Amb en Josep Matas Martin vaig compartir anys d’infantesa i veïnatge, quan jo vivia al tombant del carrer Sant Bonaventura en aquest tram del de Sant Francesc i ell en la casa del costat del celler del qual en tenien cura els de can Mas. Era quan en Ramon Planas, també de la nostra edat, fill de l’Andreu i de l’Angelina Massip, ja trafegava amb el matxo, ajudat per un altre veí, en Francesc Serra Camps, el qual encara viu en la casa on hi havia el celler, un dels pocs veïns originari que queda d’aquells anys. Per tant situo aquest inici en un època ja llunyana, si més no just quan nosaltres teníem unes edats que ja havien deixat enrere l’infantesa. Per tant dominàvem el carrer, abans ho havien fet altres, com En Manel Martí i Mirabent, igualment un dels pocs veïns originari i que encara viu en el carrer Sant Francesc. El de Sant Bonaventura feia les funcions de camp de futbol, això sí, estret i llarg, el que originava que la pilota estigués sotmesa a aquestes dimensions i rebotés, persistentment, a cada costat. En un d’aquests partits improvisats en Manel xutava la pilota i en Palomo feia de porter, el fill de la Plàcida, nebot d’en Felipe barber, vivia en el sentit oposat de casa meva. No sé si el xut d’en Manel va ésser massa fort, el cas és que en Palomo no ho va poder parar i la pilota va travessar el vidre del finestral de la casa del davant mateix del carrer, que està en el de Sant Francesc però mira cap el de Sant Bonaventura, amb la coincidència que la Maria Concepció es trobava alletant al seu fill Joan, darrere el finestral d’aquell quarto de reixa . Afortunadament no li va passar res al seu fill i d’en Vicenç Lluís de can Lleuger. Tot va quedar en un ensurt em suposo, però, amb la consegüent reprimenda que va obligar a suspendre tots els partits i incursions fins que les aigües, en aquest cas la llet, tornessin al seu lloc.
En Matas i jo ens vam fer grans al mateix temps i es van quintar junts i als dos ens van destinar a l’Àfrica . Però molt abans la relació amb la família Matas -Martin estava arrelada amb la meva família, com ja he apuntat, per raons de veïnatge, també perquè les dues parts tenien mainada de la mateixa edat i per un fet significatiu, estàvem conduits als aciençats coneixements mèdics d’en Joan Hostench , oncle d’en Josep per estar emmaridat amb la seva tia, la Carme Martin Argilagos. Bon metge, però per damunt dels coneixements mèdics sobresortia la vesant humanitària. El doctor Hostenh era, insisteixo, molt bona persona i dotat d’excel•lents neguits artístics, a estones lliures pintava unes aquarel•les que aglutinaven, amb excel•lència, el tarannà creatiu, amb el qual arrodonia la seva bondadosa i, també, artística personalitat.
A la vegada la família Martin feien gala d’una bona amitat i parentesc amb els Argilagos que eren masovers de can Milà, propietat de la família Robert , és així com moltes tardes de les vacances d’estiu, ens portaven a la finca, ens acompanyava en Joan, germà d’en Josep, i les nostres juguesques transcorrien a l’entorn del xup que, com el de can Falç, oferia un encant especial. Jugar a pilota en aquella immensitat alliberava de les estretors del carrer llarg i estret. Era com jugar en un camp de primera divisió, amb els ceps com espectadors.
Mentre anava transcorrent el temps i s’alternaven les estacions, ja estrenada la primavera uns dies de recolliment portaven el silenci i la tranquil•litat al carrer i nosaltres el respectàvem com els més joves avaladors d’una altra Setmana Santa. Pel respecte que ens havien inculcat les nostres famílies i perquè ben a prop de casa, en el convent de les monges vetlladores hi exposaven, a partir de la tarda del dijous Sant, el monument. El recolliment perdurava fins desprès de la processó del divendres. A partir de la primera hora de dissabte els pals de les tres colles de Caramelles es concentraven a la floristeria de la Teresa Mirabent i els anaven a buscar, el costum encara perdura, abans de la vesprada, cadascuna amb un ram de flors amb les més distingides essències primaverals: els colors atractius i elegantment combinats. Ben poques vegades trobarem un pal d’una llargada considerable i amb un final tan florit i completat per una cistella artísticament engalanada que saltironeja i dringuegen els picarols d’entre la munió de les betes que s’entrellacen a cada sacsejada.
També la tradició de la diada s’arraulia en el carrer Sant Bonaventura, els pocs homes que hi vivien, hem de tenir en compte que predominaven les dones, alguns d’ells eren cantaires de Caramelles. A can Mas, l’Andreu i el seu fill Ramon ho eren del Prado, fins que el noi va passar a les del Patronat. En el pis de sobre els baixos on vivia la família d’en Josep Borràs, un bon fuster i fumador de pipa, hi residia en Llorenç Güell de cal no l’apaguis. Un mot que provenia del seu pare, abnegat fumador que sempre estava pendent de qui fumava i bans que aquest tires la burilla li feia tal petició. En Llorenç havia estat component de la colla del Retiro.
En Josep i jo també varem coincidir amb la colla del Patronat, en la mateixa època que hi participaven els veïns de casa, en Ramon Martí i el seus dos fills, en Manel i en Toni, un altre integrant d’aquella colla d’amics, amb seu social sota el cel del carrer dels cellers. I en Trino Carbonell de can pagès ric, el qual, tot i que ara no hi viu, ha engrandit els dominis que té en aquest carrer, ell també va ser cantaire d’aquesta colla.
Després de moltes Pasques compartides amb cants i música, en Matas va ser designat cap de colla, càrrec que va ostentar fins ben bé el final de la seva vida. La renovació no estava exempta d’ultimàtums i d’un que altre amago de dimissió, al•legant: estic cremat. I és que la feina de cap de colla, no és que excedeixi de les recomanacions sindicals, sinó que s’ha de saber trampejar el tarannà de tants components. O les excentricitats dels encarregats de portar el pal de la cistella, els quals en un moment de sublimitat emocional, deixaven plantat l’emblema mentre s’aventuraven en una discussió on es feia necessària la mediació del cap de colla, per tal de retornar la pau en un sector gremial, el de portador de pal, caracteritzat per les desavinences i subjecte a les marcades personalitats i afany de protagonisme que s’hi haguessin rivalitzat en unes oposicions els encarregats de decidir el guanyador ho haguessin tingut difícil.
En la llarga trajectòria caramellaire totes les colles han aportat una garantia de continuïtat, en bona part gràcies a la brillantor escènica dels seus components. Perquè sense la seva perseverança, la seva disposició per cantar i, alguns, per escenificar amb escreix el que ja sabíem, hauria estat difícil mantenir aquest equilibri que caps de colla, com en Josep Matas Martin, van saber conduir sense necessitat de grans projectes que avalin la seva dedicació, fins a un punt que la tradició, tot i passar per les dificultats del moment, manté el remor viu d’uns cants que sols s’escolten amb l’arribada de la Pasqua , mentre puja i baixa la cistella.
J. Y. M.
En Matas i jo ens vam fer grans al mateix temps i es van quintar junts i als dos ens van destinar a l’Àfrica . Però molt abans la relació amb la família Matas -Martin estava arrelada amb la meva família, com ja he apuntat, per raons de veïnatge, també perquè les dues parts tenien mainada de la mateixa edat i per un fet significatiu, estàvem conduits als aciençats coneixements mèdics d’en Joan Hostench , oncle d’en Josep per estar emmaridat amb la seva tia, la Carme Martin Argilagos. Bon metge, però per damunt dels coneixements mèdics sobresortia la vesant humanitària. El doctor Hostenh era, insisteixo, molt bona persona i dotat d’excel•lents neguits artístics, a estones lliures pintava unes aquarel•les que aglutinaven, amb excel•lència, el tarannà creatiu, amb el qual arrodonia la seva bondadosa i, també, artística personalitat.
A la vegada la família Martin feien gala d’una bona amitat i parentesc amb els Argilagos que eren masovers de can Milà, propietat de la família Robert , és així com moltes tardes de les vacances d’estiu, ens portaven a la finca, ens acompanyava en Joan, germà d’en Josep, i les nostres juguesques transcorrien a l’entorn del xup que, com el de can Falç, oferia un encant especial. Jugar a pilota en aquella immensitat alliberava de les estretors del carrer llarg i estret. Era com jugar en un camp de primera divisió, amb els ceps com espectadors.
Mentre anava transcorrent el temps i s’alternaven les estacions, ja estrenada la primavera uns dies de recolliment portaven el silenci i la tranquil•litat al carrer i nosaltres el respectàvem com els més joves avaladors d’una altra Setmana Santa. Pel respecte que ens havien inculcat les nostres famílies i perquè ben a prop de casa, en el convent de les monges vetlladores hi exposaven, a partir de la tarda del dijous Sant, el monument. El recolliment perdurava fins desprès de la processó del divendres. A partir de la primera hora de dissabte els pals de les tres colles de Caramelles es concentraven a la floristeria de la Teresa Mirabent i els anaven a buscar, el costum encara perdura, abans de la vesprada, cadascuna amb un ram de flors amb les més distingides essències primaverals: els colors atractius i elegantment combinats. Ben poques vegades trobarem un pal d’una llargada considerable i amb un final tan florit i completat per una cistella artísticament engalanada que saltironeja i dringuegen els picarols d’entre la munió de les betes que s’entrellacen a cada sacsejada.
També la tradició de la diada s’arraulia en el carrer Sant Bonaventura, els pocs homes que hi vivien, hem de tenir en compte que predominaven les dones, alguns d’ells eren cantaires de Caramelles. A can Mas, l’Andreu i el seu fill Ramon ho eren del Prado, fins que el noi va passar a les del Patronat. En el pis de sobre els baixos on vivia la família d’en Josep Borràs, un bon fuster i fumador de pipa, hi residia en Llorenç Güell de cal no l’apaguis. Un mot que provenia del seu pare, abnegat fumador que sempre estava pendent de qui fumava i bans que aquest tires la burilla li feia tal petició. En Llorenç havia estat component de la colla del Retiro.
En Josep i jo també varem coincidir amb la colla del Patronat, en la mateixa època que hi participaven els veïns de casa, en Ramon Martí i el seus dos fills, en Manel i en Toni, un altre integrant d’aquella colla d’amics, amb seu social sota el cel del carrer dels cellers. I en Trino Carbonell de can pagès ric, el qual, tot i que ara no hi viu, ha engrandit els dominis que té en aquest carrer, ell també va ser cantaire d’aquesta colla.
Després de moltes Pasques compartides amb cants i música, en Matas va ser designat cap de colla, càrrec que va ostentar fins ben bé el final de la seva vida. La renovació no estava exempta d’ultimàtums i d’un que altre amago de dimissió, al•legant: estic cremat. I és que la feina de cap de colla, no és que excedeixi de les recomanacions sindicals, sinó que s’ha de saber trampejar el tarannà de tants components. O les excentricitats dels encarregats de portar el pal de la cistella, els quals en un moment de sublimitat emocional, deixaven plantat l’emblema mentre s’aventuraven en una discussió on es feia necessària la mediació del cap de colla, per tal de retornar la pau en un sector gremial, el de portador de pal, caracteritzat per les desavinences i subjecte a les marcades personalitats i afany de protagonisme que s’hi haguessin rivalitzat en unes oposicions els encarregats de decidir el guanyador ho haguessin tingut difícil.
En la llarga trajectòria caramellaire totes les colles han aportat una garantia de continuïtat, en bona part gràcies a la brillantor escènica dels seus components. Perquè sense la seva perseverança, la seva disposició per cantar i, alguns, per escenificar amb escreix el que ja sabíem, hauria estat difícil mantenir aquest equilibri que caps de colla, com en Josep Matas Martin, van saber conduir sense necessitat de grans projectes que avalin la seva dedicació, fins a un punt que la tradició, tot i passar per les dificultats del moment, manté el remor viu d’uns cants que sols s’escolten amb l’arribada de la Pasqua , mentre puja i baixa la cistella.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'abril del 2012 )
3 comentaris:
pos ok
ho trobo tant interesant q m'agradaria tornar-ho a llegir pero malauradament no en tinc. (^.^)
ho trobo tant interesant q m'agradaria tornar-ho a llegir pero malauradament no tinc tamps. (^.^)
Publica un comentari a l'entrada