Seguint amb el costum establert, la d’escriure una data
amb el disseny actual, que consisteix en
apuntar el número i la lletra del mes al qual es fa referència, la meva intenció
ha estat identificar aquesta brevetat de l’encapçalament amb 15 d’agost que és
quan celebrem l’Assumpció de la Mare de Déu. Una festa important en el si de
l’església i igualment per a totes les que celebren la seva onomàstica. El nom
de Maria va ser un dels més comuns, avui desconec si és gaire freqüent posar
aquest nom, vist que ens hem decantat cap a altres de més rebuscats.
Un nom que també
s’ha complementat formant-ne un de
compost, fins i tot entre el gènere masculí: Josep Maria, Ignasi Maria, Lluís
Maria... I més encara quan es tracta del nomenament del santoral femení: Maria
Antonia, Rosa Maria, Maria Mercè, Maria Lluïsa, Maria Josep, Maria Concepció, Maria Vinyet.. Amb aquests
dos exemples últims em ve a la memòria una veïna de casa, del carrer Sant Francesc,
que va anar a viure a un altre carrer, la Maria Concepció Comas, casada amb en
Vicenç Lluís. Un cognom amb nom de Sant. Però els dos germans Lluís eren més coneguts pels de can Lleuger. Tornant a reprendre el
fil, tot el veïnat estava convençut que la Maria celebrava la seva onomàstica
en aquest dia de la Mare de Déu, quan la
realitat obeeix a que el nom Maria s’anteposa al de Concepció que és quan
celebra la seva onomàstica, del dia 8 de desembre. Una altra veïna on les finestres
de casa seva s’aboquen en aquest començament del carrer Sant Francesc, tot i
tenir l’entrada pel carrer Parellades, era la Sra. Maria Vinyet Llansó, muller
del Sr. Enric Massó de la pastisseria, a ella també l’anomenàvem Sra. Maria i
prou, quan en realitat el seu nom era el de Vinyet.
Per Santa
Maria, coneguda la Mare de Déu d’agost, hi coincideixen molts detalls. Sobretot
que un bon nombre de pobles celebren la seva Festa Major i, per aquesta data, a
nosaltres ens visitava la fira. Un suculent atractiu en uns anys en què no
anàvem sobrats d’enjogassades petiteses, ens podem imaginar quin goig ens feia
aquell escampall, amb un ordre molt peculiar. Joguines gens sofisticades, però
que ajudaven a fer la felicitat, ni que fos prement el gatell d’una simple escopeta que llençava
un tap de suro, el qual anava lligat a la mateixa culata per tal de no acabar de seguida amb la
munició. L’encarregada de satisfer el meu deliri firaire era la tia Maria, amb la qual passaven molt
temps anant d’un cantó a l’altra, guaitant a tota la rengla de parades, amb
aquells venedors de frondosos bigotis i panxes portentoses, amb els elàstics creuats que aguantaven el pantalons i les dones amb amples
bates i un curt davantal, dotat d’unes grans butxaques on hi guardaven els
diners.
L’àvia i la tia, dues Maries, vivien a la
carretera, al costat de la casa de can Gori i el dia del seu Sant hi anàvem a
dinar. Un parell de portes més enllà hi vivia una altra Maria, la mare d’en
Joan Ossó del Bar Espanyol. L’àvia era gran i cada dia havia de creuar la
carretera, quan aquesta passava per la cruïlla de can Perico i enfilava cap a
les barreres. Com que els passos de vianants al nostre poble no es coneixien,
la dona tenia de travessar sempre amb l’ai el cos. Quan tornava el de can Ferri ja la veia i sortia al seu
encontre, l’agafava del braç i l’acompanyava fins a la porta de la casa on
vivia. Volia explicar que el dia de la seva festa l’àvia posava l’olla gran
dintre la xica i si el dinar era bo, no menys esperat era el
postra, aquella barra de “mantecau” de
tres colors de la casa Frigo. En deien de “corte”,
perquè es tallava i s’encabia entre les dues fines galetes. Tot un plaer i una
innovació , quan fins llavors predominava el “cocoruchu” amb la bola de gelat que aquí va popularitzar el Che. A qui tota la canalla li feia festes per a que els
obsequies amb aquella desitjada xorraeta, com un pessic de gelat damunt un
tros de galeta.
Per aquells anys
tenia la representació de la marca la família d’en Mirabent Magrans, amb magatzem al barri
de Sant Crispí, del qual n’era l’encarregat en Josep Almirall, casat amb la
Lolita Viñola i que vivien al costat de l’avia damunt el magatzem de les
rajoles d’en Panxito Pagès de can Percala. A més tenien també la
representació de la Pepsi-Cola i gràcies a l’amabilitat d’en Josep, al seu
tarannà tan bo i complidor, tot sovint m’obsequiava amb viseres i xapes
d’aquelles que portaven una agulla a la part de darrera i només la fixaves i ja
et senties important. Eren els petits detalls que servien per a valorar les
coses més insignificants. Quan s’apropava la fira de Vilanova, que es celebra el segon diumenge de
novembre, la marca disposava d’un estand i em regalava una invitació per fer
una degustació Un altre al·licient per a
no deixar d’anar-hi. Hi arribava acompanyat del pare i l’oncle, amb “mosquit” per la carretera, tapat amb
passamuntanyes de llana i bufanda que només se’n veien una mica els ulls i allà
descanviava el tiquet pel refresc que
me’l lliuraven a temperatura freda. A aquella hora del mig matí, amb un ambient
gèlid i sobretot amb poca set, la feina
era meva per acabar-me-la.
Vaig anar escola
amb un dels fills de la casa, en Francesc, bon amic, que ens va deixar jove,
com també el seu germà Josep. El destí ens guarda aquestes injustícies, per a
desconsol d’uns pares i de la filla i germana més jove, la Carme Almirall, flamant
regidora de la Casa de la Vila. Era el veïnat més proper el qual, en dies de
festa com aquest, després de dinar i tancar una mica els ulls, uns i altres
sortíem als balcons per a veure les cues de cotxes que es formaven, sobretot
quan baixaven les barreres del pas a nivell, el caos era total. Doncs els automobilistes arribaven fins allà amb sol
i s’anava fent fosc i la cua avançava poc. I és que els més grans, acostumats a
anar només una hora per davant del sol, ja deien que per la Mare de Déu d’agost
a les set ja és fosc.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 d'agost 2015 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada