Mana la tradició que el pessebre s’ha de treure un cop passa la festivitat de la Candelera. De segur que hi ha molts pessebristes que compleixen amb la norma. No obstant potser degut a qüestió d’espai, molts el desmuntem tot just acabades les festes. Ens fa l’afecte que allargar-ho més és com sinònim de deixadesa i no és pas això. Les tradicions tenen les seves regles, es fonamenten en uns principis o unes lògiques i aquesta no és una excepció.
Tenia pensat aquest article per la setmana passada, si més no la excepcional ventada em va fer canviar els plans de l’escriptura. Hi torno avui amb el beneplàcit dels lectors/es, que sabran ser benèvols i guiar-se per la norma que diu que tots els sants tenen vuitada.
En aquest interval de temps ens ha deixat la Conxita Marcet, molt vinculada amb la susdita festivitat, a més de per les seves profundes creences religioses, per estar emparentada amb una amplia família de lampistes, els quals pel símbol de la llum que caracteritza a la festivitat, la van escollir per a celebrar la festa del seu patronatge. La seva botiga del carrer Major, decanta cap el carrer Carreta i al capdamunt, arrecerada a la finestra de la casa de la Feliciana, quan venies de la banda de mar, veies a la Conxita que ressaltava degut a que una llenca de sol la il·luminava. Des d’allà dominava l’entrada del seu negoci, i en aquests temps de fredor, l’escalforeta del sol la revifava del fred dels baixos ombrívols d’aquestes cases.
Tota la seva parentela, des del seu pare, el seu germà Isidre, els oncles i els cosins, havien remenat els ploms de molts comptadors, quan aquests degut a una sobre carga petava el filamentat que unia els dos pols i tot quedava a les fosques. O a voltes per simple precaució, els afluixaven i podien treballar sense perill. Ells van conèixer les beceroles tant de les instal·lacions de la llum, com de l’aigua i del gas. Soldaven les canonades de plom amb estany, amb aquell estri tan peculiar que anomenàvem “soplete”. Una altra feina associada al seu ofici, era la de llauner. Tapaven els forats de cassoles i pots i si convenia sabien preparar un recipient per la utilitat de la llar. La gent al no tenir bany, s’ideaven uns utensilis de zenc, amb la corresponent aixeta, realitzats per aquests professionals. En el seu interior s’hi barrejava aigua calenta i freda i penjat a una certa altura, els permetia dutxar-se. Qui no té pa, moltes se’n ha de pensar. Mai millor dit.
La Conxita va viure bona part de la seva vida remenant pots i cassoles, a voltes tenia la paella pel mànec i potser desprès tenia de canviar la pila d’una llanterna. També ella, des del seu establiment, va seguir l’evolució de la vida, dels estris que han anat fent més còmoda les interioritats de la llar i de manera especial en les cuines i els banys. Però quan no hi havia empentes en el negoci, la dona des del portal del seu establiment, o des del peu de la finestra de la casa de la Falange, com així anomenàvem a aquell casalot, guaitava al bategar del seu poble, feia petar la xerrada amb les dones que anaven o venien de la plaça. I quan s’apropava la festivitat de la Candelera, venia les candeles per portar-les a beneir. Perquè durant dos dies seguits, les benediccions es succeeixen en el si de l’església, el de les susdites candeles i l’endemà, festa de Sant Blai, aquelles llaminadures de com de goma ensucrada que un cop beneïdes, les creences atorguen facultats curatives, o si més no per alleugerir les irritacions de les cavitats del coll i de la gola. També sempre s’ha dit que la fe cura.
l’Anglisani i en Buixens, junt amb el seu gendre, en Rafael Font, eren uns lampistes molt apropats a la nostra casa del carrer Sant Francesc i que en línea recta, abans d’arribar a cal Marcets del carrer Major, hi trobàvem als germans Tomàs i Genís Muntané, també del mateix ram que els anteriors. En una època on la senalla d’eines n’era el complement imprescindible per anar a feinejar per les cases, tant per a lampistes com per fusters.
He deixat pel final, la simbologia de la fotografia que il·lustra l’article. Ve a ser com el fet d’haver tret el pessebre en aquestes dates de desprès de la Candelera, tal com mana la tradició. Tampoc és que el muntatge escenifiqui el naixement tradicional. Però sí que guarda relació amb la festa de Nadal. El diorama el vam poder admirar, conjuntament amb altres obres d’art d’amics pessebristes, els quals cada any exposen el seus diorames en aquest raconet del Palau del Rei Moro. El seu autor és en Llorenç Baqués, emparentat amb aquesta nissaga de pintors, una altra emblema dintre dels oficis dels sitgetans. I que a fora d’hores, quan l’ocasió ho requeria, es carregaven amb els gegants.
L’obra representa una funció dels Pastorets en la sala del Prado. No hi falta detall, fins i tot els músics i en el bombo del jazz s’hi podia llegir: Mozart. Sobren els comentaris davant un anunciat tant relacionat amb aquesta societat. El que també atrau l’atenció és que el públic que assisteix a la representació està format per pastors i gent realment extreta del pessebre. La reproducció exacte del local i l’obra que està en escena, li confereixen al treball l’originalitat de la idea, la qual ens recorda la que en el seu dia va realitzar de l’ermita del Vinyet i que representava la missa del gall.
És l’endemà de la Candelera, en el paisatge camperol els ametllers ja floreixen, també és quan la gent de la pagesia poda els ceps i els del poble s’afanyen a cosir vestits i preparar carrosses pel Carnaval. “Cada loco con su tema”. Que ningú s’ho prengui malament.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada