La setmana passada, en les pàgines centrals del setmanari, hi apareixia un suplement amb un interessant article del carrer Major, signat per en Pere Badia. En una de les fotografies que l’acompanyava s’hi podia veure un tram d’aquest carrer, on he observat dos detalls destacats: el gran nombre de gent que van i venen de la plaça, per ser dia de mercat, i que en la part central del susdit carrer, hi apareixen les travesses paral·leles fetes de material i que de manera transversal, amb una mica de distància entre una i l’altra, arriben fins al capdamunt. Això estava pensat per a que els cavalls no rellisquessin, en aquest cas, en el seu camí de pujada. Una operació una mica arriscada on el carreter havia de demostrar la seva destresa, mentre esperava que el centre del carrer estigués lliure de persones i quan això és produïa, des de les regnes i el xeric sorgit de la boca, manava al cavall fer una embranzida per tal de no quedar aturat al mig. També aquesta distribució simètrica, de les que jo anomeno travesses, les trobem en els carrers que fan baixada. Com aquest del Vall que tant ha servit per pujar com per baixar. Una disposició que també es trobava en la baixada que hi ha davant del Cau Ferrat i que va a parar a la Torreta. Una maniobra que era delicada, perquè depenia que el cavall no agafes por, una situació que podia derivar en un acte de desbocament. Un cavall desbocat és imprevisible i pot arribar a fer molt mal i destrosses.
Per aquesta pujada del carrer Major hi accedien tots el carruatges, la major part d’ells amb una carrega de fruites i verdures, o com en Jaumet de ca l’Estallar , que era parent d’en Ramon Artigas, a qui acompanyava la seva germana la Conxita, que venien a vendre llet. I com ells tants altres que hi feien cap des d’altres masies del terme. O com el burret de la Quimeta que apareixia procedent de Puigmoltó. Tots es trobaven a darrera de l’Ajuntament, davant de la casa de la Lola Anglada i allà els aparcaven i els hi penjaven del coll la civadera, que contenia farratge i alguna garrofa, per a que aprofitessin el temps menjant.
La seva presència es feia notar, també en els terres dels carrers, en els quals els fems delataven la seva presència. Curiosament no calia que els carreters els recollissin que, com igual que fem amb les caques dels gossos, ara els mateixos responsables dels cavalls haurien de recollir el seus excrements. Però dic que no calia que ho fessin, perquè els veïns de seguida corrien a recollir-los en un senalla que desprès dipositaven en el femer del seu hort, o servia per abonar les plantes que tenien disposades en els patis o en els balcons.
Hi havia uns altres carruatges que s’encarregaven de fer l’últim passeig al seu usuari. Era quan hi havia enterraments de primera i de segona. El de primera es caracteritzava per un carruatge elegant on al capdamunt es trobava l’escultura d’un àngel que sostenia una trompeta a la falda, tot ell era daurat. El de segona, de cortinatges més senzills, acabava amb una simple creu a la part superior. La pujada del carrer Major es produïa en mig d’un silenci aclaparador, només desbaratat pel frec de les ferradures que s’aferraven a cada espai que restava entre travessa i travessa. Un altre moment delicat era quan el carruatge girava de l’església i travessava el seu lateral. Llavors qui comandava el carro havia d’estar pendent d’aquest i del capell, crec que de copa, que l’home, que anava vestit tot de negre, portava. Perquè just en aquell escaire hi acostuma a bufar sempre el vent, si aquest era una mica fort arribava a treure-li el barret del cap, més d’un havia anat a parar al mar. Malgrat la destresa del Sr. Raventós que va ser un dels encarregats de transportar, camí del canyet com deia en Joan de can Terradeus, a la nostra gent quan la guinyava.
Però era precisament en aquest temps, durant el mes de setembre, que es produïa un no parar de carros que anaven i venien, de les vinyes als cellers, carregats de portadores amb raïm. Una mercaderia que, un cop ha finalitzat tot el procés, produeix més alegries que no pas tristeses. O depèn, perquè també hi ha qui se les dona per plorar.
J.Y.M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 19 de setembre del 2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada