Tots
els oficis requereixen de les seves eines per poder treballar. N’hi ha que
són comunes a tots ells, com per exemple: el martell, les tenalles el
destonillador, la clau anglesa... Altres estan més acord amb una activitat
concreta. Així el paleta aportava dues peces inseparables, la gaveta de
fusta i la corresponent paleta.
Els fusters
disposaven el metre de fusta, plegable sobre si mateix, a la butxaca de darrera
el pantalon, la destinada a la cartera, on una part queda amagada i l’altra
sobresurt, exterioritzant el costum, molt generalitzat, entre la gent de
l’ofici. A la canaleta superior de l’orella hi disposaven el llapis, aplanat,
de color vermell. Transportant la resta d’eines en una senalla que li
reservaven a l’aprenent.
En quant als
pintors de brotxa, aquells que portaven bata grisa, se’ls identificava amb
l’ofici per aquesta característica en el vestir i perquè disposaven l’escala
plegada, de tisora, a la part superior del braç a l’altra mà portaven una
galleda i les brotxes en el seu interior.
Els
electricistes, també anomenats lampistes, fontaners, tenien com a base de
l’ofici el de llauner. Que igual et feien un recipient de zenc, on hi acoblaven
una aixeta i una carxofa per dispersar l’aigua pels foradets i el conjunt el
disposaven a una certa altura per a que fes el servei de dutxa. Prèviament es
bullia aigua i es barrejava amb la freda.
Venia a dir que a més d’aquests invents, propis de l’ofici, igualment
reparaven pots i cassoles foradades. A l’estar avesats en soldar amb estany, no
els va venir de nou quan van haver de soldar els tubs de plom de les
conduccions. I com que tot encara no estava inventat, amb el zenc feien
qualsevol mena d’enginy destinat a diferents
utilitats que permetien fer fàcil el que semblava difícil.
El cognom
Marcet té un lligam molt estès entre l’ofici de llauner, de fontaner i electricista a
Sitges, que ha passat de generació en
generació. Fa poc ens acaba de deixar en Rafael Marcet i Almirall, sitgetà que
ha viscut de prop totes aquestes il·luminades avenços i intervencions, amb les
quals ha evolucionat la seva feina. Un dels pocs, em refereixo a aquest ofici,
on es desenvolupen tres activitats en una, com així ho anuncien els qui s’hi
dediquen: Aigua, gas i electricitat.
D’aquí ve la progressiva implicació dels llauners. Tenint en compte que
l’arribada de la llum, l’aigua i el gas a l’interior de les cases es va anar fent, de manera esglaonada , a
partir del començament del segle XX. Abans, el gas, provinent de la fàbrica que
es va inaugurar a l’any 1881, havia substituir l’enllumenat públic de petroli i l’aigua va arribar primer a les fonts
publiques que a les cases. Fins que els tres serveis estigueren a l’abast de
tothom van passar uns anys. El més apreciat de tots va ser l’electricitat, si
més no als consumidors els amoïnava de manera exasperant el costant moviment de
la rodeta del comptador. L’obsessió no ha minvat, si més no els de la nostra
generació ja ens hi hem acostumat, som conscients que és una despesa, molt
cara, a la qual s’hi ha de fer front. Sobretot quan a un li toca fer el gest,
ja que mentre paguen els altres no ve d’un pam , els llums els deixàvem encesos
per arreu on passàvem de la casa, però
quan toca pagar ja es procura que no en quedi cap d’encès.
En Rafael
entrava i sortia de la casa del carrer Jesús, on vivia amb la mare i amb la
seva muller, la Pepita de l’Eco, amb els fills, i ho feia sempre amb les
alicates que li sobresortien de la butxaca de darrera del pantalon. Un signe
evident de què es trobava permanentment
de servei. I és que el Prado no podia prescindir dels seus servis. La
proximitat amb la casa de can Parcerises, feia possible que el professional
estigués tan a l’abast. Aquesta ha estat
de les poques cases que han conservat, fins no fa gaire, aquelles peculiars
portes, amb el mateix color original, amb les qual a la nit es tancaven les
interioritats de la botiga i la vivenda a la part interior. Un establiment
dedicat a la venda de material elèctric i bombetes de la llum. Amb la
remodelació que s’ha fet de tot el seu interior, en certa manera s’ha conservat
aquest detall de les portalades exteriors.
Quan deixava
les alicates en segon pla, l’home ballava sardanes i altres balls com a component de l’Esbart Sitgetà i també
s’encarregava de programar les audicions i les cobles que les amenitzarien en
el transcurs de la Festa Major. Home també de teatre i, sobretot, un apassionat
de la música folklorista, havia dirigit la part musical dels nostres balls,
quan aquests eren representats damunt un escenari. Sense oblidar-nos de les
Caramelles quan, degut a les limitacions del mestre Manel Torrents, aquest
assajava els cants dintre de la Societat i en Rafael els dirigia al carrer. Ho
va fer durant molts anys, fins quan també se’l va fer seu el si no fos...
Els
curtcircuits és una desconnexió que obsessiona als electricistes, més quan no
es troben les causes que l’han ocasionat. Posar llum a la foscor, avui, és, més
que un luxe, una necessitat. Som uns consumidors insaciables del servei. Hi
anem endollant aparells dotats de noves tecnologies i no hi trobem el fi. Però
aquest existeix, és quan un curtcircuit
ens desconnecta de la vida i la foscor domina. Amb aquesta apagada no hi
ha lampista capaç de retornar la llum, ve a ésser com guaitar a aquell ble del
llum d’oli que es va apagant, lentament, fins a perdre’s. Tan sols una fe interior fa presagiar que allà a dalt una
altra llum il·lumina, sense necessitar
manteniment. Per això en Rafael no s’ha endut les alicates, perquè sabia que no
les necessitaria.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de juliol del 2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada