No sé si seria bo poder aturar el temps. Ho seria potser pel bé personal, és dir quan et trobes en una etapa de la vida, on l’estabilitat emocional i física no repercuteix en problemes importants. En aquest parèntesis és quan la fixació del temps seria una bona proposta per no arribar a situacions més desfavorables, extremes, que condueixen a una certa decadència d’imprevisibles conseqüències. Tanmateix ara no es tracta, ni és la meva intenció, escriure sobre un tema que pot generar opinions favorables i altres d’oposades. També és anar contra lògica , perquè el temps no l’atura ningú.
Aquesta fotografia, de visualització poc usual, l’he trobat genial. El rellotge de la façana de l’església parat pels efectes de la ventada, la qual es va emportar les minuteres, com volent aturar el temps d’un poble que guaita al mar. La perspectiva que es divisa des del seu darrera, dóna talment la sensació que el temps hagi claudicat a la bellesa d’un dia solejat del hivern i per tal ja no cal mesurar el temps, sinó que sigui la llum del dia, la foscor de la nit, la única referència amb la qual es guiïn els seus habitants, nosaltres.
Però amb aquest desgavell també ha emmudit el so nítid de la campana que, amb els seus tocs, anuncia els quarts i les hores. Emmudir de manera tan sobtada, també és una pega afegida a la rutina del sitgetanisme. Les nits han perdut un encant, el poder escoltar, des del llit, que el temps no s’atura malgrat que el son ens permeti despertar desprès d’unes hores d’inactivitat, temps que sembla que hagi volat. No obstant entre una i altra capcinada, ronc i somni, els tocs persistents de la campana del carilló, delata que a fora, entre tenebres i estels, el computo horari no perd el temps.
Curiosament la setmana passada, l’amic Ignasi Mª. Muntaner, entre la seva preocupació pel brandar de la palmera de la rectoria, suggeria que desprès de la desfeta del rellotge de l’església, potser hauria arribat l’hora de canviar el disseny de l’esfera per un de més actual. Però jo, que em tinc per una mica tradicionalista, conservador en aquests aspectes del paisatgisme local, m’angoixa pensar en els canvis per intentar secundar la modernitat. L’atreviment pot resultar un èxit com també un nyap i molt em temo que decantaria més cap aquesta vessant de la fatalitat. La complexitat del disseny modern és molt relatiu, s’ha de saber molt bé interpretar quan es tracta d’adaptar-lo en un espai tan públic com ho és un campanar d’una església, com la nostra, que es caracteritza per la seva singularitat arquitectònica, pels elements que l’acompanyen i, sens dubte, per la seva situació estratègica. El traç d’aquest rellotge la veritat que és d’una simplicitat absoluta, no s’avé amb cap originalitat, si més no compleix amb escreix la seva finalitat. Quelcom semblant ha passat amb els rellotges de polsera, mentre dintre l’esfera hi predominava la simplicitat i l’ordenació necessària, es feien entenedors per tothom. Però vet aquí que la modernitat, tot i no aconseguir retardar el temps, escampa per entre la seva reduïda superfície un bé de déu d’altres rellotgets i minuteres, fins i tot tenyeix l’antiga blancor del fons, amb coloracions diverses. Total, el difícil és concretar, al primer cop d’ull, l’hora que és, hi hem de parar molta més atenció.
Hi han rellotges al món que han aconseguit un prestigi tal, que els ciutadans d’arreu els identifiquem de seguit. Se m’acut l’exemple del Bing Ben de Londres, no me’l imagino amb un altre aspecte. Qui s’atrevís a furgar en el seu disseny, potser s’hauria enfrontar a una revolució social, sense armes però amb molts aldarulls, de caire reivindicatius, per tal de salvaguardar la seva pròpia personalitat, tan anglesa com la també tradicional reialesa.
El rellotge del campanar de la Punta, ha marcat el pas del temps, el del sitgetanisme tradicional, el festiu i el pancaire, les hores de dia i de nit. I també ha marcat hores esperades amb un cert entusiasme “folki”, com les “dues” de la vigília del dia de la Festa Major. Que s’acompanya amb l’esclat dels vint-i-un morterets i el concebut repic de campanes.
I quan anàvem a banyar-nos a la platja de les barques, ha estat el referent consultat abans de posar-nos a l’aigua, per tal de saber si havia transcorregut el temps prudent de la digestió. Ha estat i ho continua sent guia mentre estem amb l’aigua fins el coll per conèixer amb puntualitat el moment de sortir i iniciar el retorn cap a casa.
Ara, desmanegats els seus principals i imprescindibles branquillons horaris, l’eix principal de l’arbre ha quedat com a podat d’arrel. Cal retornar, els elements malmesos, al seu estat original i per això tècnics municipals han visitat les seves interioritats. Un d’ells, en Ramon Fusté i Sitges, ha fotografiat l’obra desmantellada i li ha sortit una autèntica obra d’art. A la qual l’amic Jordi Lostaló m’ha permès accedir-hi i posteriorment la Núria Carbonell, sabent que m’agradaria, també me l’ha enviat per internet. Una visió desconeguda, darrera les senyals horàries, les d’un temps mancat dels seus principals elements de mesura. Tanmateix amb aquesta façana marítima als seus peus, des d’on hi guaitem per saber quina hora és. Però sense arribar a l’extrem que tan molesta als habitants de Sant Pol de Mar, quan se’ls pregunta: “Sant Pol, quina hora és? “. I ells, enfadats, responen: “l’hora de passar els fills de...”.
Veieu, no tots els rellotges són iguals. Ni tampoc la manera d’interpretar les hores.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada