Equivocar-se forma part de la condició humana, per tant tots estem exposats a concórrer en equivocacions, de la seva magnitud, però, dependrà les conseqüències que en puguin derivar. Hem de diferenciar, també, quan l’equivocació es produeix mentre parlem, perquè sempre hi cabrà que ha hagut un malentès, o s’ha interpretat malament.. Un exemple força freqüent el trobem en els polítics, quan diuen quelcom que no es presta a cap confusió, sinó que entenem a la perfecció i, quan s’adonen de la pífia, sense cap mena d’escrúpols diuen que ho hem interpretat malament. Aquest sistema el trobo impresentable ja que sembla que siguem uns ineptes en el moment d’assimilar la informació.
Quan el que és diu o es pensa queda escrit la cosa canvia, més si queda reflectit en la premsa. Tot i que a aquesta gent, a la qual m’he referit, també et surten que allò ha estat una equivocació del qui ho ha apuntat. Diferent sort, menys capacitat de maniobra, tenim gent com jo que escrivim en una columna assignada. Fins no fa gaire encara podíem culpar, segons fos la pífia, a la persona responsable de tornar a picar els originals. Però ara, amb les noves tecnologies, gràcies a les quals passem directament, via internet, l’article a la redacció i allà sols els cal, prèvia revisió ortogràfica, passar-ho a la pàgina que ja està maquetada, l’equivocació no té cap altre responsable que el propi autor.
Tants anys escrivint en aquest setmanari he protagonitzat pífies de diferent índole. A vegades per negligència meva, altres per una mala informació rebuda, de la qual no en tinc culpa tot i que sóc el responsable i cap visible d’aquesta secció i per tant haig d’assumir la crítica i les repercussions a que poden tenir lloc si s’ofèn a les parts interessades. I encara que ningú s’enfadi, tan sols sigui considerat com un anècdota més, amb aquest pífies es fa un mal favor a la història local.
La més sonada, sembla ésser, la que vaig apuntar en el meu pregó del clavell. La pífia em va costar perdre la credibilitat davant de la intel·lectualitat sitgetana. Dit en termes més populars, els hi vaig caure de la figuera. Amb el temps i a base d’observar m’he adonat que les pífies no són exclusiva dels aficionats, sinó que es reparteixen a cor que vols. De ben segur que influeix el que deia al començament, que som humans. El cas és que en aquella ocasió, recorrent a una fantasia de la collita pròpia, amb motiu de la visita del Rei Alfons XIII a Sitges per inaugurar l’Exposició de Clavells que estava ubicada en el recinte de La Vall, vaig apuntar que el insigne visitant es va dirigir a en Rupert Roca que es trobava, en condició de guàrdia municipal, acompanyant la comitiva, per preguntar-li si la banda de música l’integraven músics de la Vila. Una invenció que em va costar, com he dit, el prestigi. Ja no solament per la inexistència de la pregunta, sinó perquè en aquella època en Roca no formava part de la plantilla de la guàrdia urbana, es dedicava a treballar en el ram del calçat. Sabatot de mi, volent fer una gràcia i potenciar als nostres músics locals, em vaig ficar de quatre potes a la galleda.
L’equivocació més comuna acostuma a fer-se palesa amb els noms i els cognoms dels protagonistes dels articles i a voltes amb el parentesc. I l’error, a banda de la possible mala informació que s’hagi pogut obtenir, quasi sempre va acompanyat duna confiança excessiva amb la que et creus la teva veritat i que desprès t’adones que la que tenies per una veritat absoluta s’hauria d’haver comprovat abans de posar-la per escrit.
M’ha passat, també, quan m’he referit a les Maries del voltant de casa, mal informat, vaig fer ballar-li el cap a en Pepe Perea, atrafegat com estava en ultimar detalls amb la Viki del pregó. Resulta ser que la Maria Mirabent, que vivia en aquesta casa del carrer Sant Francesc, on predominaven les dones, no era pas la tia rica, sinó que era la mare del Sr. Perea i, per tant, la seva àvia. Si més no, voleu millor riquesa que aquesta? Posats els punts sobres les is, en Perea va marxar de casa satisfet, perquè malgrat els anys transcorreguts, la identitat de la seva família no la podia capgirar ni en JYM ni ningú.
Entremig d’aquesta puntualització, la família del qui havia estat fabricant de gasoses i sifons i que la veu popular coneixia més pel nom de Tomasset a tota la descendència masculina d’aquell iniciador del negoci, el cognom de tota la nissaga és Solé i no Soler com equivocadament vaig apuntar. Llençant una llança al meu favor, aquesta pífia acostuma a ser molt comuna, com ho és escriure Montaner o Muntaner, una lletra que és decisiva per canviar, sense voler, la identitat a la persona.
Continuant amb les Maries, resulta que ultrapasso els límits del carrer Sant Francesc i escric que en la casa propietat d’en Pau Benazet, quan en realitat ho era del Sr. Josep Benazet, em fixo amb la Teresa, una de les filles i em deixo a dues Maries, jo que hi anava a la recerca, ni més ni menys que a la muller del Sr. Benazet i a una de les seves Filles, la Maria Benazet esposa del Sr. Gregori Hill. Tots ells, junt amb l’altre germà Pau i els fills del matrimoni, van ser els últims estadants de la casa del Passeig de Vilafranca.
I arriben les vigílies de la Festa Major i apunto alguns dels personatges populars que la feien possible i en una d’aquestes li carrego el mort del Drac a en Blai que l’únic lligam que hi tenia era ésser cunyat d’en Jordi Roig Martínez, ara sí, alies en Tai-Tai i integrant de la colla de portadors, potser la més original i surrealista de tot el seguici de la fera foguera.
Un variat repertori de pífies que han comptat amb la tàcita comprensió de les famílies que hi han estat involucrades, les quals no sols no m’han renyat, sinó que m’han esperonat a no defallir . I com si es tractés d’un càstig a tota aquesta gosadia, apareix en el programa oficial de la Festa Major, en l’article dels pregoners, el meu segon cognom canviat, Tarrés en lloc de Martínez. L’amic Lluís Curtiada, autor de l’article, es va afanyar a demostrar-me, original en mà, que de la seva ploma no va sortir l’errada. És el que els hi deia.
L’equivocació forma part de l’acompanyament de la vida, el que passa que una pífia és molt més protagonista que tot un devessall d’encerts. Sap molt greu quan una errada et juga una mala passada, perquè desvirtua la resta de l`article. Malgrat tot continuaré escrivint i, com sempre, intentant emprar la màxima cura possible, però això no m’eximirà de què la torni a “pifiar”. Perquè sóc humà, una condició que és la mare de la imperfecció.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de setembre del 2010 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada