ELS PANTALONS CURTS

      

    Com que fa molts anys que no vesteixo pantalons curts, des de quan era un nen, ignoro fins a quin grau de frescor interfereix amb l’escalfor corporal de si, per contra, s’opta per portar-los  llargs. També haig de dir que quan era un jove vaig patir un trauma degut a una escamorrada que em va propiciar la Maria monja, que va coincidir amb mi, quan sortia de casa meva, només amb el banyador posat i una camisa a la part de dalt. Em va recriminar si no em feia vergonya sortir al carrer vestit d’aquella manera, doncs a partir d’aquella reprimenda mai més vaig vestir pantaló curt. 

   Actualment l´ús d’aquest tipus de pantaló s’ha generalitzat, tant que ja resulta normal, com per exemple,  en un acte que requereix un cert decoro en el vestir, les persones que hi tenen un cert protagonisme  hi acudeixen amb pantaló curt. Tan  fàcil com  seria que per un espai de temps també relativament curt, es vestís amb una certa elegància, que tampoc vol dir que s’hagi d’anar de vint-i-un botó.

    Fins i tot, d’un temps cap aquí, veiem com els components d’algunes cobles de sardanes  han escurçat els pantalons, ni  per presentar-se a davant el públic no es volen prendre la molèstia de vestir d’una manera una mica més coherent.

     Sense anar més lluny, ara que em refereixo a la música, els dos mestres locals, en Manel Torrens i en Gabriel Pallarès, en això de que els músics de les seves formacions anessin  ben vestits en tenien una mena d’obsessió. Una vegada a en Pallarès, moments abans de començar l’actuació de la banda que dirigia, se li va presentar un músic sense corbata i mentre el recriminava, aquest li va dir que podia anar a buscar-la, vivia lluny, el mestre no només el va convidar a marxar, sinó que li va puntualitzar que no calia que s’hi tornès a incorporar. Va ser el mateix músic que, quan encara era un aprenent, un dia el va cridar a casa seva per si volia fer un “bolo” a la qual cosa, abans de contesta-li, li va preguntar quant hi havia a guanyar, el mestre sense pensar-s’ho es va dirigir a la porta i el va aviar. No suportava que no es vestís amb elegància, ni que un que començava, abans de mirar de fer  bé el seu paper, ja s’interessés pels guanys.

     Tant el senyor Torrens com en Pallarès vestien amb elegància i exigien als músics, que restaven sota la eseva direcció, que vestissin igual. En Torrens fins i tot era home  d’abric i de barret a l’hivern, d’aquells que feien l’acció de treure´l quan coincidien amb alguna senyora coneguda, com  senyal de respecte. En Pallarès era més de gavardina i de boina, però a sota sempre, estiu i hivern, portava “traje”. No l’havia vist mai en mànigues de camisa.

    És veritat que cada estiu les altes temperatures van superant registres anteriors, vestir pantalons curts o llargs tampoc influeix, excessivament, amb l’alliberament de la xafogor imperant, això no vol dir que tothom és lliure de vestir segons les seves preferències. Fer-ho d’una manera o altra també ha d’anar en consonància amb l’ocasió i  el lloc, segons si cal vestir amb un cert respecte i decoro o, per contra, no ve d’un pam.

    Ara que acaba de passar la Festa Major de Santa Tecla, recordo que tant al Prado com en el Retiro es feien els balls que s’anomenaven de Societat, sent el Retiro que va canviar el terme pel de Ball de Casats. I en ells tant els músics, com els qui ballaven, fins i tot els cambrers, anaven elegantment vestits, de manera que feia molt goig veure-ho. A ningú se li hagués acudit presentar-s’hi amb pantalons curts.

   Amb els anys, amb l’excusa de la calor, ens anem treien i retallant les robes. Inclús recordo que no es permetia als homes anar pel carrer sense la camisa posada, ni quan es venia de la platja. La guàrdia urbana aturava a la persona que no complia amb aquest requisit i li demanava que es cobrís el cos. Ara desprès del pantaló curt ja no sé per on retallarem més, ja només quedarà anar  amb robes menors. Temps al temps. Tant de bo no s’arribi a aquest extrem, per educació, ètica i per uns principis, on ha de prevaldre el seny i el sentit comú. Per sobre de tot, faci fred o calor, s’ha de ser elegant.

                                                   J.Y.M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 26 de setembre del 2025)

DE QUAN TRANSITAVEN ELS CAVALLS

   La setmana passada, en les pàgines centrals del setmanari, hi apareixia un suplement amb un interessant article del carrer Major, signat per en Pere Badia. En una de les fotografies que l’acompanyava s’hi podia veure un tram d’aquest carrer, on he observat dos detalls destacats: el gran nombre de gent que van i venen  de la plaça, per ser dia de mercat,  i que en la part central del susdit carrer, hi apareixen les travesses paral·leles fetes de material i que de manera transversal, amb una mica de distància entre una i l’altra, arriben fins al capdamunt. Això estava pensat per a que els cavalls no rellisquessin, en aquest cas, en el seu camí de pujada. Una operació una mica arriscada on el carreter havia de demostrar la seva destresa, mentre esperava que el centre del carrer estigués lliure de persones i quan això és produïa, des de les regnes  i el xeric sorgit de la boca, manava al cavall fer una embranzida per tal de no quedar aturat al mig. També aquesta distribució simètrica, de les que jo anomeno  travesses, les trobem en els carrers que fan baixada. Com aquest del Vall que tant ha servit per pujar com per baixar. Una disposició que també es trobava en la baixada que hi ha  davant del Cau Ferrat i que va a parar a la Torreta. Una maniobra que era delicada, perquè depenia que el cavall no agafes por, una situació que podia derivar en un acte de desbocament. Un cavall desbocat és imprevisible  i pot arribar a fer molt mal i destrosses.

   Per aquesta pujada del carrer Major hi accedien tots el carruatges, la major part d’ells amb una carrega de fruites i verdures, o com en Jaumet de ca l’Estallar , que era parent d’en Ramon Artigas, a qui acompanyava  la seva germana la Conxita, que venien a vendre llet. I com ells tants altres que hi feien cap des d’altres masies del terme. O com el burret de la Quimeta que apareixia procedent de Puigmoltó. Tots es trobaven a darrera de l’Ajuntament, davant de la casa de la Lola Anglada i allà els aparcaven  i els hi penjaven del coll la civadera, que contenia farratge  i alguna garrofa, per a que aprofitessin el temps menjant.

    La seva presència es feia notar, també en els terres dels carrers, en els quals els fems delataven la seva presència. Curiosament no calia que els carreters els recollissin que, com igual que fem amb les caques dels gossos, ara els mateixos responsables dels cavalls haurien de recollir el seus excrements. Però dic que no calia que ho fessin, perquè els veïns de seguida corrien a recollir-los en un senalla que desprès dipositaven en el femer del seu hort, o servia per abonar les plantes que tenien disposades en els patis o en els balcons.

   Hi havia uns altres carruatges que s’encarregaven de fer l’últim passeig al seu usuari. Era quan hi havia enterraments de primera i de segona. El de primera es caracteritzava per un carruatge elegant on al capdamunt es trobava l’escultura d’un àngel que sostenia una trompeta a la falda, tot ell era daurat. El de segona, de cortinatges més senzills, acabava amb una simple creu a la part superior. La pujada del carrer Major es produïa en mig d’un silenci aclaparador, només desbaratat pel frec de les ferradures que s’aferraven a cada espai que restava entre travessa i travessa. Un altre moment delicat era quan el carruatge girava de l’església  i travessava el seu lateral. Llavors qui comandava el carro havia d’estar pendent d’aquest i del capell, crec que  de copa, que l’home, que anava vestit tot de negre, portava. Perquè just en aquell escaire hi acostuma a  bufar sempre el vent, si aquest era una mica fort arribava a treure-li el barret del cap, més d’un havia anat a parar al mar. Malgrat la destresa del Sr. Raventós que va ser un dels encarregats de transportar, camí del canyet com deia en Joan de can Terradeus, a la nostra gent quan la guinyava.

   Però era precisament en aquest temps, durant el mes de setembre, que es produïa  un no parar de carros que anaven i venien, de les vinyes als cellers, carregats de portadores amb raïm. Una mercaderia que, un cop ha finalitzat tot el procés, produeix més alegries que no pas  tristeses. O depèn, perquè també hi ha qui se les dona per plorar. 

                                                   J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 19 de setembre del 2025)

I UN DIA VAM ANAR A ASCÓ

                                Panoràmica de la población d'Ascó

  A davant del teatre Vell, al carrer Sant Gaudenci, en un pis de sobre on hi tenia el taller en Ramon Viñola Carbonell, hi vivia  en Miquel Montornès Pino que juntament amb els altres germans, en Frederic i l’Agustí, van venir a Sitges procedents de la població d’Ascó.

  En Miquel, que va portar una vida discreta, estava cassat amb la Concepció Folqué i Margalef, que era vídua i ja tenia una filla de l’anterior matrimoni, la Consol Borrull Folqué. La Concepció es va emmaridar, en segones núpcies, amb en Miquel i d’aquesta unió va  néixer la Carme Montornès Folqué, que es va casar amb en Magí Mirabent Mirabent i van tenir dues filles, l’Àngels i la Carme.

   L’Agustí, a més d’un bon paleta era músic, raó per la qual amb els de casa van entaular una gran amistat i així, tot sovint, ens venia a visitar al taller i s’explicaven vivències musicals, transcorregudes durant els anys de compartir la mateixa afició. Va ser també, junt amb el de casa, un dels fundadors de l’orquestra els Iberos del Jazz de la qual en va ser director en Magí  Almiñana,  per a passar després a l’orquestra la Gran Gala que va fundar i dirigir l’Antonet Pañella. Per acabar la seva trajectòria musical a l’orquestra Mozart.

     Tot sovint ens explicava que al seu poble, a Ascó, en la casa on van néixer, el seu pare va construir una bodega tota de pedra que era una meravella. S’hi va referir tantes vegades, ell que també dominava la pedra des d’una vesant professional, i els de casa que sempre hem sentit admiració per les pedres ben posades, li va costar poc de convèncer  per fer un viatge a aquesta població de la riba de l’Ebre. Encapçalava la comitiva  l’Agustí i la Carme Serra, la seva esposa que, com feia poc que s’havien casat la Fina, la filla del matrimoni, amb l’Àngel, van aprofitar el viatge per portar l’àlbum de les fotografies del casament per ensenyar-lo a l’altre germà  i a la cunyada. 

    Aquest altre Montornès Pino que, junt amb la seva família no s’havien mogut d’Ascó, ens van acollir amb els braços oberts i a l’Agustí, només baixar del cotxe, li va faltar temps per ensenyar-nos la bodega que, al cap i a la fi, era el motiu del viatge.

   El transcurs de tot plegat va ser molt divertit i aquell posat seriós, que tan bé sabia aportar en moments exclusius, va conferir un plus d’originalitat, amb un Agustí exuberant per tornar a visitar el seu poble i fer participar d’aquesta  satisfacció als seus amics. 

   Tampoc volia que marxéssim del lloc sense que ens en portéssim una garrafa de vi d’un veí  de la casa, a la qual se la coneixia per “cal Trist”. Portats pels seus consells, ens va costat poc visitar al susdit “Trist”, que ara no sabria dir si la seva tristesa  es feia evident, però sí que recordo, encara ara, el dolent que era el seu vi, tenia gust de medicina, més que d’un  vinicultor semblava obra d’un farmacèutic. Però mai li vam expressar a l’amic la nostra decepció, en part perquè no li volíem contradir la seva recomanació, d’haver-ho fet de ben segur que ens hagués dedicat una d’aquelles prolongades  bufades que sempre tenia a punt quan li portaves la contraria. 

    El seu germà Frederic va ser durant uns quants anys president de la Comissió de la Festa Major i tinent d’alcalde. En la Festa Major de l’any 1974 va fer possible que s’incorporés al seguici geganter els que la veu popular va anomenar “Els Federicos”, que a l’any passat van celebrar els 50 anys i que, després d’alguns anys de no sortir, ho fan  a la matinal infantil de Santa Tecla. Potser perquè en Federico va fer curt en quan a les mesures i a la majestuositat  d’aquests, cosa que fa no puguin alternar amb els grans. El que sí que el mateix Federico va manar construir a l’any 1975 un replica exacta  dels gegants vells, però amb menys pes que aquests i també per preservar la seva presència si algun dia els autèntics tenen una mala fi. 

    Aquesta ha estat la coincidència, amb les festes de casa nostra, d’uns germans que vingueren d’Ascó, en Frederic amb el currículum que he exposat. I l’Agustí, va realitzar autèntiques obres d’art amb la pedra  i amb la bateria o la caixa, va participar en balls i cercaviles com a component de les orquestres locals i la banda. Mentre que una neta d’en Miquel i la Concepció, la Carme Mirabent Montornés , està casada amb en Joan Pros i Borrás, el pendonista d’enguany. Vet aquí com Ascó i Sitges tenen lligams en comú. 

                                                    J.Y.M.

( Article publica a l'Eco de Sitges, el 12 de setembre del 2025)

"EL RECADERO " (En Casimiro)

       

        En apuesta primera entrada hi vivia la Pascuala i en Casimir 

   En un dels articles anteriors, que feia referència als pasdobles que havia compost el mestre Pallarès, em vaig deixar un de molt conegut i igualment molt interpretat i que porta per nom “El Recadero”. En les partitures, sota del títol i entre parèntesis, hi apareixia: en “Casimiro”. Perquè estava dedicat a en Casimir Carbonell, espòs de la Pascuala Bedos, que era recader. D’aquí aquest títol i la dedicatòria.

   Era d’aquells recaders que a primera hora del matí viatjava en tren a Barcelona i tornava abans de dinar, amb aquells grans mocadors de farcell carregats a l’esquena i amb els interiors plens de paquets que després serien lliurats als seus clients. Desprès de dinar, si no havia de fer un altre viatge a la capital, perquè no havia pogut portar tots els paquets, anava a fer el cafè al Retiro, on es reunia amb tots aquells retiristes que ocupaven tot el finestral que es trobava més proper a la porta d’entrada, entre els quals hi havia en Pallarès. Com curiositat explicar que aquest finestral principal hi guaitaven els homes, mentre que en el Prado ho feien les dones.

   La Pascuala Bedos, esposa d’en Casimir, regentava una botiga de queviures al carrer Major, al costat de l’establiment del sastre Mas i de la botiga de la Conxita Marcet. Curiosament en el mateix edifici hi vivia i tenia el taller el sastre Rafel Roig, més popularment conegut com el sastre de Ribes perquè era oriünd d’aquest poble. Tornant a la botiga de la Pascuala cridava l’atenció la renglera  de penques de congres  secs que penjaven a damunt del taulell.

     A mesura que el turisme es va anar imposant, la dona es va adaptar al temps i a les circumstàncies i va convertir la botiga en una bodega, que va tenir molta acceptació entre la clientela que la freqüentava. Des de feia anys que comptava amb la col·laboració de la Pili, que va sortir de la casa per casar-se i junt amb el seu marit van obrir el restaurant l’Andana, a davant mateix de l’estació, on es menjava molt bé.

    En Casimiro ha quedat per sempre més perpetuat a través d’aquest pasdoble que la Suburband va interpretar en el concert de Festa Major als jardins del Retiro. Però més que el seu nom, la peça fa honor a la seva activitat, la de recader. Un ofici que el nostre poble en tenia una bona representació, molt abans que fessin acte de presència aquestes grans companyies de missatgeria les quals, també avui per demà, lliuren al sol·licitant del servei, tota mena de productes, en detriment del comerç convencional, el que en dèiem de tota la vida que, degut a aquest servei de porta a porta, veuen perillar la seva continuïtat. 

   S’ha donat el cas que, en aquestes vigílies de la Festa  Major, ens ha deixat la Rosa Manchon, esposa d’en José Antonio Martínez Amate , popularment conegut per en “Tate”. Que junt amb en Palacin formaven el tàndem de recaders Martínez- Palacin, que tenien la seu en el bar del pare del primer, a Can Juanillo (abans la bodega Diego),  en la cruïlla de can Perico, amb el taller mecànic davant d’aquest bar, el bar Español a l’altre costat i en l’últim la pensió de Can Julian. La jove d’en Juanillo, la Rosa, ha estat molt estimada  a les Cases Noves on vivia, junt amb el seu marit i els seus fills i amb la companyia d’un lloro, el qual tot sovint no es cansa de pronunciar el seu nom  i el del  Tate, de ben segur en senyal d’agraïment pels tractes rebuts i per atreure les simpaties del veïnat, als quals els hi dedica boniques floritures. Sense la Rosa a la família els costarà adaptar-se a la seva absència, degut al seu tarannà alegre i jovial, ella que també tant s’avenia amb els veïns, d’aquells que anomenem de tota la vida.

     Em va agradar tornar a escoltar el pasdoble “El Recadero”, perquè ,’ha apropat a records, sempre presents, del mestre Pallarès i de personatges tan populars com en propi Casimir, la Pascuala i els fills del matrimoni, la Deli i en Magí Carbonell, aquest últim també més conegut per en “Queliu”.

    Quan també aflueixen coincidències que fan esment a la parla popular, com quan  aquesta diu: “Porta-me-les Queliu”. Enmig  d’aquest aiguabarreig que ha aflorat entre la música, recaders i persones que han viscut entre nosaltres i que sempre recordem amb molta estima. 

                                               J.Y.M.

( Article publicat el 5 de setembre del 2025