També ho hem denominats guixots, “garabatos”, més o menys insinuacions de dibuixos que tots hem realitzat en els anys d’infantesa, quan començàvem a agafar el llapis i damunt el paper hi fèiem guixades desordenades. A mesura que anàvem pujant graons, els dibuixos aconseguien prendre una mica més de forma. El que és curiós que tots hem passat per dibuixar una casa, on no hi acostumava a faltar cap detall: l’obertura d’entrada, les finestres i fins i tot la xemeneia fumejant. L’entorn tampoc s’apartava d’una imitació generalitzada: l’arbre, uns ocellets, núvols i un sol rialler. Ben pocs vam continuar exercitant en el traç del dibuix, va ésser un entreteniment d’infantesa, fins i tot una assignatura durant els anys de l’escola i poca trajectòria més.
A diferència de qui el dibuix els va motivar de tal manera que, des de una vesant aficionada van practicar fins aconseguir un domini acceptable. Altres, com el senyor Josep Vidal, del dibuix en constituïren una càtedra, ell amb l’especialitat de perspectiva. Un mestre amb domini del dibuix i la seva profunditat. Però no tots s’hi dedicaren professionalment, el meu avi Joan era un fanàtic del dibuix, sempre tenia el llapis a punt i portava a la butxaca un petit bloc on aprofitava les fulles, no hi deixava un espai blanc. Fins i tot mentre esperava que li posessin el plat a taula dibuixava en els quadrets blancs de les tovalles , per a desesperació de la meva àvia que va optar per posar, al costat dels coberts, un full de paper evitant així que la seva obra s’escampés per cada requadre del seu entorn. Aquesta afició pel dibuix el va portar a realitzar una obra a la qual va dedicar moltes hores, va fer un retrat, tamany natural, de l’Alfons XIII vestit de gala amb totes les condecoracions i el va exposar en l’aparador d’un comerç del Cap de la Vila, que es complementava amb una copia de mida més petita que va enviar a la Casa Reial i li van contestar felicitant-lo. En els primers dies de la revolta, el van plegar i amagar, si més no l’àvia va tenir por que els trobessin i el dibuix els hi portés complicacions i no va parar d’insistir fins que l’avi, amb molt pesar, el va cremar. Sempre se’n penedí perquè hi va dedicar molts temps i estava satisfet del resultat obtingut, per haver d’acabar destruït per les flames.
La gent que tenia aquesta afició, que n’hi havia molta, eren feliços davant la blancors de les taules, amb sobre de marbre, dels cafès de l’època . La temptació era irresistible i mentre assaborien el cafè es dedicaven a dibuixar pels costats de la tassa i de la singular botella d’aigua que ho acompanyava. Els cambrers que coneixien els costums d’aquests clients, es sentien atrets per saber que havien deixat dibuixat, moltes vegades se trobaven amb la seva silueta, o la d’altres assidus dels tertulians habituals. Fins i tot els sabria greu haver de passar aquella baieta, humida, per esborrar la petita obra. Els ha hagut, com el Sr. Bonaventura Montaner, fabricant de gasoses i sifons, que han tingut un precís domini en el dibuix a ploma que és una especialitat que requereix precisió i domini de la tècnica i una gran pulcritud en el traç.
Molts es van decantar per l’aquarel•la i per la pintura a l’oli, però totes les tècniques necessiten del domini del dibuix. Els pintors de paleta han begut de la lluminositat del nostre poble i aquesta dosis precisa els ha permès crear unes obres que reflecteixen, a més de les seves bones disposicions, el seu estil, la llum del nostre Sitges, tan apreciada pels creadors d’unes obres d’art que, tot i el pas del temps, conserven la nitidesa d’un paisatge excepcional.
Quan aquests dies ens ha deixat un dibuixant excepcional que va veure la primera llum en aquest Sitges, el 17 de gener del 1919 , festivitat que popularment coneixem com la de Sant Antoni dels burros, d’aquesta coincidència ell en feia broma. l’Antoni Mingote i Barrachina s’havia especialitzat i aportat un estil molt particular, el de les seves singulars vinyetes, publicades diàriament, durant quasi 60 anys en l’ABC i altres diaris on ha col•laborat. Sempre he trobat molt difícil reflectir l’actualitat mitjançant el traç del dibuix i que aquest aporti, al mateix temps, una dosis d’humor, crítica, sarcasme i una pinzellada necessària d’art Aquest sitgetà ho va aconseguir a recer d’un cognom molt vinculat a aquesta vila. L’estil de l’artista, el seu traç, el distingiríem encara que no portés la seva signatura. Són ments privilegiades que tot i disposar d’aqueta facilitat han tingut de treballar molt, fins l’últim moment, per tal de mantenir-se dalt del pedestal. I també per complir amb l’obligació contreta amb el diari. Com ell deia, fes fred o calor, estigués inspirat o no, la seva vinyeta havia d’arribar a la redacció del diari a temps per ocupar el requadre que tenia assignat, és una responsabilitat que angoixaria a molts.
Existeixen, també, els dibuixants que s’han especialitzat en una temàtica concreta, com el Sr. Vicenç Eyré, pare de la popular periodista que acaba de publicar un llibre sobre la Reina. Ell junt amb la seva família van viure temporades primer en la casa dels Srs. Bofill, de davant de casa, en el carrer Sant Francesc, on avui hi ha un hotel. En el primer pis, en la sala central del llarg balcó, hi tenia el seu estudi, en el qual realitzava uns retrats a llapis que semblaven talment fotografies. Va dibuixar moltes sitgetanes i la seva obra continua present en moltes de les seves llars.
Altres, com l’amic Joan Soler-Jové ha escollit una temàtica de la qual n’és un gran entusiasta, el circ. I en especial la figura del popular pallasso Charlie Rivel, a qui ha dibuixat des de totes les vessants , hi ho ha fet amb una simplicitat de traç admirable. Aquest domini, el que amb poques ratlles es reflecteixi, fins i tot l’estat d’ànim del protagonista, en aquest cas del pallasso, fa mereixedor a l’artista de l’obra d’un mèrit que n’és la nostra admiració. En moltes ocasions, en Joan, es retroba amb els seus inicis , quan dibuixa un sol molt peculiar que ens recorda a aquell que tots havíem dibuixat. El seu és un sol divertit que sembla il•luminar la blancor del paper, que malgrat la simplicitat ofereix una elegància difícil de superar.
Però no tots els artistes s’han apartat de les quatre ratlles, simples i pelades, dels ninots de la nostra infantesa, és l’exemple d’en Jesús Saumell, del qual avui li presentem al Retiro el llibre que ha publicat sota un títol que resumeix la seva habilitat : “Els ninots d’en Saumell”. Un home de món que s’ha bellugat entre l’art des de ben jovenet, com demostra el fet que va entrar d’aprenent en el taller d’un escultor que, majoritàriament, feia imatges religioses, va continuar enguixant parets a França. Per acabar regentant una galeria d’art a Barcelona. Inquiet i introvertit, en Jesús guixa ninots, als quals adapta a les situacions actuals, els hi posa lletra de contingut crític i els publica a les pàgines de l’Eco. Ninotaire, vet aquí, és l’ultima activitat a la qual hi dedica temps i aquesta il•lusió necessària per atacar la monotonia de les llargues hores de l’espai del jubilat. Ben poques vegades els ninots, simples i pelats, han estat tan protagonistes com per integrar-se en un llibre, en Jesús Saumell i Valls ho fa possible, perquè beu de l’elixir de l’eterna joventut.
J. Y. M.
( Article publicat el 20 d'abril del 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada