"EL RECADERO " (En Casimiro)

       

        En apuesta primera entrada hi vivia la Pascuala i en Casimir 

   En un dels articles anteriors, que feia referència als pasdobles que havia compost el mestre Pallarès, em vaig deixar un de molt conegut i igualment molt interpretat i que porta per nom “El Recadero”. En les partitures, sota del títol i entre parèntesis, hi apareixia: en “Casimiro”. Perquè estava dedicat a en Casimir Carbonell, espòs de la Pascuala Bedos, que era recader. D’aquí aquest títol i la dedicatòria.

   Era d’aquells recaders que a primera hora del matí viatjava en tren a Barcelona i tornava abans de dinar, amb aquells grans mocadors de farcell carregats a l’esquena i amb els interiors plens de paquets que després serien lliurats als seus clients. Desprès de dinar, si no havia de fer un altre viatge a la capital, perquè no havia pogut portar tots els paquets, anava a fer el cafè al Retiro, on es reunia amb tots aquells retiristes que ocupaven tot el finestral que es trobava més proper a la porta d’entrada, entre els quals hi havia en Pallarès. Com curiositat explicar que aquest finestral principal hi guaitaven els homes, mentre que en el Prado ho feien les dones.

   La Pascuala Bedos, esposa d’en Casimir, regentava una botiga de queviures al carrer Major, al costat de l’establiment del sastre Mas i de la botiga de la Conxita Marcet. Curiosament en el mateix edifici hi vivia i tenia el taller el sastre Rafel Roig, més popularment conegut com el sastre de Ribes perquè era oriünd d’aquest poble. Tornant a la botiga de la Pascuala cridava l’atenció la renglera  de penques de congres  secs que penjaven a damunt del taulell.

     A mesura que el turisme es va anar imposant, la dona es va adaptar al temps i a les circumstàncies i va convertir la botiga en una bodega, que va tenir molta acceptació entre la clientela que la freqüentava. Des de feia anys que comptava amb la col·laboració de la Pili, que va sortir de la casa per casar-se i junt amb el seu marit van obrir el restaurant l’Andana, a davant mateix de l’estació, on es menjava molt bé.

    En Casimiro ha quedat per sempre més perpetuat a través d’aquest pasdoble que la Suburband va interpretar en el concert de Festa Major als jardins del Retiro. Però més que el seu nom, la peça fa honor a la seva activitat, la de recader. Un ofici que el nostre poble en tenia una bona representació, molt abans que fessin acte de presència aquestes grans companyies de missatgeria les quals, també avui per demà, lliuren al sol·licitant del servei, tota mena de productes, en detriment del comerç convencional, el que en dèiem de tota la vida que, degut a aquest servei de porta a porta, veuen perillar la seva continuïtat. 

   S’ha donat el cas que, en aquestes vigílies de la Festa  Major, ens ha deixat la Rosa Manchon, esposa d’en José Antonio Martínez Amate , popularment conegut per en “Tate”. Que junt amb en Palacin formaven el tàndem de recaders Martínez- Palacin, que tenien la seu en el bar del pare del primer, a Can Juanillo (abans la bodega Diego),  en la cruïlla de can Perico, amb el taller mecànic davant d’aquest bar, el bar Español a l’altre costat i en l’últim la pensió de Can Julian. La jove d’en Juanillo, la Rosa, ha estat molt estimada  a les Cases Noves on vivia, junt amb el seu marit i els seus fills i amb la companyia d’un lloro, el qual tot sovint no es cansa de pronunciar el seu nom  i el del  Tate, de ben segur en senyal d’agraïment pels tractes rebuts i per atreure les simpaties del veïnat, als quals els hi dedica boniques floritures. Sense la Rosa a la família els costarà adaptar-se a la seva absència, degut al seu tarannà alegre i jovial, ella que també tant s’avenia amb els veïns, d’aquells que anomenem de tota la vida.

     Em va agradar tornar a escoltar el pasdoble “El Recadero”, perquè ,’ha apropat a records, sempre presents, del mestre Pallarès i de personatges tan populars com en propi Casimir, la Pascuala i els fills del matrimoni, la Deli i en Magí Carbonell, aquest últim també més conegut per en “Queliu”.

    Quan també aflueixen coincidències que fan esment a la parla popular, com quan  aquesta diu: “Porta-me-les Queliu”. Enmig  d’aquest aiguabarreig que ha aflorat entre la música, recaders i persones que han viscut entre nosaltres i que sempre recordem amb molta estima. 

                                               J.Y.M.

( Article publicat el 5 de setembre del 2025