El carnaval d’aquest any té molts episodis que el fan com a més meritós o, si més no, una mica diferent. El desafiament a la crisis que ens afecta de ple i de la qual aquesta celebració sembla ser que no se’n ha ressentit. El poder trepitjar el nou terra dels carrers Jesús i Cap de la Vila, on el susdit esdeveniment ha marcat el calendari, el termini per tenir-ho quasi tot acabat. En aquest tipus d’obra pública és bo tenir una fita per assolir, del contrari la realització potser s’allargaria més del convingut.
Dintre un àmbit més intimista, destaquen les tradicionals xatonades. Les que tenen lloc en les respectives Societats, però també dintre el caliu de les pròpies cases. On l’olor de la salsa s’escapa fins més enllà de porta que dóna a l’escala , aquest buit delatador d’interioritats culinàries. El qui s’afanya a pujar-hi s’adona que flaireja a xató, a seitons, a truita de botifarra i a coca de llardons. I és normal, en aquestes dates, que en el conjunt de l’edifici, més d’un estadant estigui enfeinat en la seva preparació. D’aquesta manera, qui transita per aquest espai, es converteix en un ocasional flirtejador d’unes xatonades que amb una simple i ràpida ensumada li serà difícil endevinar quina pot resultar la més bona. Queda l’esperança que aquella que millor flaireja, sigui la sorgida de dintre de la teva propietat. Desprès el grau de la combinació resultant, puja d’intensitat amb el vinet que s’hi acompanya, fins l’extrem de que si encenguéssim un llumí podria derivar en greus conseqüències.
Jo m’atreviria a vaticinar que el dijous gras i el dimecres de cendra, són dels pocs dies en què tots els règims queden en suspens per unes hores i de ben segur que malgrat la combinació rocambolesca dels ingredients, les interioritats del cos esdevenen permissives, fan que no noten res al pas de les salabrors i les picantors consegüents. Com per dubtar de la saviesa de la natura, de la complexitat de la nostra anatomia que en aquesta vesprades, la del inici del Carnaval i de la Quaresma, es desentén de sucres, sals i colesterols. Però, ep! No em facin cas, són simplement conjetures meves. No m’agradaria que s’omplissin les sales d’espera dels centres de salut, esgrimint que en Joan havia escrit que per treure el ventre de pena, en les susdites diades, no passava res. Abans d’afartar-se de xató i els seus acompanyaments, jo els recomano, com ens informen els anuncis dels medicaments, que consultin amb el seu metge. Cagada l’“emus”.
Per altra banda aquest setmanari té una complicitat molt carnavalesca. S’ha fet palesa en la seva llarga trajectòria, en el gran nombre de col·laboradors que han escrit sobre el Carnaval. En les opinions de caire partidista de la direcció, que sense una manifesta malícia ha decantat les seves preferències pel Retiro. Mostrant una més prudent imparcialitat amb el Prado a partir de quan, d’una manera més amplia, el setmanari es fa ressò de tots els neguits culturals i artístics, siguin quins siguin els seus avaladors.
Ho han portat les circumstàncies, l’amic va heretar dels seus, la passió retirista, la confabulació amb aquell carnaval de comparsa, on el que comptava era la competivitat entre una societat i l’altra i que es reflectia en el nombre de parelles que desfilaven en cada una. I que per superar el nombre fins i tot els pares d’en Josep l’havien tret literalment del llit, l’havien vestit de comparser i buscat parella. Era quan el carnaval tenia un caire molt més competitiu que ara, sense necessitat d’haver de recórrer a les plomes i a l’exhibició de les llustroses i ben repartides carns. On l’honor pradista o retirista aflorava, entre els seus socis, pels sols fet d’haver superat a la societat rival.
Durant els preparatius, les modistes com la Carme de l’Eco i la Maria, han cosit originals disfresses, o vestits més formals per assistir als “panachés” del dilluns. Entre el anar i venir de lletraferits, d’anunciants, que s’han endinsat cap a les interioritats de la casa del carrer Bonaire. I mentre això passava, en Josep, com aquell qui no vol la cosa, en un raconet de la impremta, damunt el llarg taulell on es pleguen les pàgines del setmanari, ja escrivia les primeres estrofes del vers que havia de musicar el mestre Pallarès, el del vals o l’americana de les Caramelles. I que durant la Quaresma han d’assajar els cantaires. Però la disbauxa carnavalesca imprimeix el seu caràcter, s’interposa a la normalitat del dia a dia i ni de l’inspiració se’n treu res de profit, és com el mon al revés. I el compromís queda aparcat, a l’espera de més tranquil·litat ambiental. Potser ho tenia de deixar en el just moment en què havia escrit sobre la beutat del ametller florit, de la joia de la nit de Pasqua, o fent esment a la bellesa i sensibilitat de la donzella sitgetana que ho estimula tot.
Han estat una successió de carnavals, d’aquells que impregnaven un signe de competivitat. Altres de censurats, on la permissivitat de les autoritats locals permetia apropar-se a la gent del poble per preguntar, amb veu transformada: “que me conoces?”. Dels anys del espectacular ressorgiment, amb aquell “Mazinguer” d’inoblidable record, d’aquell satíric consell de ministres, on el seus components restaven asseguts damunt de les tasses dels vàters. I sorgiren les colles que vestien amb exquisida elegància, a voltes sota un espectacular plomatge, i a les quals l’amic Lluís Massó i Mestre l’altre dia s’hi referia, amb sorna i perspicàcia, raonant que per a ser-ne component s’havia de tenir pedigrí carnavalesc.
En aquests dies, però, el remor del carnaval s’estén per entre vinyes i camps de garrofers, fins als límits camperols de Puigmoltó, de Sant Pere de Ribes. Allà en el Hospital de Sant Camil, l’amic Josep, el nostre director, espera pacient que les exterioritats del seu cor tornin a la normalitat. Massa gatzara per un mal que no vol soroll. La quietud del llogaret, els coneixements aciençats dels metges que l’atenen, ens permet confiar en una millora. Mentre ell, amb la serenitat que el caracteritza, amb un humor fi i brillant, s’abraça al pas de les hores, sabent que un retirista, un sitgetà de soca rel, no pot fer figa sense més ni més. I per distreure la monotonia, ara que s’escau, reviu els moments triomfals de tants carnavals viscuts. De tanta tinta vesada en les pàgines del seu setmanari, fent referència a aquesta disbauxa, a les xatonades i a l’inici de la Quaresma. Quan haurà de donar informació puntual, que l’assaig de les Caramelles ja involucren als cantaires de les diferents colles.
En Josep de l’Eco, guaita a la vida amb ulls de persona experimentada, amb un relatiu ai al cor. Però reconfortat de saber que l’esperen amb els braços oberts. Que esperin, no tinguis pressa.
Dintre un àmbit més intimista, destaquen les tradicionals xatonades. Les que tenen lloc en les respectives Societats, però també dintre el caliu de les pròpies cases. On l’olor de la salsa s’escapa fins més enllà de porta que dóna a l’escala , aquest buit delatador d’interioritats culinàries. El qui s’afanya a pujar-hi s’adona que flaireja a xató, a seitons, a truita de botifarra i a coca de llardons. I és normal, en aquestes dates, que en el conjunt de l’edifici, més d’un estadant estigui enfeinat en la seva preparació. D’aquesta manera, qui transita per aquest espai, es converteix en un ocasional flirtejador d’unes xatonades que amb una simple i ràpida ensumada li serà difícil endevinar quina pot resultar la més bona. Queda l’esperança que aquella que millor flaireja, sigui la sorgida de dintre de la teva propietat. Desprès el grau de la combinació resultant, puja d’intensitat amb el vinet que s’hi acompanya, fins l’extrem de que si encenguéssim un llumí podria derivar en greus conseqüències.
Jo m’atreviria a vaticinar que el dijous gras i el dimecres de cendra, són dels pocs dies en què tots els règims queden en suspens per unes hores i de ben segur que malgrat la combinació rocambolesca dels ingredients, les interioritats del cos esdevenen permissives, fan que no noten res al pas de les salabrors i les picantors consegüents. Com per dubtar de la saviesa de la natura, de la complexitat de la nostra anatomia que en aquesta vesprades, la del inici del Carnaval i de la Quaresma, es desentén de sucres, sals i colesterols. Però, ep! No em facin cas, són simplement conjetures meves. No m’agradaria que s’omplissin les sales d’espera dels centres de salut, esgrimint que en Joan havia escrit que per treure el ventre de pena, en les susdites diades, no passava res. Abans d’afartar-se de xató i els seus acompanyaments, jo els recomano, com ens informen els anuncis dels medicaments, que consultin amb el seu metge. Cagada l’“emus”.
Per altra banda aquest setmanari té una complicitat molt carnavalesca. S’ha fet palesa en la seva llarga trajectòria, en el gran nombre de col·laboradors que han escrit sobre el Carnaval. En les opinions de caire partidista de la direcció, que sense una manifesta malícia ha decantat les seves preferències pel Retiro. Mostrant una més prudent imparcialitat amb el Prado a partir de quan, d’una manera més amplia, el setmanari es fa ressò de tots els neguits culturals i artístics, siguin quins siguin els seus avaladors.
Ho han portat les circumstàncies, l’amic va heretar dels seus, la passió retirista, la confabulació amb aquell carnaval de comparsa, on el que comptava era la competivitat entre una societat i l’altra i que es reflectia en el nombre de parelles que desfilaven en cada una. I que per superar el nombre fins i tot els pares d’en Josep l’havien tret literalment del llit, l’havien vestit de comparser i buscat parella. Era quan el carnaval tenia un caire molt més competitiu que ara, sense necessitat d’haver de recórrer a les plomes i a l’exhibició de les llustroses i ben repartides carns. On l’honor pradista o retirista aflorava, entre els seus socis, pels sols fet d’haver superat a la societat rival.
Durant els preparatius, les modistes com la Carme de l’Eco i la Maria, han cosit originals disfresses, o vestits més formals per assistir als “panachés” del dilluns. Entre el anar i venir de lletraferits, d’anunciants, que s’han endinsat cap a les interioritats de la casa del carrer Bonaire. I mentre això passava, en Josep, com aquell qui no vol la cosa, en un raconet de la impremta, damunt el llarg taulell on es pleguen les pàgines del setmanari, ja escrivia les primeres estrofes del vers que havia de musicar el mestre Pallarès, el del vals o l’americana de les Caramelles. I que durant la Quaresma han d’assajar els cantaires. Però la disbauxa carnavalesca imprimeix el seu caràcter, s’interposa a la normalitat del dia a dia i ni de l’inspiració se’n treu res de profit, és com el mon al revés. I el compromís queda aparcat, a l’espera de més tranquil·litat ambiental. Potser ho tenia de deixar en el just moment en què havia escrit sobre la beutat del ametller florit, de la joia de la nit de Pasqua, o fent esment a la bellesa i sensibilitat de la donzella sitgetana que ho estimula tot.
Han estat una successió de carnavals, d’aquells que impregnaven un signe de competivitat. Altres de censurats, on la permissivitat de les autoritats locals permetia apropar-se a la gent del poble per preguntar, amb veu transformada: “que me conoces?”. Dels anys del espectacular ressorgiment, amb aquell “Mazinguer” d’inoblidable record, d’aquell satíric consell de ministres, on el seus components restaven asseguts damunt de les tasses dels vàters. I sorgiren les colles que vestien amb exquisida elegància, a voltes sota un espectacular plomatge, i a les quals l’amic Lluís Massó i Mestre l’altre dia s’hi referia, amb sorna i perspicàcia, raonant que per a ser-ne component s’havia de tenir pedigrí carnavalesc.
En aquests dies, però, el remor del carnaval s’estén per entre vinyes i camps de garrofers, fins als límits camperols de Puigmoltó, de Sant Pere de Ribes. Allà en el Hospital de Sant Camil, l’amic Josep, el nostre director, espera pacient que les exterioritats del seu cor tornin a la normalitat. Massa gatzara per un mal que no vol soroll. La quietud del llogaret, els coneixements aciençats dels metges que l’atenen, ens permet confiar en una millora. Mentre ell, amb la serenitat que el caracteritza, amb un humor fi i brillant, s’abraça al pas de les hores, sabent que un retirista, un sitgetà de soca rel, no pot fer figa sense més ni més. I per distreure la monotonia, ara que s’escau, reviu els moments triomfals de tants carnavals viscuts. De tanta tinta vesada en les pàgines del seu setmanari, fent referència a aquesta disbauxa, a les xatonades i a l’inici de la Quaresma. Quan haurà de donar informació puntual, que l’assaig de les Caramelles ja involucren als cantaires de les diferents colles.
En Josep de l’Eco, guaita a la vida amb ulls de persona experimentada, amb un relatiu ai al cor. Però reconfortat de saber que l’esperen amb els braços oberts. Que esperin, no tinguis pressa.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada