A tots ens agrada rebre un regal original, perquè amb l’originalitat es contribueix a que l’impacta sigui més sensacionalista i gratificant. Regalar una cantada de Caramelles aglutina tots els ingredients d’originalitat que hom es pugui pensar. I també amb aquest detall es col•labora en aquesta tradició tan bonica, on s’impliquen molta gent de casa nostra. Començant pels mestres els quals han de posar música a les estrofes que han escrit poetes/esses, sempre inspirades en la sublimitat de la primavera, la joia de la Pasqua i la bellesa de les noies sitgetanes. Cantat per una munió d’amics que durant la Quaresma les han assajat.
De bon principi, sembla ésser, les Caramelles van estar pensades, a banda de contribuir al sentit de la diada, per obsequiar a les donzelles a les quals, des de sota el balcó, davant de la finestra, una colla d’amics els hi cantaven inspirades estrofes i, entre uns i altres també s’obsequiaven amb les autèntiques mones, les quals deferien d’aquestes més sofisticades. Per tant una de les raons de la sortida de les Caramelles al carrer ja contemplava aquesta idea generosa. Poc a poc la cantada va anar derivant, sense deslligar-se per complert de la tradició, a organitzar les cantades a canvi de rebre una estimulació econòmica, la qual depèn de les possibilitats i de la generositats de tots els qui accepten rebre el gruix de la colla a casa per a que els hi dediquin la cantada. En aquesta modalitat es contempla, com en qualsevol activitat, els clients que són fixos d’una de les tres colles, fins hi tot n’hi ha que ho són de les tres. Però les Caramelles s’han vist afectades per un factor aliè a la tradició, si més no molt tingut en compte per les famílies que disposen de dies de vacances i ho aprofiten per marxar vers diferents destins. D’aquí que es vegin obligats a excusar la cantada de les Caramelles degut a la seva absència.
La meva llarga experiència com a músic de les Caramelles, m’ha permès observar moltes genialitats. Entre tantes quan algun cantaire, en un moment d’engrescament, després d’unes quantes remullades de la gola, quan aquesta es reseca de tan solejar, amb el fi i penetrant moscatellet, a hora ben entrada la matinada, els hi acostumava a sacsejar un rampell de sublima generositat, el qual es traduïa en el desig d’obsequiar a l’estimada amb la cantada. Quasi sempre resultava que la beneficiaria vivia a les afores del poble i la colla just acabava de cantar en una casa del centre, era una hora en què el cansament ja es feia notar i la caminada no venia gaire de gust. Bé prou que s’intentava persuadir al galant cantaire per a que posposes l’obsequi fins el dilluns. Si més no, ho reconec, quan en un moment donat se’ns apodera una caparrada és convenient portar-la a terme, del contrari a l’endemà la generositat acostuma a afeblir-se i queda en foc d’encenalls. No obstant també és cert que quan es fa present un engrescament fàcil, aquest acostuma anar acompanyat d’una bondadosa generositat, els límits de la mateixa són difícils de preveure.
Res millor, i en certa manera econòmic, que respondre al impulsiu rampell de generositat que dóna via lliure a aquesta en forma de cantada de Caramelles. Així doncs, ja ens teniu sota el balcó de la protagonista. Sonen els cants amb l’acompanyament de la música i les persianes resten tancades i quina sensació més bonica deu ser despertar amb aquesta combinació tan enraigada amb la tradició. I sobretot perquè en aquesta hora, tan tardana, és quan les Caramelles sonen millor, degut a que les veus estan més ajustades i no criden, també la música és com a més pastosa, no tan estrident, podem parlar que el transcórrer de les hores, el silenci de la nit és el component invisible, no obstant el que permet polir certes imperfeccions. En mig d’aquesta beutat harmònica , una mirada adormida guaita i escolta, corpresa, el rebombori de dissabte de Glòria, traduït en poesia, música i cants. Mentre el cantaire, engrescat, demana fer-se amb el solo. I tots nosaltres que estàvem en certa manera implicats i de retruc còmplices de la generositat i l’implicació, fèiem el nostre paper posant l’ànima i el sentiment.
L’impacta era atractiu per la resta dels qui ens sentien igualment generosos, la valentia en aquestes situacions no té aturador i així, a l’acabar, sortia d’entre la colla un altre cantaire que pretenia el mateix, anar a cantar a casa la seva noia, que vivia a la banda oposada d’allà on ens trobàvem. Sortosament el cap de colla, persona assenyada, aconsellava anar a dormir. I efectivament el dilluns la generositat d’aquells impulsius galantejadors, havia caigut, si no per sota mínims, en una normalitat que no feia preveure altres atreviments sorgits dels efectes del sempre incitador moscatell.
Les Caramelles tenen una gran casa de referència, on té lloc la primera cantada del dilluns a la tarda. Antigament les colles hi acudien desprès de venir de menjar la mona a l’era del Molins, la del Retiro i pels verals dels Pins Vens, la del Prado. Sabedors del costum la gent de Sitges acudia a l’Hospital, ho continua fent ara, perquè al peu de l’escala de la porta principal, les tres colles s’alternen per regalar als estadants de la institució la cantada. Són tants anys els transcorreguts que aquesta tradició va acompanyada d’una gran quantitat de fotografies, són el testimoni gràfic d’aquesta assiduïtat i de l’alternança de la nostra gent.
Em referia a la meva col•laboració com a músic, a la qual li van precedir bastants anys de seguidor de la colla del Retiro, també per l’afinitat musical que em motivava, acompanyant al pare i a l’oncle que n’eren músics. Em cridava l’atenció aquells grans faristols de fusta, on hi podien posar les partitures dos o tres músics a la vegada . Ho complementava els singulars llums de carbur, era quan els carrers no estaven tan il•luminats, ni havia tants lluminosos comerços. La seva fogosa flama, tot i que prima, deixava anar, a més d’una afeblida llum, un intens olor de carbur que inclús atacava la gargamella dels meticulosos solistes. La cantada d’aquesta colla acabava a la casa del mestre Pallarès al carrer de l’Aigua. El mestre entrava a casa seva on l’esperava la senyora Lola, amb el finestral, tan a frec de vorera, obert de bat a bat. Per aquesta ocasió, dirigia la colla en Quimet Ràfols. La Dolors Carbonell, riallera com sempre, s’arrecerava a l’espòs i ell, amb el seu posat seriós, escoltava i pel seu interior encara hi trobava defectes, perquè de tant en tant deixava anar una ganyota, delatora de disconformitat. Si per ell hagués estat no hauria tingut inconvenient de parar la cantada i, desprès de donar les indicacions pertinents, haver manat tornar a començar. S’ho podia permetre, ell ho havia parit i estava a casa seva. De ganes de ben segur no li faltaven, potser un cert mirament a la seva muller el frenava. O pel senyoriu que el distingia. Era, com he dit, l’ultima casa i tots tenien ganes d’acabar.
Regalar una cantada de Caramelles, aglutina molts encants i es contribueix a donar continuïtat aquesta a tradició que a casa nostra té tots al•licients que la fan diferent a altres.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de març del 2012)
De bon principi, sembla ésser, les Caramelles van estar pensades, a banda de contribuir al sentit de la diada, per obsequiar a les donzelles a les quals, des de sota el balcó, davant de la finestra, una colla d’amics els hi cantaven inspirades estrofes i, entre uns i altres també s’obsequiaven amb les autèntiques mones, les quals deferien d’aquestes més sofisticades. Per tant una de les raons de la sortida de les Caramelles al carrer ja contemplava aquesta idea generosa. Poc a poc la cantada va anar derivant, sense deslligar-se per complert de la tradició, a organitzar les cantades a canvi de rebre una estimulació econòmica, la qual depèn de les possibilitats i de la generositats de tots els qui accepten rebre el gruix de la colla a casa per a que els hi dediquin la cantada. En aquesta modalitat es contempla, com en qualsevol activitat, els clients que són fixos d’una de les tres colles, fins hi tot n’hi ha que ho són de les tres. Però les Caramelles s’han vist afectades per un factor aliè a la tradició, si més no molt tingut en compte per les famílies que disposen de dies de vacances i ho aprofiten per marxar vers diferents destins. D’aquí que es vegin obligats a excusar la cantada de les Caramelles degut a la seva absència.
La meva llarga experiència com a músic de les Caramelles, m’ha permès observar moltes genialitats. Entre tantes quan algun cantaire, en un moment d’engrescament, després d’unes quantes remullades de la gola, quan aquesta es reseca de tan solejar, amb el fi i penetrant moscatellet, a hora ben entrada la matinada, els hi acostumava a sacsejar un rampell de sublima generositat, el qual es traduïa en el desig d’obsequiar a l’estimada amb la cantada. Quasi sempre resultava que la beneficiaria vivia a les afores del poble i la colla just acabava de cantar en una casa del centre, era una hora en què el cansament ja es feia notar i la caminada no venia gaire de gust. Bé prou que s’intentava persuadir al galant cantaire per a que posposes l’obsequi fins el dilluns. Si més no, ho reconec, quan en un moment donat se’ns apodera una caparrada és convenient portar-la a terme, del contrari a l’endemà la generositat acostuma a afeblir-se i queda en foc d’encenalls. No obstant també és cert que quan es fa present un engrescament fàcil, aquest acostuma anar acompanyat d’una bondadosa generositat, els límits de la mateixa són difícils de preveure.
Res millor, i en certa manera econòmic, que respondre al impulsiu rampell de generositat que dóna via lliure a aquesta en forma de cantada de Caramelles. Així doncs, ja ens teniu sota el balcó de la protagonista. Sonen els cants amb l’acompanyament de la música i les persianes resten tancades i quina sensació més bonica deu ser despertar amb aquesta combinació tan enraigada amb la tradició. I sobretot perquè en aquesta hora, tan tardana, és quan les Caramelles sonen millor, degut a que les veus estan més ajustades i no criden, també la música és com a més pastosa, no tan estrident, podem parlar que el transcórrer de les hores, el silenci de la nit és el component invisible, no obstant el que permet polir certes imperfeccions. En mig d’aquesta beutat harmònica , una mirada adormida guaita i escolta, corpresa, el rebombori de dissabte de Glòria, traduït en poesia, música i cants. Mentre el cantaire, engrescat, demana fer-se amb el solo. I tots nosaltres que estàvem en certa manera implicats i de retruc còmplices de la generositat i l’implicació, fèiem el nostre paper posant l’ànima i el sentiment.
L’impacta era atractiu per la resta dels qui ens sentien igualment generosos, la valentia en aquestes situacions no té aturador i així, a l’acabar, sortia d’entre la colla un altre cantaire que pretenia el mateix, anar a cantar a casa la seva noia, que vivia a la banda oposada d’allà on ens trobàvem. Sortosament el cap de colla, persona assenyada, aconsellava anar a dormir. I efectivament el dilluns la generositat d’aquells impulsius galantejadors, havia caigut, si no per sota mínims, en una normalitat que no feia preveure altres atreviments sorgits dels efectes del sempre incitador moscatell.
Les Caramelles tenen una gran casa de referència, on té lloc la primera cantada del dilluns a la tarda. Antigament les colles hi acudien desprès de venir de menjar la mona a l’era del Molins, la del Retiro i pels verals dels Pins Vens, la del Prado. Sabedors del costum la gent de Sitges acudia a l’Hospital, ho continua fent ara, perquè al peu de l’escala de la porta principal, les tres colles s’alternen per regalar als estadants de la institució la cantada. Són tants anys els transcorreguts que aquesta tradició va acompanyada d’una gran quantitat de fotografies, són el testimoni gràfic d’aquesta assiduïtat i de l’alternança de la nostra gent.
Em referia a la meva col•laboració com a músic, a la qual li van precedir bastants anys de seguidor de la colla del Retiro, també per l’afinitat musical que em motivava, acompanyant al pare i a l’oncle que n’eren músics. Em cridava l’atenció aquells grans faristols de fusta, on hi podien posar les partitures dos o tres músics a la vegada . Ho complementava els singulars llums de carbur, era quan els carrers no estaven tan il•luminats, ni havia tants lluminosos comerços. La seva fogosa flama, tot i que prima, deixava anar, a més d’una afeblida llum, un intens olor de carbur que inclús atacava la gargamella dels meticulosos solistes. La cantada d’aquesta colla acabava a la casa del mestre Pallarès al carrer de l’Aigua. El mestre entrava a casa seva on l’esperava la senyora Lola, amb el finestral, tan a frec de vorera, obert de bat a bat. Per aquesta ocasió, dirigia la colla en Quimet Ràfols. La Dolors Carbonell, riallera com sempre, s’arrecerava a l’espòs i ell, amb el seu posat seriós, escoltava i pel seu interior encara hi trobava defectes, perquè de tant en tant deixava anar una ganyota, delatora de disconformitat. Si per ell hagués estat no hauria tingut inconvenient de parar la cantada i, desprès de donar les indicacions pertinents, haver manat tornar a començar. S’ho podia permetre, ell ho havia parit i estava a casa seva. De ganes de ben segur no li faltaven, potser un cert mirament a la seva muller el frenava. O pel senyoriu que el distingia. Era, com he dit, l’ultima casa i tots tenien ganes d’acabar.
Regalar una cantada de Caramelles, aglutina molts encants i es contribueix a donar continuïtat aquesta a tradició que a casa nostra té tots al•licients que la fan diferent a altres.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de març del 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada