El nostre
Carnaval ha evolucionat entre els diferents
vaivens i atzars de la vida social i política del país i la del poble.
Vull dir amb això que la seva evolució ha estat sotmesa als diferents aspectes
que hi conflueixen, entre ells, i crec que el més decisiu, ha estat el compàs
que ha marcat el batec de les Societats. Perquè no podem concebre aquesta
manifestació popular sense la participació activa de les dues Societats més
representatives del poble, Prado i Retiro.
A aixopluc
d'elles el Carnaval ha conviscut i ha aportat al poble un de les tradicions més
celebrades del calendari. Els nostres avis i els nostres pares ho van
viure amb una intensitat que va arribar a crear moltes expectatives amb
les consegüents rivalitats entre els uns i els altres. Rivalitats
carnavalesques, però, que venien precedides d'un gran apassionament que
dificultava, fins i tot, les bones relacions entre les famílies. Inclús hi
havia gent del poble que no trepitjaven mai les dependències la Societat contraria.
I el que encara era més rocambolesc es feia palès que entre una parella, resultava
mal vist, entre les seves respectives famílies, que un dels dos fos soci o simpatitzant de la
societat a la qual no pertanyia l'altra part. Aquest rebuig mig obligava a
iniciar un festeig amagat de la família
Aquesta
idealització que avui ens pot semblar esperpèntica, formava part d'una raó
social que poc s'avenia en la lògica d'un conviure amb una certa normalitat. Això
ens permet adonar-nos de la magnitud de tot plegat i sobretot de la rivalitat
que suposava afrontar les festes de Carnaval. On des de guardar bé el secret del vestit, fins arribar
a obsessionar-se per poder treure al carrer el major nombre de parelles. Perquè
la desfilada carnavalesca consistia en
una mena de gran comparsa on cada Societat rivalitzava amb el nombre de parelles
que desfilaven, així com en
l'originalitat dels vestits.
Curiosament en
una mateixa família, per les raons descrites, es donava el cas que per exemple
els avis de la casa eren acèrrims d'una entitat i els fills ho eren de
l'adversària. I coms uns i altres vivien sota el mateix sostre, quan s'esqueien
els preparatius per cosir els vestits, ho havien de fer d'amagat i tenint molta
cura perquè podien ser delatats pels seus propis familiars. Es va donar el cas
que l'àvia d'una de les famílies va
poder obtenir un petit retall de roba i el va passar al contrincant de manera
que, arribat el dia, van coincidir al carrer que una colla d'una Societat i una
de l'altra anaven vestits iguals. Ja ens podem imaginar l'enrenou que va
provocar aquesta intromissió en el terreny del secretisme més ben guardat del
Carnaval de casa nostra.
També hi cabien
les bones disponibilitats dels prohoms que havien fet fortuna en les Amèriques
i aportaven la seva generositat al bé comú, com així es pot entendre l'exemple
de l'Isidre Jacas, més popularment conegut
per en “Sinsonte”, que va ser
marit de la Josefina Torrents, filla del sastre a qui la veu popular coneixia
per en "Butxaques". Ell va
omplir tot el quarto de reixa de casa seva, al carrer Sant Bonaventura, de
caramels que després van carregar en un camió i proveïa a les comparses del
Retiro que els llançaven a tort i a dret. Passats els anys aquesta mena de
desbaratament es va traduir en el
llançament de sacs de paperets, en la intimitat de les dues Societats, per part
dels socis més portentosos que també rivalitzaven entre ells per veure qui en
llençava més.
La festa
agafava més relleu a recer de les dues sales teatre, on han tingut lloc grans
balls, suculents sopars i no menys suggestius lunchs, més popularment conegut
com a "panaxé"amenitzats
per les millors orquestres del moment i molt abans que s'imposés el Disco Marín
com a signe de la progressiva i decadent tradició orquestral.
Després de la
guerra ja no res va tornar a ser igual, fins i tot el Carnaval no es va poder
anunciar així. Per tal de no haver de sucumbir, es va canviar l'enunciat per
"Fiestas de Invierno". I sempre sota l'amenaça que la gent no
es podria disfressar. Gràcies a les bones arts dels successius alcaldes,
aquests sempre van aconseguir el beneplàcit dels governadors de torn, els quals
delegaven tota la responsabilitat en el batlle. De la pompositat es va passar a
aquell Carnaval satíric, a voltes, atrevit, burlesc... Amb unes desfilades
sense cap ordre, simplement la gent esperàvem en el Cap de la Vila que anessin passant i ens encuriosia quan s'apropava una disfressa
que, amb veu distorsionada, ens preguntava: ¿que me conoces? Una bona pregunta per a
lliurar-nos a tota mena de conjetures.
Quan ens cansàvem
la retirada es produïa sense aglomeracions que ho dificultés. Doncs era un
Carnaval íntim, molt nostre, on no hi havia temps per l'avorriment. Es gaudia
amb les petiteses desenvolupades amb enginy i sotmeses a les necessitats i a
les ordres imperants. Les mateixes que feien aixecar la careta al costat de
l'Agutí Capdet, porter del Retiro i d'en Juanito Bartés en el Prado, els dos
sota l'atenta mirada de les corresponents parelles de la guàrdia civil, quan
llavors eren ells els qui preguntaven: "¿Que lo conoce?. I com que
la resposta era afirmativa, els donaven pas per accedir al local.
En el Carnaval
del 1976 es produeix la represa de l’espectacle al carrer Amb ella, paulatinament,
es va perdent el símbol del “fardo”, la sàtira... per convertir-se en espectacle i exhibició, per part dels que hi participen.
Ara s’ha fet gran i això comporta establir unes mesures de seguretat que per a
la gent d'ordre poden arribar a ser molestes i també per les aglomeracions de
gent que es produeix. Tot passa i també les rivalitats entre Prado i Retiro han
deixat de ser-ho, de la mateixa que el carrer ha manllevat el protagonisme a
aquells Carnavals que es desenvolupaven en els respectius salons teatre, on
fins i tot els anomenats balls infantils, tenien un atractiu que els feia únics
i pintorescos.
J.Y.M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de febrer del 2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada