Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

21 de febrer 2016

CARRER D'ESTAT MAJOR

    De tant en tant s’escau escriure un encapçalament que es presti a confusió, o si més no a una fantasia que tendeix a l’exageració i amb ella, potser que s’arribi a  crear  incredulitat . Els lectors, davant l’evidència de l’enunciat, pensaran  que el tema d’avui no concerneix  a  Sitges. Perquè això de l’Estat Major sona molt a altes esferes militars . Aquesta vegada, però, tractaré un temàtica  que la podem ubicar en una quadratura de caire militar  i que cal centrar-la  entre els carrers: Parellades, Bonaire, el de la Bassa Rodona i Joan Tarrida. Un recorregut on han residit un bon nombre de militars, quasi tots  amb un rang  d’Estat Major.
   En el carrer Parellades, on avui hi ha una joieria, la casa era propietat del tinent coronel Sr. Joan Giral i Clarà. L’home retirat i amb anys al damunt,  contemplava l’anar i venir de la gent darrera les vidrieres. El caracteritzava una barba blanca i un posat de militar que impregnava rectitud. I com passa amb alguns militars, en la caserna són molt autoritaris i a les seves  cases es mostren submisos  i sota les odres de les seves dones. La seva muller, pel tarannà que aparentava, potser era una d’aquestes.
   En el començament del carrer Bonaire, davant de l’Eco, hi tenia  casa, on passaven els estius, el general de divisió Sr. Victor Martínez Simancas, casat amb la Sra. Rosa Fontcuberta, dona d’una  elegància exquisida   i que el destí li va deparar la casualitat de sobreviure a tres marits. Tots tres traspassats en temps de pau, mentre els pacifistes pregonaven un eslògan molt acord amb aquesta situació: “fem l’amor i no la guerra”  El general teia un xofer que era molt aficionat als escacs i  jugava molt bé, tant que va deixar un bon record en  la Penya d’Escacs del  Casino Prado.
     Tornant al carrer Parellades, en un dels pisos de la casa de la família Torremorell, on en els baixos hi havia una peixateria, residia el doctor Francisco Mena de la Torre, fill de coronel de l’exèrcit. Ell mateix va ostentar, durant la guerra, el càrrec de capità metge, per la seva responsabilitat en l’Hospital de Sabadell, població on vivia habitualment. En les seves estades a Sitges, també com a bon jugador d’escacs, freqüentava les partides del Prado que es desenvolupaven a les tardes en el cafè de la Societat. El doctor Mena patia una malaltia que li afectava  la pigmentació de la pell que,  paulatinament,  s’anava tornant fosca.
     A casa dels Vergés, la filla del matrimoni, la Lali es va casar amb el Capità d’Infanteria Celso Gómez que va arribar a ser Comandant. La nostra poetessa, que va créixer entre ferros  i el soroll persistent del martell repicant damunt l’enclusa, es va familiaritzar també amb el soroll de sabres, en el bon sentit de la paraula, que és ben diferent quan aquesta expressió es fa servir com un remor   d’amenaça de sublevació.
    Quasi a davant, al costat on havia estat la carboneria d’en Guirro, hi havia la casa que tots coneixíem  per la del General Pando, el qual s’havia casat amb una sitgetana i malgrat que els seus descendents no es van dedicar  a la carrera militar, per sempre més, va ser la casa del General Pando.
    Continuant en el mateix carrer, en els pisos de damunt on havia estat la bodega d’en Talino, tenien la vivenda  el Comandant de Cavalleria Sr. José Bernalte Tello, casat amb la Montserrat Benazet Jacas, filla, com els altres germans: la Margarita i en Joan, d’en Ventura Benazet i la Margarita Jacas. La Montserrat va heretar la simpatia de la seva mare i així la seva jovialitat contrastava amb la seriositat del comandant qui, tractat, era una excel·lent persona, però no podia dissimular la seva vessant militar que influïa disciplina, fins i tot entre la seva pròpia família.
   Deixem el carrer Parellades i en el molt proper, avui, carrer de la Bassa Rodona hi tenia la casa, una torre que es conserva igual, el Capità de navili el Sr. Pablo Hermida  Seselles, casat amb la Sra. Providència Guerra- Mondragón. La torre porta el nom  de la Sra. de la casa, incrustat en la façana principal: “Providència”. Un dels fills del matrimoni, el Sr. Maurici Hermida Guerra- Mondragón va arribar a ostentar el rang de Vice Almirant de l’Armada. Al costat mateix de la torre hi tenien un hort, del qual en tenia cura el Sr. Pere Mestre, també veí del carrer Parellades, que quan es retirava cap a casa, oferia la verdura al veïnat, un costum de poble. Amb els anys, on hi havia l’hort hi van construir un edifici de pisos.  El Sr. Pablo Hermida, va morir en aquesta torre, el 28 de gener de 1968. El seu funeral va consistir en la celebració d’un seguit de misses gregorianes que van tenir lloc en la capella dels escolapis.
     Per tancar la quadratura cal fer esment a un sitgetà que tot i no tenir res a veure amb cap rang militar, també va exercir les funcions de capità, en David Jou i Andreu, veí del carrer Joan Tarrida, va ser durant molts anys Capità de la Marina Mercant, que no té res a veure amb les ordenances militars, si més no tenia al seu comandament un vaixell, concretament un petroler i sota la seva autoritat a  la tripulació corresponent. L’amic va navegar per mars allunyats del nostre , això equivalia a passar mesos fora de casa. En un temps on no existien els avenços de la tecnologia actual i on l’únic mitjà era les cartes que recollien i dipositaven en els ports on feien escala.
     A la vila també hi han viscut altres militars, ho han fet en cases situades en carrers més dispersos. No estava en el meu pensament fer un resseguit de tots ells. Simplement he volgut centrar-me en els que han tingut relació amb el carrer Parellades i contorn. Perquè no deixa de ser curiós que en tan poca distància hi coincidissin  tants militars. Degut això  he tingut la gosadia d’apuntar la fantasia  a l’anomenar-lo carrer  de l’Estat Major. Una ironia que no té cap altra intenció que la d’afegir aquesta relació a les curiositats del nostre Sitges.
                                                                            J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de febrer del 2016)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez