DIVENDRES ABANS DE NADAL

    Aquests dies es produirà un fet insòlit en la dilatada trajectòria del setmanari. Avui, divendres, L’Eco com ja és habitual, sortirà al carrer i vet aquí que tornarà a estar entre nosaltres el proper dimecres. Pocs dies de diferencia entre un i l’altre. El nou consell de redacció ja va anunciar a l’iniciar la nova etapa que l’Eco, fos Festa Major o Nadal, no serien raons per a deixar de sortir, per molt que les susdites festes trenquin les normes de la casa, en quant al lliurament dels originals per part dels col·laboradors, així com la compaginació de les pàgines que s’han de deixar llestes per a ser impreses, responsabilitat que recau en la gent del carrer Bonaire.

    De fet actualment l’Eco, gràcies a les noves tecnologies, pot esperar a la redacció, per entrar en màquines, fins a última hora de la tarda del dijous. A partir d’aquest moment el contingut del setmanari viatja a través d’aquest gran invent anomenat Internet, cap a terres tarragonines, quan ja és foc. I torna a la redacció, ja en format de paper, unes quantes hores després, quan les llums encara són enceses. Tot un prodigi de les noves tecnologies.  

    Tots els qui fa anys que hi col·laborem hem tingut el privilegi de poder seguir l’evolució de tot el procés de planificació. De com anàvem a lliurar l’original, escrit amb màquina d’escriure, i de com ens endinsàvem fins a les interioritats de la casa del carrer Bonaire. Allà podies coincidir amb en Ramon Planes, amb el seu posat d’intel·lectual. Amb l’elegància impecable del Sr. Josep Carbonell i Gener que tenia per costum seure en un extrem del llarg taulell i des d’aquesta posició corregir els fulls addicionals  que es disposaven entre les pàgines del setmanari, on detallava la Història de Sitges.  Tot transcorria entre el brunzir de les màquines comandades pel propi Josep, l’Agustí Bertran, més conegut per l’Agustí del Coro. Per en Fermí Martínez que també va ser uixer del Cau Ferrat i músic. Per en Jordi de l’Eco.  Com també per l’Ernest Lligades, els germans Delgado, Rafa i el Pepe, entre altres. Era un no parar d’entrar i sortir col·laboradors, alguns de tan meticulosos com el propi Carbonell i Gener que no deixaven passar ni l’omissió d’una coma. En Rafael Casanova a qui podies trobar assegut a la taula   que es trobava abans de sortir al pati, repassant  les probes. A en Jacint Picas  que corregia tot el que li presentava en Josep. En Salvador Soler i Forment, poeta i responsable de la secció  Destellos. Quatre eren, entre els habituals, que hi acudien entrejats: En Ramon Planas i Izabal, en Josep Carbonell i Gener, en Salvador Soler i Forment i en Rafael Monzó i Valiente. L’altra gran majoria, amb roba de fer feina. 

   Els col·laboradors més antics encara van aconseguir l’època en la qual l’Eco es feia manualment, em refereixo a la composició de les galerades, lletra per lletra. Cal dir que tampoc sortia amb gaires pàgines. Desprès d’anys d’haver estat confeccionat d’aquesta manera, la màquina que l’imprimia va ser substituïda per poder adaptar-se a la tècnica resultant de galerades de plom sorgides de la tècnica de la linotipia, impressió en tipografia. Els originals eren enviats a la redacció del Noticiero i el recader Bielsa les recollia i a la impremta del carrer Bonaire ho imprimien. Aquesta va ser l’etapa quan l’Eco viatjava a Barcelona, fins que un linotipista, el Sr. Carles Iranzo, es va establir a Sitges en uns baixos del barri de Sant Crispí. Aquesta proximitat va propiciar una gran comoditat per a la gent de la impremta, perquè no calia enviar tots els originals, sinó que anaven compaginant les pàgines a mesura que el professional els hi anava lliurant la feina. I els responsables es podien permetre avançar-la segons fossin les seves preferències de compaginació. Es va anar fent així fins que li va arribar la jubilació al Sr. Iranzo, va ser llavors que es va passar al sistema offset , el qual encara va representar una més gran comoditat per a la gent de la casa. Des d’allà estant, mitjançant l’ordinador, s’ha compaginat i es continua fent aquestes pàgines amb la diferència que avui no s’imprimeixen a la rebotiga de la casa.

    Tota aquesta trajectòria signifiquen molts preparatius de Nadal viscuts entre olor de tinta. On hi ha coincidit la implicació de molts col·laboradors que s’hi ha referit. Alguns d’ells, com en Jacint Picas, que per aquestes dates anava a l’encontre del follet de Viladellops, aquest petit poblet del terme d’Olèrdola. En Jacint hi entaulava interessants converses que desprès transcrivia en la seva secció. Aquest retrobament tenia lloc cada Nadal i en sorgia un relat molt adient a les característiques d’un paisatge propi de pessebre, amb un element nou, els follets del bosc, un en concret, que s’avenia a parlar amb el seu amic sitgetà.

     L’evolució de les tècniques va permetre introduir al setmanari unes portades, amb un paper couché, amb la reproducció de quadres amb al·legories al portal de Betlem. I en l’interior el Nadal com a protagonista. Amb articles i inspirades estrofes poètiques, escrites per poetes i poetesses locals, fins i tot pel poeta Josep Vicenç Foix, el qual també havia col·laborat en les pàgines del setmanari, gràcies a l’admiració que demostrava i als amics sitgetans.

     En aquest divendres, abans de Nadal, aquest Eco corresponent a la setmana es pot qualificar de transitori, perquè dimecres en rebérem un altre que es podrà considerar l’Eco de Nadal, que sortirà al carrer just a la vigília. Poques hores abans de la Nit de Nadal.

                                                                                                J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de desembre de 2014 )