben diferent quan aquesta expressió es fa servir com un remor   d’amenaça de sublevació.
    Quasi a davant, al costat on havia estat la carboneria d’en Guirro, hi havia la casa que tots coneixíem  per la del General Pando, el qual s’havia casat amb una sitgetana i malgrat que els seus descendents no es van dedicar  a la carrera militar, per sempre més, va ser la casa del General Pando.
    Continuant en el mateix carrer, en els pisos de damunt on havia estat la bodega d’en Talino, tenien la vivenda  el Comandant de Cavalleria Sr. José Bernalte Tello, casat amb la Montserrat Benazet Jacas, filla, com els altres germans: la Margarita i en Joan, d’en Ventura Benazet i la Margarita Jacas. La Montserrat va heretar la simpatia de la seva mare i així la seva jovialitat contrastava amb la seriositat del comandant qui, tractat, era una excel·lent persona, però no podia dissimular la seva vessant militar que influïa disciplina, fins i tot entre la seva pròpia família.
   Deixem el carrer Parellades i en el molt proper, avui, carrer de la Bassa Rodona hi tenia la casa, una torre que es conserva igual, el Capità de navili el Sr. Pablo Hermida  Seselles, casat amb la Sra. Providència Guerra- Mondragón. La torre porta el nom  de la Sra. de la casa, incrustat en la façana principal: “Providència”. Un dels fills del matrimoni, el Sr. Maurici Hermida Guerra- Mondragón va arribar a ostentar el rang de Vice Almirant de l’Armada. Al costat mateix de la torre hi tenien un hort, del qual en tenia cura el Sr. Pere Mestre, també veí del carrer Parellades, que quan es retirava cap a casa, oferia la verdura al veïnat, un costum de poble. Amb els anys, on hi havia l’hort hi van construir un edifici de pisos.  El Sr. Pablo Hermida, va morir en aquesta torre, el 28 de gener de 1968. El seu funeral va consistir en la celebració d’un seguit de misses gregorianes que van tenir lloc en la capella dels escolapis.
     Per tancar la quadratura cal fer esment a un sitgetà que tot i no tenir res a veure amb cap rang militar, també va exercir les funcions de capità, en David Jou i Andreu, veí del carrer Joan Tarrida, va ser durant molts anys Capità de la Marina Mercant, que no té res a veure amb les ordenances militars, si més no tenia al seu comandament un vaixell, concretament un petroler i sota la seva autoritat a  la tripulació corresponent. L’amic va navegar per mars allunyats del nostre , això equivalia a passar mesos fora de casa. En un temps on no existien els avenços de la tecnologia actual i on l’únic mitjà era les cartes que recollien i dipositaven en els ports on feien escala.
     A la vila també hi han viscut altres militars, ho han fet en cases situades en carrers més dispersos. No estava en el meu pensament fer un resseguit de tots ells. Simplement he volgut centrar-me en els que han tingut relació amb el carrer Parellades i contorn. Perquè no deixa de ser curiós que en tan poca distància hi coincidissin  tants militars. Degut això  he tingut la gosadia d’apuntar la fantasia  a l’anomenar-lo carrer  de l’Estat Major. Una ironia que no té cap altra intenció que la d’afegir aquesta relació a les curiositats del nostre Sitges.
                                                                            J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de febrer del 2016)

LA VIDA ENTRE CARAMELS

  Les dolçors s’alternen amb les amargors i les persones les tenim de trampejar de la millor manera. I com diuen els castellans: “a nadie le amarga un dulce”. Les llaminadures, i en concret els caramels, són el complement potser dels més antics amb els quals n’estem familiaritzats. La seva evolució, així com les formes, ens han acompanyat des de que vam néixer.
    Perquè el costum era un cop batejats, en el berenar que precedia a la cerimònia, de xocolata desfeta amb melindros,  s’obsequiava amb una bosseta de confits. Unes llaminadures que, si no es consumien aviat, acostumaven anar a parar a dintre les vitrines on quedava visible la bosseta de cel·lofana.
  El protagonista tardava mesos en poder llepar el seu confit. Abans, amb la intenció d’alleugerir el dolor i el consegüent desfici  que produeix la sortida de les dents, les mares preparaven, en deien una “muñica”,  que consistia en un petit tros de tela on hi disposaven un polsim de sucre i tot seguint feien un nus i la criatura llepava la roba fins apercebre la dolçor de la sucre.
   Un element que es va afegir a les satisfaccions del paladar d’una  mainada sotmesa a la realitat econòmica de les famílies ,que no era gaire opulent, i quan no existien masses sofisticacions en el tema que ens ocupa. Sabedors que els caramels eren molt apreciats per   la gent jove, la gent gran sempre en portaven a les butxaques,  per quan coincidien amb els més menuts.
  Tant era el costum que si s’havien acabat les reserves, el recurs era donar un propina, destinada a la mateixa finalitat: “per a que et compris uns caramelets”. Entre  els avises va estendre el costum, per si calia apaivagar les inoportunes pessigolles de la gola,  de portar un capseta de  les famoses pastilles Juanola. La seva presència es va convertir en un altre recurs afí a les llaminadures. Amb l’afegitó que  l’oferiment tant l’apreciava un de jove que un que no ho fos tant. Quelcom semblant era la pega dolça, també molt apreciada-
    Els caramels igualment es consumien en les sessions de cinema que tenien lloc en les tardes dels dies de festa.  Proveïdors de caramels i d’altres entreteniments, n’era l’Esperança de la casa dels pobres, coneguda així  per tenir cura de la porteria de l’Asil de Sant Josep que es trobava a frec d’un ull del pont de la via del tren. Els seus fills, la Rita, en Josep i en Jordi Carbonell Freixas, ajudaven a la seva mare. Amb un cistell de vímet, acabada la sessió de cinema, irrompien a la pista, oferint caramels a les parelles que estaven ballant. Al Rialto els proveïdors eren l’Hermenegild Sabaté i la Carmeta, la seva muller. Al Retiro hi posava paradeta la mare de la Rosa de la granja del carrer Tacó i ella que també l’ajudava. Els caramels, en aquestes improvisades parades, es despatxaven a tant el grapat. Eren quan totes les botigues de queviures disposaven d’uns pots de vidre molt peculiars, allargats amb l’obertura tancada amb una tapa roscada i metàl·lica que permetia poder accedir fàcilment al seu contingut. En aquests establiments es donava el cas que si hi entrava un nen/a conegut d’una clienta, aquesta s’afanyava a demanar al dependent que servis uns caramelets al jove visitant i que els afegís a la suma de la compra.
    Fa poc l’església ha celebrat  la festivitat de Sant Blai. L’endemà de portar a beneir les candeles, es feia el mateix amb els caramels. Els típics de la diada  semblaven de goma, tous, ensucrats. Una vegada beneits es deia que alleugeraven el mal de coll. A les farmàcies  despatxaven uns d’eucaliptus, de sabor molt fort.
    Per Carnaval les confiteries lluïen en els seus aparadors uns caramels molt especials; allargats, més aviat gruixuts i anaven embolicats amb un paper ideat per a l’ocasió, o al menys així ho semblava. El conjunt oferien unes formes singulars, igual la manera de rematar l’embolcall, Altres, del mateix gust i també de color vermell iamb una certa lluentor,tenien una forma rodona i amb uns orificis que permetien, mentre es llepaven, fer-los  servir de pito.
    A la veïna població de Vilanova els caramels , durant el transcurs de les comparses, han tingut i tenen un protagonisme cabdal. Sobretot quan les banderes amb els corresponents comparses/eres entren a la plaça de la Vila, que és on s’entaula una autèntica batalla campal i on la munició són els caramels. Més d’un n’ha sortit amb un ull de vellut. Sobretot quan es feien servir uns de gruixuts, sense embolcall, que se’ls coneixia per“Guixots” . Els havia, fins i tot uns que tenien com unes punxes. Si t’acariciava un d’aquests et podia deixar apanyat. Uns i altres els van prohibir per la seva perillositat i han estat substituïts pels convencionals. Caramels que han format part de la vida dels vilanovins i vilanovines. Sense ells les Comparses no serien el que són . Com tampoc la indumentària que es complementa amb el mocador de farcell que porta el comparser i que serveix per transportar-los.
       Entre tots els caramels, aconseguiren notorietat uns de rodons als quals hi anava enganxat un palet . Altres, de forma quadrada i textura tova i enganxosa i embolicats amb papers de colors variats. Mentre obrien botigues especialitzades en el producte i que la veu popular identifica per “xuixes”.
Només començar l’any, els caramels acompanyen al seguici reial. En la vesprada de la nit més màgica, la presència dels Reis Mags ve acompanyada dels caramels que els seus servidors i ells mateixos, reparteixen en el transcurs de la cavalcada. Caramels que revifen les il·lusions de petits i grans.
   Amb sucre, sense sucre i sense gluten....El caramel és el discret protagonista que igual els podem trobar en una recepció d’hotel, que en un tanatori, com en el taulell d’una entitat bancària. Aquí deu ser per endolcir l’amargor de trobar-te el compte en números vermells. Tot té solució, per molt amarg que sigui el motiu.
                                                J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de febrer del 2016 )

05 de febrer 2016

UN COP D'ULL AL CARNAVAL

    El nostre Carnaval ha evolucionat entre els diferents  vaivens i atzars de la vida social i política del país i la del poble. Vull dir amb això que la seva evolució ha estat sotmesa als diferents aspectes que hi conflueixen, entre ells, i crec que el més decisiu, ha estat el compàs que ha marcat el batec de les Societats. Perquè no podem concebre aquesta manifestació popular sense la participació activa de les dues Societats més representatives del poble, Prado i Retiro.
  A aixopluc d'elles el Carnaval ha conviscut i ha aportat al poble un de les tradicions més celebrades del calendari. Els nostres avis i els nostres pares ho van viure  amb una intensitat  que va arribar a crear moltes expectatives amb les consegüents rivalitats entre els uns i els altres. Rivalitats carnavalesques, però, que venien precedides d'un gran apassionament que dificultava, fins i tot, les bones relacions entre les famílies. Inclús hi havia gent del poble que no trepitjaven mai les dependències la Societat contraria. I el que encara era més rocambolesc es feia palès que entre una parella, resultava mal vist, entre les seves respectives famílies, que  un dels dos fos soci o simpatitzant de la societat a la qual no pertanyia l'altra part. Aquest rebuig mig obligava a iniciar un festeig amagat de la família
   Aquesta idealització que avui ens pot semblar esperpèntica, formava part d'una raó social que poc s'avenia en la lògica d'un conviure amb una certa normalitat. Això ens permet adonar-nos de la magnitud de tot plegat i sobretot de la rivalitat que suposava afrontar les festes de Carnaval. On des de  guardar bé el secret del vestit, fins arribar a obsessionar-se per poder treure al carrer el major nombre de parelles. Perquè la desfilada carnavalesca consistia  en una mena de gran comparsa on cada Societat rivalitzava amb el nombre de parelles que desfilaven, així com en  l'originalitat  dels vestits.
   Curiosament en una mateixa família, per les raons descrites, es donava el cas que per exemple els avis de la casa eren acèrrims d'una entitat i els fills ho eren de l'adversària. I coms uns i altres vivien sota el mateix sostre, quan s'esqueien els preparatius per cosir els vestits, ho havien de fer d'amagat i tenint molta cura perquè podien ser delatats pels seus propis familiars. Es va donar el cas que l'àvia d'una de les famílies  va poder obtenir un petit retall de roba i el va passar al contrincant de manera que, arribat el dia, van coincidir al carrer que una colla d'una Societat i una de l'altra anaven vestits iguals. Ja ens podem imaginar l'enrenou que va provocar aquesta intromissió en el terreny del secretisme més ben guardat del Carnaval de casa nostra.
   També hi cabien les bones disponibilitats dels prohoms que havien fet fortuna en les Amèriques i aportaven la seva generositat al bé comú, com així es pot entendre l'exemple de l'Isidre Jacas, més popularment conegut  per en “Sinsonte”, que va ser marit de la Josefina Torrents, filla del sastre a qui la veu popular coneixia per en "Butxaques". Ell va omplir tot el quarto de reixa de casa seva, al carrer Sant Bonaventura, de caramels que després van carregar en un camió i proveïa a les comparses del Retiro que els llançaven a tort i a dret. Passats els anys aquesta mena de desbaratament  es va traduir en el llançament de sacs de paperets, en la intimitat de les dues Societats, per part dels socis més portentosos que també rivalitzaven entre ells per veure qui en llençava  més.
    La festa agafava més relleu a recer de les dues sales teatre, on han tingut lloc grans balls, suculents sopars i no menys suggestius lunchs, més popularment conegut com  a "panaxé"amenitzats per les millors orquestres del moment i molt abans que s'imposés el Disco Marín com a signe de la progressiva i decadent tradició orquestral.
   Després de la guerra ja no res va tornar a ser igual, fins i tot el Carnaval no es va poder anunciar així. Per tal de no haver de sucumbir, es va canviar l'enunciat per "Fiestas de Invierno". I sempre sota l'amenaça que la gent no es podria disfressar. Gràcies a les bones arts dels successius alcaldes, aquests sempre van aconseguir el beneplàcit dels governadors de torn, els quals delegaven tota la responsabilitat en el batlle. De la pompositat es va passar a aquell Carnaval satíric, a voltes, atrevit, burlesc... Amb unes desfilades sense cap ordre, simplement la gent esperàvem en el Cap de la Vila que anessin  passant i  ens encuriosia quan s'apropava una disfressa que, amb veu distorsionada, ens preguntava: ¿que  me conoces? Una bona pregunta per a lliurar-nos a tota mena de conjetures.
    Quan ens cansàvem la retirada es produïa sense aglomeracions que ho dificultés. Doncs era un Carnaval íntim, molt nostre, on no hi havia temps per l'avorriment. Es gaudia amb les petiteses desenvolupades amb enginy i sotmeses a les necessitats i a les ordres imperants. Les mateixes que feien aixecar la careta al costat de l'Agutí Capdet, porter del Retiro i d'en Juanito Bartés en el Prado, els dos sota l'atenta mirada de les corresponents parelles de la guàrdia civil, quan llavors eren ells els qui preguntaven: "¿Que lo conoce?. I com que la resposta era afirmativa, els donaven pas per accedir al local.   
    En el Carnaval del 1976 es produeix la represa de l’espectacle al carrer Amb ella, paulatinament, es va perdent el símbol del “fardo”, la sàtira... per convertir-se en  espectacle i exhibició, per part dels que hi participen. Ara s’ha fet gran i això comporta establir unes mesures de seguretat que per a la gent d'ordre poden arribar a ser molestes i també per les aglomeracions de gent que es produeix. Tot passa i també les rivalitats entre Prado i Retiro han deixat de ser-ho, de la mateixa que el carrer ha manllevat el protagonisme a aquells Carnavals que es desenvolupaven en els respectius salons teatre, on fins i tot els anomenats balls infantils, tenien un atractiu que els feia únics i pintorescos.
                                                                                   J.Y.M.


 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de febrer del 2016)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez