COMENÇA L'AGOST

Durant els mesos d’estiu una característica comuna n’és la calor, xafogor que fa més palesa la pujada dels termòmetres. Tanmateix el fumut seria que ara fes fred, esdevindria la ruïna total en tots els aspectes. Quelcom hauria canviat, i molt, en la successió de les estacions i en les seves peculiaritats més afins.
Un mes, aquest, que s’abraça a la tradició i al lleure propiciat per les vacances. Al coincidir tantes festes i altres opcions, escollides entre una gran varietat, l’agost dóna la sensació que escurça els seus límits. Em refereixo que se’ns fa curt, passa com una volada. Com la dels mateixos falciots que l’endemà mateix de la festivitat de Sant Jaume, quasi bé desapareixen del tot, queden els més petis, és un fenomen molt curiós, el qual indica la precisió amb que la natura domina el seu medi. Quelcom passa amb els dies que van escurçant la seva claror diürna, fins arribar a la conclusió que ho referma: “Per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc”.
Si més no, deixant de banda totes aquestes curiositats, aquest mes acabat d’estrenar, ens apropa a una festivitat molt sitgetana, la de la Mare de Déu del Vinyet. No pot tenir, per tant, un començament millor. Sitges i el Vinyet representen dos àmbits integrats en un mateix entorn. El nom de la Vila és sinònim de beutat, d’hospitalitat, d’ambient i tarannà cosmopolita. Admirat i consolidat arreu del mon, per la diversitat cultural i paisatgista que ofereix. De manera especial el Passeig Marítim, el qual, a tothora diversifica els encants, consolidats entre dues opcions: la de passejar, o la de poder banyar-se en les seves ben cuidades platges. Com a curiositat cal destacar que el Passeig disposa d’uns caminants/es fixes, els quals cada dia i en diferent horari, començant en una hora ben matinera, s’alternen en la caminada, a la qual jo, en el seu dia, vaig propiciar-li una denominació: “La ruta del colesterol”.
Curiositats a banda, la Vila diversifica un variat entramat de l’art en totes les seves vessants. I els museus que hi donen aixopluc. Amb tot, el símbol més representatiu, és la imatge de la nostra església parroquial i les interioritats que s’apleguen per entre el seu entorn: Maricel, el racó de la calma, el Cau Ferrat... Contribueixen a engalanar el nom amb els adjectius més escaients per denominar tantes
El Vinyet, en canvi, és dipositari d’una intimitat més nostrada. Que fou erigit entre vinyes i ha acabat envoltat de senyorials edificacions. Si ens donessin a escollir, els més romàtics, ens quedaríem amb un Vinyet espurnejat pel verd dels ceps, amb el paisatge camperol que ofereix la ubicació de les masies que completaven la imatge de la vinya, amb el pagès ensulfatant i la seva muller tenint cura de la mica d’hort i del galliner. Però bé, això seria retrocedir massa en el temps. Equivaldria a viure en un passat, on el present ja ens hagués aixafat la guitarra. Els de la meva generació ja pràcticament hem vist l’entorn del Vinyet, més o menys tal com està ara. Tot i que encara vam ser a temps a coincidir en la darreres activitats camperoles, als estadants de la masia de can Marcé, la de can Rampí, la d’en Pixa Brosses, la de can Pei, can Lleuger. I més cap al poble la sínia Bor, potser l’última, d’aquest sector, que encara conserva la seva fisonomia. I llevat d’aquestes , poques més que jo recordi haver vist ni que fos el seu final.
Parlo de quan anar fins al Vinyet també representava un al·licient que motivava una de les excursions dels diumenges a la tarda. Els de casa, em refereixo en el sentit més ampli de la paraula, ens hi van familiaritzar, fins el punt que aquella pressa de contacte, ha perdurat per sempre més. De quan parlo, a falta de cap mitja mecanitzat, ni una simple bicicleta, ens hi apropàvem caminant. En arribar-hi, un al·licient afegit, corresponia al fet de poder veure aigua de la cisterna, la qual s’extreia pouant el cantiret de zenc, amb l’acompanyament del sorollet que produïen les anelles de la cadena al refregar per la curriola. Aigua fresca, quan això de beure aigua a fora de casa, des de sempre, no se per quina raó, ha motivat enormement a la mainada.
Fer la visita al santuari es convertia un altre fet ponderant, abraçat, però, a un sitgetanisme en el seu més pur estat. No obstant quan l’edat no es debat entre fervors pietosos, sinó que l’emotivitat es centra en altres detalls més insignificants, el motiu de la visita es fa flexible a certes preferències. Una de les més popularitzades, consistia en dipositar un centimet a la caixeta de l’escolanet, el qual, recordo perfectament que ja fa anys va complir una edat significativa, no em facin dir ara quants en té exactament, sols recordo que també vaig aprofitar per dedicar-li un article. El que si els puc assegurar és que ja deu ser grandet, pel nombre de gernacions que l’han afalagat amb el valor d’una ben intencionada almoina, potser no gaire copiosa, si més no lliurada amb tota l’estima i, sigui dit, per la curiositat, afegida, de poder escoltar el “cling “ nítid que sobresurt de entre el silenci., per a fascinació de tots els qui ho esperen, com si fos el comprovant del susdit ingrés.
Tornar al Vinyet, en aquets començament d’agost, és refermar la continuïtat basada en la devoció i l’estima per les coses que ens han ensenyat a respectar, a tenir-ne bona cura i que, a la llarga, es converteix en un far que ens guia a cada moment. El d’ara, els dels dies successius, ens permetrà apropar-nos, dia darrera dia, fins arribar a la Festa Major, que obre i tanca moltes etapes, la de l’esclat de la festa i pràcticament es pot dir que tanca les portes a l’estiu, turísticament parlant, malgrat que no s’hagi arribat al final de l’estació.
A partir d’ara, d’aquest començament, cada instant guarda un símbol, una referència, de tot plegat.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 d'agost 2009 )