Resulta molt gratificant i engrescador quan lectors/es del setmanari et comenten detalls de cròniques publicades en aquestes pàgines. Aquesta atenció s’agraeix i permet , moltes vegades, ampliar els coneixements de causa i saber més dels protagonistes o de l’ubicació de la temàtica escollida. També pot passar que et quedi una sensació de frustració per no haver pogut ampliar més tot el que has explicat i pel teu interior et dius: si ho hagués sabut abans... Afegint els comentaris que em fan arribar, l’article s’hauria enriquit en el seu plantejament i tots els qui em llegeixen podien tenir una informació més apropada a un temps i a la gent que implico en les meves incursions. Si més no estic segur que comprendran que s’escapen, per desconeixement, molts detalls, alguns dels quals, són quasi impossibles de saber si no n’has estat testimoni directe.
Resulta que en l’anterior escrit un jugador del carrer, en Trino Carbonell, corrobora que el de Sant Bonaventura era un camp per excel•lència que acollia les corredisses de quasi bé tota la mainada del veïnat. I ara ve l’afegitó de l’amic, el tram que comprenia entre aquest i el de Sant Josep tenia la particularitat que els improvisats partits de futbol es feien sobre terra, i ells ho preferien perquè s’adaptava millor a les característiques d’un camp dels de veritat. Així és que quan plegaven dels escolapis, l’equip local i el dels visitants, que sortia del mateix lloc, tenien partit en una carrer sense pavimentar. No sempre el camp oferia les millors condicions, sobre tot si havia plogut. El seu criteri era suficient com per suspendre i aplaçar el partit. Però mai s’havien trobat amb un impediment tan imprevisible, un Biscuter aparcat en un lateral del camp, situació que dificultava jugar a ple rendiment. Sense pensar-ho gaire, els integrants dels dos equips, van apartar amb la força del braços aquell reduït però molest mitjà de locomoció. Inspeccionat el terreny de joc pel delegat de camp, res més impedia començar la confrontació. Així ho feren fins que van veure venir al seu propietari, el Sr. Josep A. Morató, neguitós al guaitar que el vehicle no es trobava en el lloc que l’havia deixat. I és que en aquells anys tots els mitjans de locomoció estaven identificats, al retirar el Biscuter sabien la identitat del seu propietari, d’aquí que quan el van veure treure el cap, ja tots esperaven la reprimenda. Però no va ésser així, en Morató amb aquella veu portentosa que el caracteritzava, no tan sols no els va amonestar, sinó que va comprendre que allà molestava i els va assegurar que mai més aparcaria en el camp de futbol. Per a satisfacció i garantia de tots els ocasionals futbolistes que d’antuvi tenien la garantia que sempre més trobarien el terreny de joc lliure d’entrebancs.
Com així va ésser fins que la vida, amb la progressiva implantació del progrés es va complicar per a tots, un dia van aparèixer els operaris d’en Frederic Montornès per cobrir la terra amb ciment, per desencant dels futbolistes que els hi declararen el boicot i quan plegaven de feinejar els hi abocaven els bidons d’aigua. Inclús els partits van acabar resultant molestos per a tothom, mentre els cotxes s’anaven aparcant a una de les voreres i aquests no eren com el Biscuter, com per carregar-los a pes. Amb aquestes limitacions i impediments sobrevinguts, poc a poc es va anar dilatant una època daurada per la mainada i la joventut d’aquella època que no tos participaven d’aquestes confrontacions futbolístiques. El recordat Marcel•lí Almirall, que vivia junt amb els seus pares, en Pere i la Carme, en el segons pis de la casa de l’Esperança de Miralpeix, el xicot per recomanació familiar s’ho tenia que mirrar des de darrera la barana del balcó. I és que la Carme era una meticulosa de la netedat, no vull dir que la resta de mares no ho fossin, però a ella la neguitejava enormement que el seu fill tornès a casa brut de la terra del carrer. Això en Marcel•lí no ho entenia i ploriquejava mentre durava el partit, tot i estar a tribuna, una situació privilegiada.
Curiosament en el primer pis de la mateixa casa vivia en Samuel Barrachina, amb els seus pares, en Samuel i la Victòria i amb la seva germana que també porta el nom de la seva mare. En Samu i jo som, si fa o no fa, de la mateixa edat i als dos la pilota ens anava poc, el nostre entreteniment posava el colofó al ja fràgil, tocat, “empipament” de les veïnes que entre penjades de pilotes al balcó i refregades a les blanques parets de les cases, només els hi faltava haver d’atendre al timbre de la porta, anar a obrir i no trobar-se ningú. Un entreteniment amb el qual, nosaltres dos, junt amb altres que s’hi afegien, ens havíem especialitzat. Em consola en el meu tardà penediment, que aquesta era una “malifeta” menor, si la comparem amb les que hem patit i patirem. En Samuel Barrachina, per completar el currículum de les tradicions dels veïns del Carrer Sant Bonaventura, també va cantar Caramelles en la colla, que abans de quedar desprotegits i sense sostre, representava l’Eschola Cantorum del Patronat.
M’he referit al Biscuter d’en Morató, gràcies a la gentilesa d’en Trino per explicar-me l’anècdota de irrupció en terreny de joc i que els propis futbolistes van resoldre sense haver de reclamar a les instàncies superiors i també que el propietari tampoc va voler interposar demanda per manipulació d’un bé aliè. Ans els contrari va donar paraula que mai més, per la seva culpa, haurien de retardar el començament del partit. I és que un home que tenia una gran sensibilitat pel cant i dotat d’unes bones condicions, les coses que es poden enraonar són petiteses davant la potència de la veu i el control que s’ha d’exigir per tal de no fer cap gall. En Morató era un home gros que es desplaçava amb un cotxe petit. Les mesures a vegades no estan compensades, simplement no cal, perquè en molt d’aquests casos el que més preval és la grandària del cor.
Ara que estic posat en pilotes i caramelles i cotxes petits, recordo a l’Esteve Sucarrats que també era cantaire i un bon puntal de la colla del Patronat, l’home tenia una mena de furgoneta molt peculiar, adaptada a les seves limitacions de mobilitat i que li servia per anar d’una banda a l’altra i de pas com a eina de treball per entatxonar-hi cartons i ferralla en el seu ofici de drapaire. Quan arribava, sobre tot el dilluns de Pasqua pel matí, venia amb la que nosaltres sarcàsticament anomenàvem “carraca”. Quatre llaunes socarrimades i no es vulgui trobar amb la denominació sinònim amb el seu cognom, ho escric així degut als innumerables caliquenyos que havia consumit entre aquell reduït espai. En Sucarrats, amb abric llarg, barretina, caliquenyo entre llavis i bastó, oferia un aspecte de respecte, d’home pràctic i mesurat i al mateix temps una imatge de personatge molt singular que s’havia guanyat una merescuda popularitat. Quan l’escoltaves cantar n’hi havia per treure’ns el barret, ni que en aquest cas fos la barretina, que pel fet és el mateix.
Els carrers del nostre poble, com el de tots, han tingut el privilegi d’acollir les enjogassades activitats de la mainada, quan no disposàvem de quasi res. L’enginy ho suplantava tot. La resta s’adaptava a les modes del moment, com jugar a patacons, a güitos, a saltar i parar, a cuit amagar, a fer ballar la baldufa... El progrés ha anat malbaratant uns moments que eren el preludi d’una joventut passatgera i que ara recordem amb satisfacció.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges 13 abril 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada