" EN FELICITO "

Les circumstàncies de la vida, tot sovint, et deparen un cúmul de sorpreses. Agradables unes i sense ser-ho tant altres. Avui , a les vigílies de la Festa Major, he volgut aportar la meva modesta col·laboració, fent esment a un d’aquests avatars al qual em refereixo. Agradable, des de la vesant anecdòtica, però desenvolupada entre unes circumstàncies luctuoses. El seu protagonista, no n’és cap altre que l’amic Àngel, de la nissaga popular dels “Periquin”. l’Àngel era en aquells anys un jove que es desenvolupava entre les peripècies i alegries que deparava la quotidianitat del “anar fent”. El que equivalia a que no es parava gaire atenció a dertimats detalls, diguem-ne, del protocol social, en definitiva, de les bones maneres de tractar determinats aspectes que es succeeixen en el transcórrer de la vida col·lectiva.
Un dia es va veure amb el compromís d’haver d’assistir a un enterrament. En el moment del comiat, quan els familiars del difunt s’arrengleraven a la sortida de l’església, entre la porta lateral i la capella de l’Ecce Homo, per tal de que els assistents els hi transmetessin el condol, generalment amb una encaixada de mans, quan li va tocar el torn, ell va seguir totes les pautes, si més no van ser les seves paraules les que no s’ajustaven amb el significat d’aquella acció. O potser va ser una enjogassada sinceritat la que es va interposar amb les formes establertes. El cas que l’Àngel, mentre agafava la mà del familiar més proper al difunt, li estibava aquest discordant, però original, condol: “et felicito”. Per sorpresa, és clar, del compungit familiar.
Per aquell temps el xicot trampejava per casa nostra i l’anècdota va ultrapassar tota intenció de transmetre un respecte davant la mort aliena. No va ser així perquè el formulisme emprat aconseguí els suficients mèrits, per tal de fomentar una conya mofeta que encara, com aquell qui diu, perdura quan ens retrobem. Al mot generalitzat de “Periquin” se li va afegir, des d’aquell dia, per mèrits propis aconseguits, el de: “en Felicito”.
Curiosament, després del temps transcorregut, se’l ha de felicitar pel protagonisme assolit pels anys d’haver estat el majoral del Cercolets, substituint a en Casildo Vivó que n’era una institució. També n’havia estat majoral l’Enric Capdet i en Ramon Aliaga que ho fou fins que va ser rellevat per en Toni Muñoz. Com tot sovint recorda la seva filla Angelina, la qual ha viscut amb intensitat aquests moments previs de la nostra festa, quan els preparatius desbarataven els costums de la vida familiar, per a dedicar-se en cos i ànima a tenir-ho tot apunt. I quan ja tot estava més o menys enllestit, el propi Casildo, un dia abans de la vigília, sortia a buscar el graller que venia a peu des de Begués. En Ciscu era pastor i tocava la gralla i el sac de gemecs. De manera que un any venia amb un instrument i l’altre canviava. Els feia sonar en el pati de la casa, per a satisfacció de grans i petits, ja que representava el preludi de la Festa.
Al mateix passava a la casa de la Mercè Fontfria, els de can Mec, en aquest raconet del carrer d’en Bosc, amb l’arribada de la Festa Major hi coincidien dues activitats força suggestives , la comercial i la festiva. En quant a la primera, era un dels dies de més transaccions comercials, per l’important volum de venda de melons i síndries que la gent comprava amb la intenció de menjar, a la platja, durant els transcurs de la revetlla i com a postra del propi dinar de la festa, abans que les sofisticades exquisideses de pastisseria suplantessin tan diatètica fruita. Quan es tractava de la vesprada de la vigília, abocaven la fruita a la voreta del mar, just que les onades les cobrissin i així, de manera tan simple, es refrescaven les seves interioritats. Ja en la intimitat de les cases, disposaven la síndria o el meló a dintre una galleda, entre el vi i la gasosa i ho arriaven fins aconseguir arribar a les fresques aigües del pou.
A la casa d’en Mec, a can Curt, la Festa Major representava un ball continu, encapçalat per la venda de la susdita fruita, les concebudes evolucions del ball dels Pastorets i per a culminar la jornada, unes intenses i ininterrompudes ballarugues als jardins del Retiro. De segur que quan la Festa tombava la cantonada i la tranquil·litat tornava a consolidar-se en el poble, en Jaume i la seva muller, dormirien, el que se’n diu, plans.
No voldria deixar aquest bocí de carrer, sense fer esment al veí més proper de Can Mec, els de cal Liri. La Lolita Vigó, filla de la casa, és dipositaria, també, de les vivències viscudes de joveneta quan el seu pare es feia, després de la corresponent subhasta, amb el bastió de la Moixiganga.
I vet aquí que quan una nova Festa Major truca a la porta de casa nostra, el que són les coses, els de dalt van trucar a la de l’amic Josep Montserrat i Torralbas. Un home que ha viscut de ple aquests preparatius i la posterior posada en escena. Vinculat durant molts anys a la Societat del Prado, va portar a terme, entre altres quefers, la responsabilitat de contractar orquestres i artistes que actuaven a l’escenari del saló teatre i a la pista d’estiu, durant el transcurs de totes les festes de l’any.
La de la Festa Major la vivia i la gaudia darrera un protagonisme que mai el va portar a escudar-se al costat d’unes pretensions. Tot el contrari, pocs sabien que ell era l’artífex de les actuacions que tenien lloc en aquelles vetllades, amb les quals s’acomboiaven les ballarugues de la festa més especial de totes les festes. Restava amatent per a que cap detall pertorbes els plans. Que cap soci, o visitant esporàdic, es trobés incòmode dintre les dependències de la Societat.
Amic i lector assidu d’aquest setmanari, d’aquesta modesta secció, de la qual tot sovint em comentava detalls del contingut de la mateixa. Molt eficient quan acudies a ell per demanar-li informació, es preocupava per tenir-la a punt en la major brevetat possible. En el moment de la seva jubilació, recordo que li vaig dedicar un article amb un anunciat que em va semblar original: “Un home del Prado en el Retiro “. Un joc de paraules que s’avenien amb el seu retir professional i pretenia ironitzar amb la rivalitat, que ha existit entre les dues Societats.
Ara, sense deixar de felicitar-lo, també a títol pòstum, pel seu ben portat sitgetanisme, per la seva eficient manera d’ésser, per la seva discreció i humilitat, pel seu saber estar. Per tantes coses bones, ens cal apuntar que el sitgetanisme ha perdut un soci dels bons. Que Prado, Retiro i Sitges, en general, trobarem a faltar.
En més d’una ocasió, la Festa Major ha esdevingut tristona degut a fets luctuosos. Forma part del deambular entre la fragilitat de la vida. Amb raó diuen que la felicitat no és mai completa. Felicitem-nos per haver tingut el privilegi d’haver compartit amistat amb tants amics que ja no hi són. Amb persones, com en “Felicito” que ens honoren amb la seva companyia i amb els records de les festes viscudes.
Felicitats, malgrat tot, pel fet de poder donar la benvinguda a una altra Festa Major.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 agost 2009 )