"LA CASA DE LOS ABUELOS "

Quan hom déu tenir més d’una casa, em fa l’afecte que ha de ser lògic posar-li un nom a cada una d’elles per tal de poder-les identificar amb facilitat. No passa el mateix quan, nosaltres, emprem una identificació, amb la qual generalitzem una mica, sense especificar quina casa en concret. És el cas de quan ens referim, per exemple, a les Cases Noves, les Cases Barates. La Casa Encantada, ubicada en la zona residencial. Les Cases del Sord...
Centrant-me en l’enunciat, de no haver acompanyat l’article amb la fotografia, pocs sabrien relacionar la denominació amb la casa de la qual vull escriure. Fins i tot els més grans potser encara la denominen els Maristes, degut a que durant uns anys s’hi van instal·lar per impartir classes. Propietat de la família Vidal i Quadres, els tres germans que encarnaven la descendència més directa, s’hi referien amb aquests termes cada vegada que l’ocasió propiciava parlar-ne. Degut a que en la casa havien viscut els seus avis.
Tres germans, en Manuel, la Mercedes i l’Elisa, els quals compartien un solteria crònica, de les longeves. Situació sentimental que els havia unit encara més, formant una pinya, on totes les decisions eren consensuades i preses de mutu acord. Se’n diu d’això, estar ben avinguts. Fent us d’una educació exemplar, la qual els distingia i els honorava.
Quan venien a Sitges, ocupaven la planta baixa, les finestres de l’esquerra. Curiosament a la vivenda del costat, cada vegada que s’hi referien, la denominaven: “la casa de los Rocha” per haver-hi viscut aquesta família. Un detall que delatava complicitat amb els seus estadants, el nom del qual va estar, per sempre més, relacionat amb aquell espai, com una mena d’homenatge a una família exemplar, de la qual guardaven uns grats records.
Perquè això també ho tenien, eren lleials al seu entorn, a la gent que els hi havia merescut confiança. I com que les seves maneres de ser eren tan educades, tots els hi teníem una gran consideració i apreci.
Durant un temps llarg, varen habilitar els pisos superiors com habitacions que servien d’annexe de l’hotel Miramar, també de la seva propietat, després d’haver reconvertit la casa pairal, en un establiment hoteler d’una certa categoria, on el personal que hi treballava havia contribuït a conferir. A dalt de tot de la casa, a la qual em refereixo, hi han unes golfes que ells denominaven “el altillo”. Un malson per tots els qui hi treballaven. Pel fet de quan estaven aquí, els mesos d’estiu, tocava pujar-hi i baixar infinitat de vegades. Els agradava la bellugadissa, em refereixo a fer canvis constants. Hi ajudava la bona memòria de que disposaven. Sabien amb exactitud on es trobava ubicada cada cosa. D’aquesta manera sempre anaven sobre segurs, la percepció del lloc la tenien ben assumida i, d’un any per l’altre, recordaven que tal peça es trobava en tal apartat i al costat de tal altra cosa. Els operaris se’n feien creus.
El que més feia la guitza a la germana petita, l’Elisa, era la seva aguda sordesa, degut a aquesta s’acompanyava sempre d’aquella mena de trompeta que s’apropava a l’orella per tal de poder escoltar una mica millor. Va esperar, amb resignació, que els avanços quirúrgics s’avinguessin amb aquest defecte i es va anar a operar a Suïssa. A partir de llavors hi va sentir perfectament. Avanços de la ciència. I objectiu del seu tarannà, sempre encuriosit, tafaner, però alhora fent ús d’unes estrictes normes del saber estar.
Els seus dominis es limitaven entre els costats d’un triangle, amb el vèrtex centrat en aquesta casa i amb els costats limitats per l’Hotel, la porteria , que havia estat el celler, i de la qual en tenien cura les germanes la Pepeta i la Maria Pañella. La primera era la titular, ja que la Maria treballava a la fàbrica de capses de cartró de Can Selva. La Pepeta desenvolupava un càrrec al Hotel, i a més havia de tenir cura de fer complir els encàrrecs que els amos li transmetien, deixant les claus de tots els dominis als industrials de confiança de la casa. Completava l’altre angle de la imaginativa figura geomètrica, el casalot de tocar a mar que anomenaven “ las cocheras” i que durant l’estiu llogaven al seu cosí, “ el conde Pries”. Home, de nom Adolf, tractant de borsa , en diuen agent i pel que es deduïa, d’important solvència, que es passava tots els dies tancat en el despatx habilitat en una habitació, on el mar s’esclafava sota mateix de la finestra. I la seva brisa refrescava una interioritat on els valors borsatils es bellugaven enjogassats , sempre amb el rerefons d’una desitjada pujada. Aquest casalot, a banda dels museus, és el més apropat al mar, destinat a vivenda particular.
Els de casa, hi va haver una època que disposaven d’un tricicle, per moure’s amunt i avall. Des del primer dia, el vehicle en qüestió, portava de cap a la Elisa. Es delia per pujar-hi, i com que els meus ho notaven, en una d’aquestes anades i vingudes per entre els seus dominis, se la va convidar a pujar. No s’ho va pensar dues vegades, malgrat que la posició de l’acompanyant del conductor no era gens còmode, tot el contrari i fins i tot un xic arriscada. Aquells passeigs la feien feliç, una dona que tenia a la porta el cotxe i el xofer corresponent a la seva disposició, gaudia pujada damunt un “carromato”. Altra vegada haig de parlar de que a voltes la senzillesa sobresurt per damunt els luxes.
La casa Vidal i Quadres guaita al mar, els qui hem guaitat una mica a les seves interioritats, recordem la patxoca que feien els tres germans, que s’avenien amb determinats costums de caire anglès i honoraven als seus avantpassats, tot recordant que aquella era “ la casa de los abuelos”.
J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 8 d'agost del 2009 )