EL ROS DE VILANOVA

Entre Sitges i Vilanova, també amb Sant Pere de Ribes, a més dels vincles de veïnatge, existeix, entre la seva gent, una certa confabulació en determinats aspectes, els més destacats els trobem entre les arrels de la tradició. Tanmateix no sempre ha estat així, perquè a voltes ha prevalgut més la rivalitat que altra cosa. Això es manifestava, sobretot, quan la festa decantava cap a l’hora del ball. De ben segur que ni uns ni altres veien amb bons ulls, per exemple, que un sitgetà balles amb una vilanovina, amb una ribetana i al inrevés . I la confrontació quasi sempre es produïa arran d’un suposat cop de colze, una mala mirada, dedicada a qualsevol membre de la parella balladora oriünda del poble. De manera que la batzegada en qüestió, la mala interpretació del cop d’ull, es convertia en una mena d’ofensa, sense saber distingir si havia estat intencionat o fortuït. El cas és que per aquest simple fet se’n armava una de grossa. És clar, també s’ha de dir, que sempre estaven involucrats els més busca-raons de cada indret. Total que d’això a passar als mastegots era el més normal, si entenem aquesta normalitat per un costum que implicava a una minoria, però que aquesta era el suficient influent com per involucrar a altres que estaven sempre disposats. Quan els vilanovins o ribetans tornaven la visita a Sitges, pels d’aquí representava que jugaven a casa i aquesta circumstància propiciava que fossin els locals els qui comencessin el sarau. La revolta pertinent seguida dels corresponents mastegots estava assegurat, pel que hem sentit dir, no s’hi podia fer més.
Sortosament aquestes rivalitats, amb uns resultats tan poc sociables, pràcticament han desaparegut , a no ser quan es tracta de reivindicar la paternitat d’un plat tan saborós com és el xató. Deixem-ho aquí. Més val. Si més no aquest tipus de frec a frec, no arriba a desencadenar cap brot de violència entre veïns. Tal com ha de ser. El pas del temps afebleix els ofuscaments i altres coses.
Un bon ambaixador de Vilanova, n’ha estat en Manel Prats. Una persona discreta, afable i, per sobre de tot, amant del ball en totes les vessants i estils. Quan dic això em refereixo que en Manel igual et ballava a l’”agarrao” que repuntejava una sardana. Era un polivalent de la ballaruca . La seva fal·lera el portava a freqüentar totes les festes dels pobles de la comarca i de manera especial quan es tractava d’una audició de sardanes o d’un ball de nit. També dels preceptius concerts de Festa Major, ja fos amenitzat per orquestra o cobla.
Havia viscut els seus moments més estel·lars en aquells anys de bonança turística, quan a la vila es portaven a terme populosos i internacionals balls de nit, els quals durant els mesos estivals tenien lloc, cada dia, tant en els jardins del Prado com del Retiro. En Prats hi acudia uniformat, em refereixo amb vestimenta elegant, si més no amb americana i corbata, que ja equivalia a anar mudat. Feia unes quantes voltes de circumval·lació per prendre possessió de la situació. Els empleats, els músics, els més assidus, el coneixien i seguien, encuriosits, els seus moviments. Les seves peticions a les balladores de fora del país i de seguit el localitzaven a la pista aferrat, dintre les regles que conformava la postura de la parella, una ma per darrera la cintura i l’altra més enlairada i agafant la ma de la parella, això sí, distanciant l’apropament si el pitam de la propietària que l’ostentava era generós. Davant tal situació, però, ell no s’arronsava, tot el contrari, feia prevaldre el seu peculiar estil, après a base de moltes hores de vol, en aquest cas de ball. De ser persistent davant les carabasses i recorrent al seu instint de galant, quan l’ocasió o l’anatomia de la balladora eren de la seva preferència.
En Prats tenia una altra particularitat que el caracteritzava, el seu cabell que tirava cap a una tonalitat rosa. Una característica per la qual els amics i coneguts el coneixíem pel ros. I quan l’home ensumava festa es feia amb les espardenyes, amb l’americana i cap allà que hi acudia. El mateix entorn de implicats ho manifestaven amb una bona dosis de complicitat: “ja ha arribat el ros”. Com volen dir, ja hi som tots. Home, dintre l’ambient sardanista, aquest ja hi som tots, d’un temps cap aquí, dissortadament ha estat una mitja realitat. I en més d’una audició, ell era qui organitzava la rotllana. I és que en els llocs que no hi ha massa tradició sardanista succeeix que ningú fa el primer pas, per por de fer el ridícul al no dominar massa, o simplement pel fet de no saber comptar les tirades. En aquestes situacions hi han d’haver gent com en Prats que esperonin al personal a ballar.
Des de que fa 44 anys que es va formar la Cobla Sitgetana, el ros n’ha estat un lleial seguidor, un amic que sempre s’ha apartat de la faceta derrotista, quan tan sovint sembla imperar en el desenvolupament de les aficions alienes. Tot el contrari, en ell hi varem trobar sempre paraules d’estímul, les quals ajudaven a prosseguir en el camí que els components de la Cobla havien escollit. Però, que consti per escrit, que no deixava de manifestar la seva opinió, quan una sardana no era del seu gust: “aquesta no val res...”. Ell les volia totes balladores, que en el moment del salt els peus no li toquessin a terra, el seu saltironet, m’atreviria dir que era únic, o al menys molt seu. Veure’l dansar entusiasmava , de tal manera que en Lluís Ràfols, quan el joc de peus era d’una espectacularitat engrescadora , es treia la canya de la tible de la boca i li cridava: “bicicleta”. O aquell altre crit dintre de la mateixa tònica: “arriba Prats! ”. I ell encara li “refotia” amb més entusiasme.
El flabiolaire de la Cobla, el recordat Manel Rius, li va dedicar una sardana amb el títol: “El ros de Vilanova”. Em sembla que li va fer il·lusió . D’aquí que l’hagi fet servir per encapçalar aquestes línees, com un modest homenatge al sardanista que ens acaba de deixar. Entre l’enyorança que produeix un comiat per aquestes raons, les que imposa la fatídica llei de la vida. En Prats no en sabia de lleis, ni falta que li feien, en tenia prou amb l’experiència que li proporcionava els anys viscuts. I amb les ballarugues, resoltes després de tantes refregades de les sabates per les pistes de ball de la comarca i de fora d’ella. D’haver entrellaçat infinitat de vegades les seves mans vers el cel, mentre els peus li saltironaven, compassats de manera precisa, però al mateix temps enjogassada, tot dansant al so de la música de la sardana.
Em retrobo amb una frase que crec resumeix tot el que es pugui dir del vilanoví de l’Atalaia. Sols em preocupa el lèxic de la llengua que faig servir, perquè sóc ben conscient que no seria de la seva preferència. Però més emprenyador que això de morir-se... És clar, doncs ho escric: “Que le quiten lo bailado”.
J. Y. M.