Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

16 d’agost 2009

LA MARE DE DÉU DEL LLIT



He tingut en ment, a l’hora d’escriure l’encapçalament, dues opcions, si més no m’he decantat per aquesta perquè la considero més original que haver escrit, curt i ras , “Maria” que era l’altre títol, diguem-ne, candidat per encapçalar l’article d’avui.
I si la Mare de Déu d’agost, una altra opció a la denominació, s’avé amb la coincidència de celebrar-se en aquest mes, és perquè el calendari marca les pautes. Atorgar a la mateixa Mare de Déu una denominació acoblada al llit, s’ha de reconèixer que propicia una ben guanyada curiositat. L’església commemora en aquesta festivitat la seva mort, per tal motiu en molts llocs era costum parar un llit dintre l’església, el qual assolia un destacat protagonisme i pel que sembla ser era guarnit sense que li faltes cap mena de detall. De manera que les agulles que subjectaven el coixí eren apreciades car la fe feia pregonar que curaven del maldecap. Ara que en parlo em ve al pensament del Sant Crist de les agulles que hi ha a la Trinitat, on els fidels treuen hi posen les agulles de cap del coixinet, amb el convenciment que ens guarirà de les molèsties que de tant en tant assetgen la part frontal d’aquesta façana cabeçuda, i perdonin l’expressió, malgrat que moltes vegades d’estar normal a cabut, simplement es fa palès dintre les interioritats del pensament, també influeix la manera d’ésser de cadascú. De la mateixa manera que antigament la gent, quan el dolor es feia molest, s’entortolligaven un estrenyecaps moll d’aigua de Sanativa, d’una olor molt forta. Tant, que quasi ofèn.
Al poble veí de Vilanova, pel que sembla ser hi havia per costum, cobrir el terra de l’església amb ramatges d’espígol que després la gent recollia, amb preferència per aquelles que es trobaven més apropades al llit, i les guardaven per quan hi havia tempesta. Aleshores cremaven aquesta planta flairosa, amb el convenciment que feia campar el núvols, afeblint l’ímpetu l’aigua de la pluja, quan es converteix en una amenaçadora tempesta . La fe cura, o al menys ajuda a contenir la desesperació en moments difícils.
Desconec si aquí a Sitges es parava el llit, de ben segur que també. Però jo no recordo haver vist, ni escoltar parlar mai d’aquest detall tan específic, el qual formava part de la tradició eclesiàstica, secundada pels feligresos i congregacions que els hi feien costat. Una curiositat que s’involucrava amb altres aspectes, com pot ser el fet d’aglutinar, en aquesta festivitat, un gran nombre de festes majors que es celebren arreu.
A nosaltres ens queda pràcticament a una setmana vista. No obstant la disposició de la fira, en aquell primer tram de la platja, era com parar el llit als somnis més anhelats de la nostra infantesa. Quan havies d’esperar aquests diades per tal de vitaminar una mica la il·lusió, la qual es conformava amb poca cosa. Tots teníem ben assumit que no es podia estirar més el braç que la màniga. Que les virolles es necessitaven per altres afers més importants i necessaris Quan la fira va deixar de ser tal, per convertir-se en una mena d’improvisat parc d’atraccions, combinat amb degustacions per a acontentar el paladar, es va tancar una etapa molt bonica de la nostra vida, es va esfumar aquell encant que les paradetes, ben assortides, ens oferien i que tant es van ensenyar a saber valorar i a gaudir d’unes simplicitats que cuidàvem i guardàvem com un preuat tresor.
Des de fa un parell d’anys, el que queda de la simbòlica fira, s’instal·la a l’entrada del Parc de can Robert i aquest canvi ambiental sembla ser que s’adapta bé a l’entorn. O al menys projecta la imatge d’un poble en festa. Produeix una grata sensació quan hom viatja per aquests mons de Déu i a l’entrada d’un poble coincideixes amb les bambolines festives d’una celebració local. És el millor cartell anunciador de què el poble està de festa.
Si més no hi han altres detalls que encurioseixen les sensibilitats dels més amatents a cercar curiositats. Ja fa uns quants anys, en la vesprada de la vigília de la festivitat d’aquesta Mare de Déu d’agost, mentre guaitava l’anar i venir de la gent en ple carrer Sant Francesc, vaig coincidir amb l’amic Francesc Adell, en Ciscu de la llegum, denominació que li ve conferida per coure, durant molts anys, llegum i la seva posterior venda en la botiga del seu germà, “Marianu”, ubicada en aquest mateix carrer. Deia que durant aquest retrobament, dintre un ambient bulliciós de gent, sufocada pel calor, em va causar una agradable sorpresa veure el cistell de vímet que portava, penjat del braç, ple de rovellons. Degut a la meva ignorància boletaire, mai hagués raonat una tan eloqüent realitat: la de menjar rovellons, acabats de trobar, en ple mes d’agost, repeteixo, per a mi era, fins aquell moment, una qüestió impensable. Home, de cara al setembre em semblava més normal. Tot i que les muntanyes dels Pirineus, guarden dintre de les seves entranyes la humitat i la frescor, provocades per unes pluges, que si es produeixen en el moment escaient permet aconseguir troballes com les que obsequiaren a en Ciscu i en Ferran, ells que són uns experts i grans coneixedors de quan el terreny ofereix certes garanties d’èxit en aquesta vesant rovellonera. Fer-ne, diguem-ho en termes no gaire adients, una collita en ple mes d’agost, em sembla que cal tenir un bon ull clínic. O al menys d’especialista boletaire.
De totes maneres s’estan produint ostensibles canvis en aspectes tan establerts i tradicionals en el camp de la pagesia, com pot ser la verema que començava desprès de la Festa Major i s’allargava fins a l’octubre. Bé doncs, d’uns anys cap aquí, també hem observat que s’avança unes setmanes. No cal anar gaire lluny per comprobar-ho, en aquestes vigílies de la festivitat que ens ocupa, a la hisenda de l’Isidre Pagès, en el nucli camperol de les Torres, els va entrant, en les seves instal·lacions de celler industrialitzat, el primer raïm procedent de ca l’Amell, el seguirà el de can Planes, deixant fins a final del mes d’octubre la collita del raïm moscatell d’aquesta finca, per a satisfacció dels nombrosos porcs senglars que campen per aquells verals i es mengen, a cor que vols, la seva dolça polpa.
Tornant al fil conductor de l’article, la Mare de Déu del llit podria encapçalar el patronatge d’aqueta important peça del parament de la llar. Al qual ja fa molts anys li vaig dedicar un article, reivindicant un monument per al seu inventor. Desconeixent, en aquella ocasió, que el record de la Mare de Déu s’ajeia, cada 15 d’agost, en el llit que un populós nombre d’esglésies paraven per a l’ocasió. Jo que n’he remenat i en remeno tants, des d’ara, em serà un referent , on implorar per a que el llit no perdi el protagonisme que té, malgrat que les tendències l’han adequat a les modes de cada època. I per a que no falti mai una bona son per redimir entre els llençols que cobreixen el matalàs. Sols així el llit tindrà una ben guanyada perpetuïtat. I la Mare de Déu un proteccionisme molt vinculat a la seva festivitat.
Moltes felicitats a totes les Maries i Assumptes.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 d'agost del 2009 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez