DIBUIXOS I NINOTS

   També ho hem denominats guixots, “garabatos”, més o menys insinuacions de dibuixos que tots hem realitzat en els anys d’infantesa, quan començàvem a agafar el llapis i damunt el paper hi fèiem guixades desordenades. A mesura que anàvem pujant graons, els dibuixos aconseguien prendre una mica més de forma. El que és curiós que tots hem passat per dibuixar una casa, on no hi acostumava a faltar cap detall: l’obertura d’entrada, les finestres i fins i tot la xemeneia fumejant. L’entorn tampoc s’apartava d’una imitació generalitzada: l’arbre, uns ocellets, núvols i un sol rialler. Ben pocs vam continuar exercitant en el traç del dibuix, va ésser un entreteniment d’infantesa, fins i tot una assignatura durant els anys de l’escola i poca trajectòria més.

  A diferència de qui el dibuix els va motivar de tal manera que, des de una vesant aficionada van practicar fins aconseguir un domini acceptable. Altres, com el senyor Josep Vidal, del dibuix en constituïren una càtedra, ell amb l’especialitat de perspectiva. Un mestre amb domini del dibuix i la seva profunditat. Però no tots s’hi dedicaren professionalment, el meu avi Joan era un fanàtic del dibuix, sempre tenia el llapis a punt i portava a la butxaca un petit bloc on aprofitava les fulles, no hi deixava un espai blanc. Fins i tot mentre esperava que li posessin el plat a taula dibuixava en els quadrets blancs de les tovalles , per a desesperació de la meva àvia que va optar per posar, al costat dels coberts, un full de paper evitant així que la seva obra s’escampés per cada requadre del seu entorn. Aquesta afició pel dibuix el va portar a realitzar una obra a la qual va dedicar moltes hores, va fer un retrat, tamany natural, de l’Alfons XIII vestit de gala amb totes les condecoracions i el va exposar en l’aparador d’un comerç del Cap de la Vila, que es complementava amb una copia de mida més petita que va enviar a la Casa Reial i li van contestar felicitant-lo. En els primers dies de la revolta, el van plegar i amagar, si més no l’àvia va tenir por que els trobessin i el dibuix els hi portés complicacions i no va parar d’insistir fins que l’avi, amb molt pesar, el va cremar. Sempre se’n penedí perquè hi va dedicar molts temps i estava satisfet del resultat obtingut, per haver d’acabar destruït per les flames.

   La gent que tenia aquesta afició, que n’hi havia molta, eren feliços davant la blancors de les taules, amb sobre de marbre, dels cafès de l’època . La temptació era irresistible i mentre assaborien el cafè es dedicaven a dibuixar pels costats de la tassa i de la singular botella d’aigua que ho acompanyava. Els cambrers que coneixien els costums d’aquests clients, es sentien atrets per saber que havien deixat dibuixat, moltes vegades se trobaven amb la seva silueta, o la d’altres assidus dels tertulians habituals. Fins i tot els sabria greu haver de passar aquella baieta, humida, per esborrar la petita obra. Els ha hagut, com el Sr. Bonaventura Montaner, fabricant de gasoses i sifons, que han tingut un precís domini en el dibuix a ploma que és una especialitat que requereix precisió i domini de la tècnica i una gran pulcritud en el traç.

   Molts es van decantar per l’aquarel•la i per la pintura a l’oli, però totes les tècniques necessiten del domini del dibuix. Els pintors de paleta han begut de la lluminositat del nostre poble i aquesta dosis precisa els ha permès crear unes obres que reflecteixen, a més de les seves bones disposicions, el seu estil, la llum del nostre Sitges, tan apreciada pels creadors d’unes obres d’art que, tot i el pas del temps, conserven la nitidesa d’un paisatge excepcional.

   Quan aquests dies ens ha deixat un dibuixant excepcional que va veure la primera llum en aquest Sitges, el 17 de gener del 1919 , festivitat que popularment coneixem com la de Sant Antoni dels burros, d’aquesta coincidència ell en feia broma. l’Antoni Mingote i Barrachina s’havia especialitzat i aportat un estil molt particular, el de les seves singulars vinyetes, publicades diàriament, durant quasi 60 anys en l’ABC i altres diaris on ha col•laborat. Sempre he trobat molt difícil reflectir l’actualitat mitjançant el traç del dibuix i que aquest aporti, al mateix temps, una dosis d’humor, crítica, sarcasme i una pinzellada necessària d’art Aquest sitgetà ho va aconseguir a recer d’un cognom molt vinculat a aquesta vila. L’estil de l’artista, el seu traç, el distingiríem encara que no portés la seva signatura. Són ments privilegiades que tot i disposar d’aqueta facilitat han tingut de treballar molt, fins l’últim moment, per tal de mantenir-se dalt del pedestal. I també per complir amb l’obligació contreta amb el diari. Com ell deia, fes fred o calor, estigués inspirat o no, la seva vinyeta havia d’arribar a la redacció del diari a temps per ocupar el requadre que tenia assignat, és una responsabilitat que angoixaria a molts.

   Existeixen, també, els dibuixants que s’han especialitzat en una temàtica concreta, com el Sr. Vicenç Eyré, pare de la popular periodista que acaba de publicar un llibre sobre la Reina. Ell junt amb la seva família van viure temporades primer en la casa dels Srs. Bofill, de davant de casa, en el carrer Sant Francesc, on avui hi ha un hotel. En el primer pis, en la sala central del llarg balcó, hi tenia el seu estudi, en el qual realitzava uns retrats a llapis que semblaven talment fotografies. Va dibuixar moltes sitgetanes i la seva obra continua present en moltes de les seves llars.

   Altres, com l’amic Joan Soler-Jové ha escollit una temàtica de la qual n’és un gran entusiasta, el circ. I en especial la figura del popular pallasso Charlie Rivel, a qui ha dibuixat des de totes les vessants , hi ho ha fet amb una simplicitat de traç admirable. Aquest domini, el que amb poques ratlles es reflecteixi, fins i tot l’estat d’ànim del protagonista, en aquest cas del pallasso, fa mereixedor a l’artista de l’obra d’un mèrit que n’és la nostra admiració. En moltes ocasions, en Joan, es retroba amb els seus inicis , quan dibuixa un sol molt peculiar que ens recorda a aquell que tots havíem dibuixat. El seu és un sol divertit que sembla il•luminar la blancor del paper, que malgrat la simplicitat ofereix una elegància difícil de superar.

    Però no tots els artistes s’han apartat de les quatre ratlles, simples i pelades, dels ninots de la nostra infantesa, és l’exemple d’en Jesús Saumell, del qual avui li presentem al Retiro el llibre que ha publicat sota un títol que resumeix la seva habilitat : “Els ninots d’en Saumell”. Un home de món que s’ha bellugat entre l’art des de ben jovenet, com demostra el fet que va entrar d’aprenent en el taller d’un escultor que, majoritàriament, feia imatges religioses, va continuar enguixant parets a França. Per acabar regentant una galeria d’art a Barcelona. Inquiet i introvertit, en Jesús guixa ninots, als quals adapta a les situacions actuals, els hi posa lletra de contingut crític i els publica a les pàgines de l’Eco. Ninotaire, vet aquí, és l’ultima activitat a la qual hi dedica temps i aquesta il•lusió necessària per atacar la monotonia de les llargues hores de l’espai del jubilat. Ben poques vegades els ninots, simples i pelats, han estat tan protagonistes com per integrar-se en un llibre, en Jesús Saumell i Valls ho fa possible, perquè beu de l’elixir de l’eterna joventut.

                                                                                                                                    J. Y. M.

( Article publicat el 20 d'abril del 2012 )

UN BISCUTER EN EL TERRENY DE JOC

Resulta molt gratificant i engrescador quan lectors/es del setmanari et comenten detalls de cròniques publicades en aquestes pàgines. Aquesta atenció s’agraeix i permet , moltes vegades, ampliar els coneixements de causa i saber més dels protagonistes o de l’ubicació de la temàtica escollida. També pot passar que et quedi una sensació de frustració per no haver pogut ampliar més tot el que has explicat i pel teu interior et dius: si ho hagués sabut abans... Afegint els comentaris que em fan arribar, l’article s’hauria enriquit en el seu plantejament i tots els qui em llegeixen podien tenir una informació més apropada a un temps i a la gent que implico en les meves incursions. Si més no estic segur que comprendran que s’escapen, per desconeixement, molts detalls, alguns dels quals, són quasi impossibles de saber si no n’has estat testimoni directe.
Resulta que en l’anterior escrit un jugador del carrer, en Trino Carbonell, corrobora que el de Sant Bonaventura era un camp per excel•lència que acollia les corredisses de quasi bé tota la mainada del veïnat. I ara ve l’afegitó de l’amic, el tram que comprenia entre aquest i el de Sant Josep tenia la particularitat que els improvisats partits de futbol es feien sobre terra, i ells ho preferien perquè s’adaptava millor a les característiques d’un camp dels de veritat. Així és que quan plegaven dels escolapis, l’equip local i el dels visitants, que sortia del mateix lloc, tenien partit en una carrer sense pavimentar. No sempre el camp oferia les millors condicions, sobre tot si havia plogut. El seu criteri era suficient com per suspendre i aplaçar el partit. Però mai s’havien trobat amb un impediment tan imprevisible, un Biscuter aparcat en un lateral del camp, situació que dificultava jugar a ple rendiment. Sense pensar-ho gaire, els integrants dels dos equips, van apartar amb la força del braços aquell reduït però molest mitjà de locomoció. Inspeccionat el terreny de joc pel delegat de camp, res més impedia començar la confrontació. Així ho feren fins que van veure venir al seu propietari, el Sr. Josep A. Morató, neguitós al guaitar que el vehicle no es trobava en el lloc que l’havia deixat. I és que en aquells anys tots els mitjans de locomoció estaven identificats, al retirar el Biscuter sabien la identitat del seu propietari, d’aquí que quan el van veure treure el cap, ja tots esperaven la reprimenda. Però no va ésser així, en Morató amb aquella veu portentosa que el caracteritzava, no tan sols no els va amonestar, sinó que va comprendre que allà molestava i els va assegurar que mai més aparcaria en el camp de futbol. Per a satisfacció i garantia de tots els ocasionals futbolistes que d’antuvi tenien la garantia que sempre més trobarien el terreny de joc lliure d’entrebancs.
Com així va ésser fins que la vida, amb la progressiva implantació del progrés es va complicar per a tots, un dia van aparèixer els operaris d’en Frederic Montornès per cobrir la terra amb ciment, per desencant dels futbolistes que els hi declararen el boicot i quan plegaven de feinejar els hi abocaven els bidons d’aigua. Inclús els partits van acabar resultant molestos per a tothom, mentre els cotxes s’anaven aparcant a una de les voreres i aquests no eren com el Biscuter, com per carregar-los a pes. Amb aquestes limitacions i impediments sobrevinguts, poc a poc es va anar dilatant una època daurada per la mainada i la joventut d’aquella època que no tos participaven d’aquestes confrontacions futbolístiques. El recordat Marcel•lí Almirall, que vivia junt amb els seus pares, en Pere i la Carme, en el segons pis de la casa de l’Esperança de Miralpeix, el xicot per recomanació familiar s’ho tenia que mirrar des de darrera la barana del balcó. I és que la Carme era una meticulosa de la netedat, no vull dir que la resta de mares no ho fossin, però a ella la neguitejava enormement que el seu fill tornès a casa brut de la terra del carrer. Això en Marcel•lí no ho entenia i ploriquejava mentre durava el partit, tot i estar a tribuna, una situació privilegiada.
Curiosament en el primer pis de la mateixa casa vivia en Samuel Barrachina, amb els seus pares, en Samuel i la Victòria i amb la seva germana que també porta el nom de la seva mare. En Samu i jo som, si fa o no fa, de la mateixa edat i als dos la pilota ens anava poc, el nostre entreteniment posava el colofó al ja fràgil, tocat, “empipament” de les veïnes que entre penjades de pilotes al balcó i refregades a les blanques parets de les cases, només els hi faltava haver d’atendre al timbre de la porta, anar a obrir i no trobar-se ningú. Un entreteniment amb el qual, nosaltres dos, junt amb altres que s’hi afegien, ens havíem especialitzat. Em consola en el meu tardà penediment, que aquesta era una “malifeta” menor, si la comparem amb les que hem patit i patirem. En Samuel Barrachina, per completar el currículum de les tradicions dels veïns del Carrer Sant Bonaventura, també va cantar Caramelles en la colla, que abans de quedar desprotegits i sense sostre, representava l’Eschola Cantorum del Patronat.
M’he referit al Biscuter d’en Morató, gràcies a la gentilesa d’en Trino per explicar-me l’anècdota de irrupció en terreny de joc i que els propis futbolistes van resoldre sense haver de reclamar a les instàncies superiors i també que el propietari tampoc va voler interposar demanda per manipulació d’un bé aliè. Ans els contrari va donar paraula que mai més, per la seva culpa, haurien de retardar el començament del partit. I és que un home que tenia una gran sensibilitat pel cant i dotat d’unes bones condicions, les coses que es poden enraonar són petiteses davant la potència de la veu i el control que s’ha d’exigir per tal de no fer cap gall. En Morató era un home gros que es desplaçava amb un cotxe petit. Les mesures a vegades no estan compensades, simplement no cal, perquè en molt d’aquests casos el que més preval és la grandària del cor.
Ara que estic posat en pilotes i caramelles i cotxes petits, recordo a l’Esteve Sucarrats que també era cantaire i un bon puntal de la colla del Patronat, l’home tenia una mena de furgoneta molt peculiar, adaptada a les seves limitacions de mobilitat i que li servia per anar d’una banda a l’altra i de pas com a eina de treball per entatxonar-hi cartons i ferralla en el seu ofici de drapaire. Quan arribava, sobre tot el dilluns de Pasqua pel matí, venia amb la que nosaltres sarcàsticament anomenàvem “carraca”. Quatre llaunes socarrimades i no es vulgui trobar amb la denominació sinònim amb el seu cognom, ho escric així degut als innumerables caliquenyos que havia consumit entre aquell reduït espai. En Sucarrats, amb abric llarg, barretina, caliquenyo entre llavis i bastó, oferia un aspecte de respecte, d’home pràctic i mesurat i al mateix temps una imatge de personatge molt singular que s’havia guanyat una merescuda popularitat. Quan l’escoltaves cantar n’hi havia per treure’ns el barret, ni que en aquest cas fos la barretina, que pel fet és el mateix.
Els carrers del nostre poble, com el de tots, han tingut el privilegi d’acollir les enjogassades activitats de la mainada, quan no disposàvem de quasi res. L’enginy ho suplantava tot. La resta s’adaptava a les modes del moment, com jugar a patacons, a güitos, a saltar i parar, a cuit amagar, a fer ballar la baldufa... El progrés ha anat malbaratant uns moments que eren el preludi d’una joventut passatgera i que ara recordem amb satisfacció.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges 13 abril 2012 )

MENTRE PUJA I BAIXA LA CISTELLA

Amb en Josep Matas Martin vaig compartir anys d’infantesa i veïnatge, quan jo vivia al tombant del carrer Sant Bonaventura en aquest tram del de Sant Francesc i ell en la casa del costat del celler del qual en tenien cura els de can Mas. Era quan en Ramon Planas, també de la nostra edat, fill de l’Andreu i de l’Angelina Massip, ja trafegava amb el matxo, ajudat per un altre veí, en Francesc Serra Camps, el qual encara viu en la casa on hi havia el celler, un dels pocs veïns originari que queda d’aquells anys. Per tant situo aquest inici en un època ja llunyana, si més no just quan nosaltres teníem unes edats que ja havien deixat enrere l’infantesa. Per tant dominàvem el carrer, abans ho havien fet altres, com En Manel Martí i Mirabent, igualment un dels pocs veïns originari i que encara viu en el carrer Sant Francesc. El de Sant Bonaventura feia les funcions de camp de futbol, això sí, estret i llarg, el que originava que la pilota estigués sotmesa a aquestes dimensions i rebotés, persistentment, a cada costat. En un d’aquests partits improvisats en Manel xutava la pilota i en Palomo feia de porter, el fill de la Plàcida, nebot d’en Felipe barber, vivia en el sentit oposat de casa meva. No sé si el xut d’en Manel va ésser massa fort, el cas és que en Palomo no ho va poder parar i la pilota va travessar el vidre del finestral de la casa del davant mateix del carrer, que està en el de Sant Francesc però mira cap el de Sant Bonaventura, amb la coincidència que la Maria Concepció es trobava alletant al seu fill Joan, darrere el finestral d’aquell quarto de reixa . Afortunadament no li va passar res al seu fill i d’en Vicenç Lluís de can Lleuger. Tot va quedar en un ensurt em suposo, però, amb la consegüent reprimenda que va obligar a suspendre tots els partits i incursions fins que les aigües, en aquest cas la llet, tornessin al seu lloc.
En Matas i jo ens vam fer grans al mateix temps i es van quintar junts i als dos ens van destinar a l’Àfrica . Però molt abans la relació amb la família Matas -Martin estava arrelada amb la meva família, com ja he apuntat, per raons de veïnatge, també perquè les dues parts tenien mainada de la mateixa edat i per un fet significatiu, estàvem conduits als aciençats coneixements mèdics d’en Joan Hostench , oncle d’en Josep per estar emmaridat amb la seva tia, la Carme Martin Argilagos. Bon metge, però per damunt dels coneixements mèdics sobresortia la vesant humanitària. El doctor Hostenh era, insisteixo, molt bona persona i dotat d’excel•lents neguits artístics, a estones lliures pintava unes aquarel•les que aglutinaven, amb excel•lència, el tarannà creatiu, amb el qual arrodonia la seva bondadosa i, també, artística personalitat.
A la vegada la família Martin feien gala d’una bona amitat i parentesc amb els Argilagos que eren masovers de can Milà, propietat de la família Robert , és així com moltes tardes de les vacances d’estiu, ens portaven a la finca, ens acompanyava en Joan, germà d’en Josep, i les nostres juguesques transcorrien a l’entorn del xup que, com el de can Falç, oferia un encant especial. Jugar a pilota en aquella immensitat alliberava de les estretors del carrer llarg i estret. Era com jugar en un camp de primera divisió, amb els ceps com espectadors.
Mentre anava transcorrent el temps i s’alternaven les estacions, ja estrenada la primavera uns dies de recolliment portaven el silenci i la tranquil•litat al carrer i nosaltres el respectàvem com els més joves avaladors d’una altra Setmana Santa. Pel respecte que ens havien inculcat les nostres famílies i perquè ben a prop de casa, en el convent de les monges vetlladores hi exposaven, a partir de la tarda del dijous Sant, el monument. El recolliment perdurava fins desprès de la processó del divendres. A partir de la primera hora de dissabte els pals de les tres colles de Caramelles es concentraven a la floristeria de la Teresa Mirabent i els anaven a buscar, el costum encara perdura, abans de la vesprada, cadascuna amb un ram de flors amb les més distingides essències primaverals: els colors atractius i elegantment combinats. Ben poques vegades trobarem un pal d’una llargada considerable i amb un final tan florit i completat per una cistella artísticament engalanada que saltironeja i dringuegen els picarols d’entre la munió de les betes que s’entrellacen a cada sacsejada.
També la tradició de la diada s’arraulia en el carrer Sant Bonaventura, els pocs homes que hi vivien, hem de tenir en compte que predominaven les dones, alguns d’ells eren cantaires de Caramelles. A can Mas, l’Andreu i el seu fill Ramon ho eren del Prado, fins que el noi va passar a les del Patronat. En el pis de sobre els baixos on vivia la família d’en Josep Borràs, un bon fuster i fumador de pipa, hi residia en Llorenç Güell de cal no l’apaguis. Un mot que provenia del seu pare, abnegat fumador que sempre estava pendent de qui fumava i bans que aquest tires la burilla li feia tal petició. En Llorenç havia estat component de la colla del Retiro.
En Josep i jo també varem coincidir amb la colla del Patronat, en la mateixa època que hi participaven els veïns de casa, en Ramon Martí i el seus dos fills, en Manel i en Toni, un altre integrant d’aquella colla d’amics, amb seu social sota el cel del carrer dels cellers. I en Trino Carbonell de can pagès ric, el qual, tot i que ara no hi viu, ha engrandit els dominis que té en aquest carrer, ell també va ser cantaire d’aquesta colla.
Després de moltes Pasques compartides amb cants i música, en Matas va ser designat cap de colla, càrrec que va ostentar fins ben bé el final de la seva vida. La renovació no estava exempta d’ultimàtums i d’un que altre amago de dimissió, al•legant: estic cremat. I és que la feina de cap de colla, no és que excedeixi de les recomanacions sindicals, sinó que s’ha de saber trampejar el tarannà de tants components. O les excentricitats dels encarregats de portar el pal de la cistella, els quals en un moment de sublimitat emocional, deixaven plantat l’emblema mentre s’aventuraven en una discussió on es feia necessària la mediació del cap de colla, per tal de retornar la pau en un sector gremial, el de portador de pal, caracteritzat per les desavinences i subjecte a les marcades personalitats i afany de protagonisme que s’hi haguessin rivalitzat en unes oposicions els encarregats de decidir el guanyador ho haguessin tingut difícil.
En la llarga trajectòria caramellaire totes les colles han aportat una garantia de continuïtat, en bona part gràcies a la brillantor escènica dels seus components. Perquè sense la seva perseverança, la seva disposició per cantar i, alguns, per escenificar amb escreix el que ja sabíem, hauria estat difícil mantenir aquest equilibri que caps de colla, com en Josep Matas Martin, van saber conduir sense necessitat de grans projectes que avalin la seva dedicació, fins a un punt que la tradició, tot i passar per les dificultats del moment, manté el remor viu d’uns cants que sols s’escolten amb l’arribada de la Pasqua , mentre puja i baixa la cistella.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'abril del 2012 )

REGALAR CARAMELLES

A tots ens agrada rebre un regal original, perquè amb l’originalitat es contribueix a que l’impacta sigui més sensacionalista i gratificant. Regalar una cantada de Caramelles aglutina tots els ingredients d’originalitat que hom es pugui pensar. I també amb aquest detall es col•labora en aquesta tradició tan bonica, on s’impliquen molta gent de casa nostra. Començant pels mestres els quals han de posar música a les estrofes que han escrit poetes/esses, sempre inspirades en la sublimitat de la primavera, la joia de la Pasqua i la bellesa de les noies sitgetanes. Cantat per una munió d’amics que durant la Quaresma les han assajat.
De bon principi, sembla ésser, les Caramelles van estar pensades, a banda de contribuir al sentit de la diada, per obsequiar a les donzelles a les quals, des de sota el balcó, davant de la finestra, una colla d’amics els hi cantaven inspirades estrofes i, entre uns i altres també s’obsequiaven amb les autèntiques mones, les quals deferien d’aquestes més sofisticades. Per tant una de les raons de la sortida de les Caramelles al carrer ja contemplava aquesta idea generosa. Poc a poc la cantada va anar derivant, sense deslligar-se per complert de la tradició, a organitzar les cantades a canvi de rebre una estimulació econòmica, la qual depèn de les possibilitats i de la generositats de tots els qui accepten rebre el gruix de la colla a casa per a que els hi dediquin la cantada. En aquesta modalitat es contempla, com en qualsevol activitat, els clients que són fixos d’una de les tres colles, fins hi tot n’hi ha que ho són de les tres. Però les Caramelles s’han vist afectades per un factor aliè a la tradició, si més no molt tingut en compte per les famílies que disposen de dies de vacances i ho aprofiten per marxar vers diferents destins. D’aquí que es vegin obligats a excusar la cantada de les Caramelles degut a la seva absència.
La meva llarga experiència com a músic de les Caramelles, m’ha permès observar moltes genialitats. Entre tantes quan algun cantaire, en un moment d’engrescament, després d’unes quantes remullades de la gola, quan aquesta es reseca de tan solejar, amb el fi i penetrant moscatellet, a hora ben entrada la matinada, els hi acostumava a sacsejar un rampell de sublima generositat, el qual es traduïa en el desig d’obsequiar a l’estimada amb la cantada. Quasi sempre resultava que la beneficiaria vivia a les afores del poble i la colla just acabava de cantar en una casa del centre, era una hora en què el cansament ja es feia notar i la caminada no venia gaire de gust. Bé prou que s’intentava persuadir al galant cantaire per a que posposes l’obsequi fins el dilluns. Si més no, ho reconec, quan en un moment donat se’ns apodera una caparrada és convenient portar-la a terme, del contrari a l’endemà la generositat acostuma a afeblir-se i queda en foc d’encenalls. No obstant també és cert que quan es fa present un engrescament fàcil, aquest acostuma anar acompanyat d’una bondadosa generositat, els límits de la mateixa són difícils de preveure.
Res millor, i en certa manera econòmic, que respondre al impulsiu rampell de generositat que dóna via lliure a aquesta en forma de cantada de Caramelles. Així doncs, ja ens teniu sota el balcó de la protagonista. Sonen els cants amb l’acompanyament de la música i les persianes resten tancades i quina sensació més bonica deu ser despertar amb aquesta combinació tan enraigada amb la tradició. I sobretot perquè en aquesta hora, tan tardana, és quan les Caramelles sonen millor, degut a que les veus estan més ajustades i no criden, també la música és com a més pastosa, no tan estrident, podem parlar que el transcórrer de les hores, el silenci de la nit és el component invisible, no obstant el que permet polir certes imperfeccions. En mig d’aquesta beutat harmònica , una mirada adormida guaita i escolta, corpresa, el rebombori de dissabte de Glòria, traduït en poesia, música i cants. Mentre el cantaire, engrescat, demana fer-se amb el solo. I tots nosaltres que estàvem en certa manera implicats i de retruc còmplices de la generositat i l’implicació, fèiem el nostre paper posant l’ànima i el sentiment.
L’impacta era atractiu per la resta dels qui ens sentien igualment generosos, la valentia en aquestes situacions no té aturador i així, a l’acabar, sortia d’entre la colla un altre cantaire que pretenia el mateix, anar a cantar a casa la seva noia, que vivia a la banda oposada d’allà on ens trobàvem. Sortosament el cap de colla, persona assenyada, aconsellava anar a dormir. I efectivament el dilluns la generositat d’aquells impulsius galantejadors, havia caigut, si no per sota mínims, en una normalitat que no feia preveure altres atreviments sorgits dels efectes del sempre incitador moscatell.
Les Caramelles tenen una gran casa de referència, on té lloc la primera cantada del dilluns a la tarda. Antigament les colles hi acudien desprès de venir de menjar la mona a l’era del Molins, la del Retiro i pels verals dels Pins Vens, la del Prado. Sabedors del costum la gent de Sitges acudia a l’Hospital, ho continua fent ara, perquè al peu de l’escala de la porta principal, les tres colles s’alternen per regalar als estadants de la institució la cantada. Són tants anys els transcorreguts que aquesta tradició va acompanyada d’una gran quantitat de fotografies, són el testimoni gràfic d’aquesta assiduïtat i de l’alternança de la nostra gent.
Em referia a la meva col•laboració com a músic, a la qual li van precedir bastants anys de seguidor de la colla del Retiro, també per l’afinitat musical que em motivava, acompanyant al pare i a l’oncle que n’eren músics. Em cridava l’atenció aquells grans faristols de fusta, on hi podien posar les partitures dos o tres músics a la vegada . Ho complementava els singulars llums de carbur, era quan els carrers no estaven tan il•luminats, ni havia tants lluminosos comerços. La seva fogosa flama, tot i que prima, deixava anar, a més d’una afeblida llum, un intens olor de carbur que inclús atacava la gargamella dels meticulosos solistes. La cantada d’aquesta colla acabava a la casa del mestre Pallarès al carrer de l’Aigua. El mestre entrava a casa seva on l’esperava la senyora Lola, amb el finestral, tan a frec de vorera, obert de bat a bat. Per aquesta ocasió, dirigia la colla en Quimet Ràfols. La Dolors Carbonell, riallera com sempre, s’arrecerava a l’espòs i ell, amb el seu posat seriós, escoltava i pel seu interior encara hi trobava defectes, perquè de tant en tant deixava anar una ganyota, delatora de disconformitat. Si per ell hagués estat no hauria tingut inconvenient de parar la cantada i, desprès de donar les indicacions pertinents, haver manat tornar a començar. S’ho podia permetre, ell ho havia parit i estava a casa seva. De ganes de ben segur no li faltaven, potser un cert mirament a la seva muller el frenava. O pel senyoriu que el distingia. Era, com he dit, l’ultima casa i tots tenien ganes d’acabar.
Regalar una cantada de Caramelles, aglutina molts encants i es contribueix a donar continuïtat aquesta a tradició que a casa nostra té tots al•licients que la fan diferent a altres.
J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de març del 2012)