El dia a dia, no ho sembla, però és la conjunció de moltes particularitats i circumstàncies. I si ens posem a pensar un dia dóna molt de si. I, curiosament, no acaba igual per a tothom, tot i que puguin haver moltes afinitats. Sobretot quan es tracta de compartir festes. La Festa Major no n’és una excepció, perquè té molts factors que ens són comuns, la més ponderosa la successió d’actes de cercaviles, processons... que apleguen a quasi bé tots els convilatans que en volem gaudir. Deixant de banda les preferències, perquè fins i tot amb això dels actes de la festa hi ha predileccions, a uns ens agrada la Sortida d’Ofici, a altres la simple presència dels gegants ja els captiva.
I mentre la festa no irromp en aquesta quotidianitat, els estadants de l’Hospital de Sant Joan, com cada setmana, repassen les interioritats d’aquest setmanari i ho fan en animada tertúlia, comentant les opinions dels col·laboradors. I quan s’apropen diades com les que ens ocupen, expliquen les vivències de festes majors passades. Alguns en van ésser protagonistes, altres entusiasmats espectadors, i d’aquest garbuix per entre experiències viscudes i llambregades a la festa, en surt un recull de les essències més nostrades, amb el testimoni estimat dels qui en van ser els protagonistes, participants i espectadors. Uns i altres de ben segur que, en un moment donat, quan la conversa ho porta, expliquen costums particulars. Aquells detalls que es pot dir que són exclusivitat de cada família: “A casa per la Festa Major fèiem...” Qualsevol cosa, ni que sigui una insignificança que posada en pràctica cada vegada que arriba aquell moment, esdevé una tradició particular, la qual de segur que ha passat de pares a fills.
Quan encara no s’escolta el so de les gralles, els sorolls provinents de les eines del operaris, desbaraten el silenci d’un dels llocs més calmosos i bonics del poble, el Racó de la Calma. Ara la situació no fa honor a la denominació i el lloc és abarrotat de bastides i pilars que les aguanten i el pas és tancat i barrat als vianants durant els dies de feina. Se’ns fa estrany i ens colpeix una mena de tristor no poder passejar per aquest indret quan ens plagui. És comprensible que per poder portar a terme els treballs de restauració de totes les façanes exteriors, requereixi tota aquesta parafernàlia, ja sigui per poder treballar amb més comoditat i per la seguretat dels treballadors i del públic en general. La curiositat és de les coses més atrevides, així aprofitant un descuit dels treballadors, hom ha gosat guaitar al interior del Cau Ferrat i com vulgarment es diu, l’ànima et cau als peus al comprovar l’enrenou, el desgavell que ofereix qualsevol obra quan són esventrades les seves parets i els terres. Són circumstàncies transitòries que ara ofereixen un aspecte desolador, però que milloraran amb el pas del temps, i la perícia de tots els qui ho han de fer possible, així és el desig de tots.
Si més no quan encara no és Festa Major, o també quan ja ho és, sense respectar els preparatius ni l’esclat festiu de la diada, des de fa uns anys, un cúmul de circumstàncies tràgiques es repeteixen i impacten en els ànims de la gent de Sitges. Aquesta vegada quan encara no ho era, lluny d’aquí, la muntanya ha engolit a un sitgetà, just quan ja havia fet el cim, en aquells moments quan la satisfacció es fa palesa i la calma, el silenci abraça a tots els qui tenen el privilegi d’arribar-hi. A en Lluís en el moment de girar-se per emprendre el camí cap a casa el mon va sucumbir sota els seus peus i el muntanyenc va marxar per un camí desconegut, aquest que puja més amunt que qualsevol dels cims existents arreu del món.
Havíem compartit amb ell i amb l’Anna, la seva muller, caminades per alguns dels camins del nostre Massís i altres de més llunyans, sempre amb la companyia de la resta de membres del nostre Grup Excursionista, del qual n’era el president. I al vesprejar de tots els dijous sabíem que el podíem trobar en el reduït local adossat a les instal·lacions esportives dels Pins Vens, per canviar impressions, o per comentar detalls de les properes sortides. Ara t’adones de la immensitat de les muntanyes, dels enigmes i les traïcions que amaga. Però els perills es troben, fins i tot, en els ambients més fàcils de dominar. La fragilitat de la persona, és com una sorpresa latent i persistent que quan et vol impressionar, calçat.
La primera impressió de tots els qui coneixíem el deliri que sentia per la muntanya, després dels trasbals que produeix la notícia, és que s’ha anat un cop ha abraçat el cim que és com secundar aquella expressió que quan es compleix un anhel pel qual havíem batallat, complaguts, ens hi referim d’aquesta manera: “ara ja em puc morir”. Aconseguir objectius, viure la vida amb l’entusiasme per les coses importants, però també amb apassionament pels detalls adjacents que ho complementen i li donen sentit, és una satisfacció que, en definitiva, ajuda a viure. Quan arriba el moment en què la pròpia vida s’aparta, et deix a mig camí, queden els records que han estat viscuts amb tota plenitud. De ben segur, però, que sempre pensem que és massa aviat per dir adéu. La veritat és que no trobaríem mai el moment. I per afrontar aquests desgavells també necessitem estar preparats, com ho estava en Lluís per pujar i baixar muntanyes que és comparable amb les dificultats que hem de trampejar per sobreviure i per fer front a les sacsejades que es presenten quan menys t’ho esperes.
Quan encara no era Festa Major, en mig dels preparatius, el poble presentava la imatge característica dels llocs d’estiueig . Molta gent pel carrer i veus dissonants amb el silenci de la nit, el qual desapareix durant aquests mesos . Aquesta bonança estival s’ha vist interrompuda, durant aquestes vigílies, per la força de la pluja, que l’agraíem pensant amb la fresca que l’acompanyaria. S’ha notat en les primeres hores, però després la sensació de xafogor ha tornat a prevaldre. Una climatologia que sembla que formi part dels actes de la Festa Major, aquesta, com ja ha passat altres vegades que ha esdevingut plujosa i sense la sensació tan sufocant, la festa no seria el mateix.
La vida segueix , malgrat tants entrebancs i dissorts, i mentre l’esclat irromp en el panorama festiu de la Vila, la gent de la pagesia no estan per festes, han començat la verema i els neguiteja aquestes tempestes d’última hora, perquè poden malmetre la collita o fer intransitable les màquines de collir per entre els ceps. Un altre invent, la de la mecanització de la verema, que estalvia feina, però va deixant pel record l’encant d’aquelles veremes on les vinyes s’omplien de veremadors i d’algaravia de veus i xerinola.
Entre l’abans i el després poden passar moltes coses, a segons quines, no ens hi acostumarem mai. Però ens quedarà el bon record dels dies viscuts entre els familiars i amics que ens han deixat
I mentre la festa no irromp en aquesta quotidianitat, els estadants de l’Hospital de Sant Joan, com cada setmana, repassen les interioritats d’aquest setmanari i ho fan en animada tertúlia, comentant les opinions dels col·laboradors. I quan s’apropen diades com les que ens ocupen, expliquen les vivències de festes majors passades. Alguns en van ésser protagonistes, altres entusiasmats espectadors, i d’aquest garbuix per entre experiències viscudes i llambregades a la festa, en surt un recull de les essències més nostrades, amb el testimoni estimat dels qui en van ser els protagonistes, participants i espectadors. Uns i altres de ben segur que, en un moment donat, quan la conversa ho porta, expliquen costums particulars. Aquells detalls que es pot dir que són exclusivitat de cada família: “A casa per la Festa Major fèiem...” Qualsevol cosa, ni que sigui una insignificança que posada en pràctica cada vegada que arriba aquell moment, esdevé una tradició particular, la qual de segur que ha passat de pares a fills.
Quan encara no s’escolta el so de les gralles, els sorolls provinents de les eines del operaris, desbaraten el silenci d’un dels llocs més calmosos i bonics del poble, el Racó de la Calma. Ara la situació no fa honor a la denominació i el lloc és abarrotat de bastides i pilars que les aguanten i el pas és tancat i barrat als vianants durant els dies de feina. Se’ns fa estrany i ens colpeix una mena de tristor no poder passejar per aquest indret quan ens plagui. És comprensible que per poder portar a terme els treballs de restauració de totes les façanes exteriors, requereixi tota aquesta parafernàlia, ja sigui per poder treballar amb més comoditat i per la seguretat dels treballadors i del públic en general. La curiositat és de les coses més atrevides, així aprofitant un descuit dels treballadors, hom ha gosat guaitar al interior del Cau Ferrat i com vulgarment es diu, l’ànima et cau als peus al comprovar l’enrenou, el desgavell que ofereix qualsevol obra quan són esventrades les seves parets i els terres. Són circumstàncies transitòries que ara ofereixen un aspecte desolador, però que milloraran amb el pas del temps, i la perícia de tots els qui ho han de fer possible, així és el desig de tots.
Si més no quan encara no és Festa Major, o també quan ja ho és, sense respectar els preparatius ni l’esclat festiu de la diada, des de fa uns anys, un cúmul de circumstàncies tràgiques es repeteixen i impacten en els ànims de la gent de Sitges. Aquesta vegada quan encara no ho era, lluny d’aquí, la muntanya ha engolit a un sitgetà, just quan ja havia fet el cim, en aquells moments quan la satisfacció es fa palesa i la calma, el silenci abraça a tots els qui tenen el privilegi d’arribar-hi. A en Lluís en el moment de girar-se per emprendre el camí cap a casa el mon va sucumbir sota els seus peus i el muntanyenc va marxar per un camí desconegut, aquest que puja més amunt que qualsevol dels cims existents arreu del món.
Havíem compartit amb ell i amb l’Anna, la seva muller, caminades per alguns dels camins del nostre Massís i altres de més llunyans, sempre amb la companyia de la resta de membres del nostre Grup Excursionista, del qual n’era el president. I al vesprejar de tots els dijous sabíem que el podíem trobar en el reduït local adossat a les instal·lacions esportives dels Pins Vens, per canviar impressions, o per comentar detalls de les properes sortides. Ara t’adones de la immensitat de les muntanyes, dels enigmes i les traïcions que amaga. Però els perills es troben, fins i tot, en els ambients més fàcils de dominar. La fragilitat de la persona, és com una sorpresa latent i persistent que quan et vol impressionar, calçat.
La primera impressió de tots els qui coneixíem el deliri que sentia per la muntanya, després dels trasbals que produeix la notícia, és que s’ha anat un cop ha abraçat el cim que és com secundar aquella expressió que quan es compleix un anhel pel qual havíem batallat, complaguts, ens hi referim d’aquesta manera: “ara ja em puc morir”. Aconseguir objectius, viure la vida amb l’entusiasme per les coses importants, però també amb apassionament pels detalls adjacents que ho complementen i li donen sentit, és una satisfacció que, en definitiva, ajuda a viure. Quan arriba el moment en què la pròpia vida s’aparta, et deix a mig camí, queden els records que han estat viscuts amb tota plenitud. De ben segur, però, que sempre pensem que és massa aviat per dir adéu. La veritat és que no trobaríem mai el moment. I per afrontar aquests desgavells també necessitem estar preparats, com ho estava en Lluís per pujar i baixar muntanyes que és comparable amb les dificultats que hem de trampejar per sobreviure i per fer front a les sacsejades que es presenten quan menys t’ho esperes.
Quan encara no era Festa Major, en mig dels preparatius, el poble presentava la imatge característica dels llocs d’estiueig . Molta gent pel carrer i veus dissonants amb el silenci de la nit, el qual desapareix durant aquests mesos . Aquesta bonança estival s’ha vist interrompuda, durant aquestes vigílies, per la força de la pluja, que l’agraíem pensant amb la fresca que l’acompanyaria. S’ha notat en les primeres hores, però després la sensació de xafogor ha tornat a prevaldre. Una climatologia que sembla que formi part dels actes de la Festa Major, aquesta, com ja ha passat altres vegades que ha esdevingut plujosa i sense la sensació tan sufocant, la festa no seria el mateix.
La vida segueix , malgrat tants entrebancs i dissorts, i mentre l’esclat irromp en el panorama festiu de la Vila, la gent de la pagesia no estan per festes, han començat la verema i els neguiteja aquestes tempestes d’última hora, perquè poden malmetre la collita o fer intransitable les màquines de collir per entre els ceps. Un altre invent, la de la mecanització de la verema, que estalvia feina, però va deixant pel record l’encant d’aquelles veremes on les vinyes s’omplien de veremadors i d’algaravia de veus i xerinola.
Entre l’abans i el després poden passar moltes coses, a segons quines, no ens hi acostumarem mai. Però ens quedarà el bon record dels dies viscuts entre els familiars i amics que ens han deixat
J. Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de setembre 2010 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada