LA FONT DEL FERRO

  

                                        La versió moderna de la Font del Ferro

    Diuen que quan es té set no hi ha  res millor que l’aigua, una conclusió que molts hi estaran d’acord i altres no, com passa amb tot. Però el cert és que sempre que ens hem adonat que estem a prop d’una font ens sentim atrets per apropar-nos-hi, ni que sigui per veure on està ubicada i de pas deixar que el rajolí llisqui per la gargamella i, al mateix temps, que ens sedueixi la seva frescor.

    Jo recordo que al principi que els de casa van tenir cotxe, una de les sortides que es feia era per anar a omplir les garrafes d’aigua, ni que fos a Canyelles, era quan l’aigua que sortia de les aixetes del poble no es podia beure ni tampoc servia per a cuinar. Desprès, amb l’excusa de l’aigua ja vam anar allargant el recorregut, tot i que continuava sent les més properes, les fons de les Deus i les Dous a Sant Quintí de Mediona. Una mica més enllà la font del Bosc. On no sempre era arribar i omplir, més d’una vegada s’havia de fer cua. També passava que, anant a buscar aigua, s’acabava omplint unes garrafes de vi, solament calia coincidir amb algun oriünd de l’indret que pregones les excel·lències del vi que allà es feia, per deixar mig en l’oblit l’aigua i anar a la recerca de la bota del vi.

   Moltes de les fonts que trobaven en aquest recorregut aiguader rajaven dia i nit i aquest detall ens meravellava i també provocava una certa recança, al veure com l’aigua, a simple vista, no s’aprofitava, mentre pensàvem el bo que seria que la tinguéssim a casa. També es dona la coincidència que en molts pobles a la plaça principal hi trobem una font i aquest fet, encara que no es tingués set, convidava a accionar l’aixeta per a fer-ne un traguet, llevat que un cartell, prèviament, anuncies que l’aigua no era potable. Això acostumava a passar en aigües d’aquelles que rajaven sempre i, per precaució, les autoritats sanitàries aconsellaven no veure’n. De la qual cosa acostumaven a no estar-hi d’acord els oriünds de l’indret, quan exposaven: “jo n’he begut sempre i no m’ha passat mai res”. A altres els hi sabia greu, tot i que l’aigua es perdia muntanya enllà, que els forasters hi omplissin les garrafes.

    Tot això ve a tomb perquè la companyia de l’aigua, amb col·laboració amb l’Ajuntament, durant aquests dies de Festa Major, ha disposat unes fonts, en uns punts determinats del poble, per a que la gent que ho desitgi en pugui beure per aplacar la set i per a no deshidratar-se, un factor molt a tenir en compte quan la calor és extrema. 

    Encara que a molts, si els dones a escollir, tot i que també diuen que l’aigua fa la vista clara,  prefereixen la cervesa, d’aquí la gran quantitat de litres que se’n consumeixen, malgrat que quan aquesta fa la bollidura pot passar que la vista s’enterboleixi. Tanmateix l’aigua és tan sosa... i també es diu d’aquesta que cria granotes. Total, excuses per continuar xarrupant d’altres budes també anomenades refrescants.

    Per les muntanyes que envolten la ciutat de Barcelona, al centre mateix es troba la famosa Font de Canaletes, molt concorreguda, hi ha  repartides unes fonts que tenen una guanyada popularitat, com la Font del Ferro, la dels Enamorats, la Font del Gat, que fins i tot se li ha dedicat una cançó i una sardana, i  que la seva lletra és,  o era,  coneguda per tothom: “Baixant de la Font del gat/ una noia una noia, baixant de la Font del Gat/ una noia i un soldat/ pregunteu-li com es diu/ Marieta, Marieta/ pregunteu-li com es diu/ Marieta de l’ull viu/ Que portes en aquest cistell?/ Figues de moro, figues de moro./Que portes en aquest cistell?/ Figues de moro i un clavell/ I el clavell per a qui serà?/ Per la mare, per la mare./ I el clavell per a qui serà?/ Per  la mare per anar a ballar”.

    Aquests dies no s’ha parat de ballar i beure de les fonts d’aigua repartides pel poble, que jo he batejat aquesta com la Font del Ferro, per la seva construcció  metàl·lica. Altres han preferit  xarrupar dels sortidors de cervesa, amb l’excusa que feia calor i era Festa Major. 

                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 d'agost del 2025)

AMPARITO ROCA

       Un dels elements festius que contribueixen a fer Festa Major és la banda de música. Com així ho hem pogut comprovar davant el nombre de bandes importants que han desfilat pels carrers del poble, per aquestes dates i amenitzant els respectius concerts que s’han celebrat

  Com a curiositat cal remarcar, però, que el nostre poble no havia tingut la tradició de tenir una formació d’aquestes característiques, com poden tenir altres pobles i ciutats, principalment per les terres valencianes, on l’afició  musical passa de pares a fills. Aquesta tònica es va trencar quan a l’any 2003, a aixopluc del Retiro, es va fundar la Suburband, sota la iniciativa i direcció d’en Joan Pinós i Sariol i que perdura en els nostres dies i que la fa mereixedora dels millors elogis.

     En el seu dia els mestres Manuel Torrens i Gabriel Pallarès  ho van provar i no van aconseguir l’objectiu. Tot i que no tenien dificultat, quan l’ocasió ho requeria, formaven la banda que la componien els músics de les dues formacions orquestrals de les dues Societats, Prado i Retiro, l’orquestra Mozart i els Iberos del Jazz,  que a la vegada es reforçaven amb músics de Vilanova, també de Gavà i d’altres que no tocaven en cap orquestra, com en Ricardo Escobosa que era un bon  bombista o un altre que, també tocava el mateix instrument , venia de Vilanova i que tots el coneixíem  per en Pere sord, perquè tenia problemes d’audició. Curiosament a la banda de casa nostra algun músic tenia una audició deficient. Com l’Alexandre Cañameras i Ferrer, que tocava el baix i era molt sord. S’explica d’ell que una vegada interpretant una peça que havia compost el mestre Pallarès i que s’havia tocat varies vegades, quan hi va intervenir ell, acabada la interpretació, li va fer l’observació al mestre que hi faltava un compàs, davant la perplexitat d’aquest que no es podia creure el que li estava dient el músic, de ben segur que hi dubtava degut a la seva sordesa, raó per la qual en Pallarès era reticent a repassar el paper. Tant li va insistir que ho va fer i quina no va ser la seva sorpresa quan va poder comprovar que efectivament faltava un compàs. L’home no se’n sabia avenir que desprès de tantes vegades d’interpretar-la, va haver de ser un sord que s’adonés  del que no havien apercebut els músics que suposadament tenien l’oïda fina. 

    En Pallarès havia escrit diferents pas-dobles per a banda. Els  més coneguts, un portava el nom de la seva esposa, Dolors Carbonell i l’altre el Sargento Onorino, si ho recorden és aquell que vaig escriure que quan la mateixa banda Suburband el tocava, es deixava el redoble de caixa que fa patarram, patarram i a partir de llavors el van incorporar. Com també és coneguda la seva marxa fúnebre, composta quan estava reclutat en un camp de concentració en un poble de Galícia i el director de la banda li va demanar que composes una marxa per la processó de Setmana Santa i que porta per nom “Viernes Santo en Camposancos”. Que el va acompanyar, interpretada pels músics locals, el dia del seu enterrament. Com abans ho havien fet en l’enterrament del mestre Torrens.

    El mestre Torrens, el pasdoble que havíem tocat molt, tot que no puc assegurar que en fos ell l’autor, era la Batalla de Flores. I que parlant de pasdobles, un músic que també formava part de la banda local, en Manel Rius i Ramos que, sigui dit de pas, és autor de moltes de les peces, sobretot el Gener i el Febrer, que conformen el repertori de tots els grallers de Catalunya,  els seus pasdobles més coneguts per a banda són: El Poble Sec i El Montgrós .

    Però un dels més mítics i  el més interpretats per les bandes d’arreu és el pasdoble l’Amparito Roca, del qual es compleixen els 100 anys  de la seva composició. En va ser l’autor el mestre Jaume Teixidor i Dalmau, que també va ser director  de la Banda Unió Musical de Carlet.

    Ell va néixer a Barcelona el 16 d’abril de 1984, on va estudiar clarinet i direcció, abans de traslladar-se a València ( Carlet i Manises). Fins que es va establir a Barakaldo on va morir a l’any 1957. El pasdoble  es va estrenar l’11 de setembre de 1925 i el va dedicar a una alumna seva de piano, l’Amparo Roca Ibáñez.

    Dintre de l’àmbit local l’Amparito Roca forma part del repertori de la Suburband i s’ha escoltat pels nostres carrers, ja sigui interpretat per les bandes locals o per totes les altres, quan ha estat, com ara, Festa Major. I fins i tot ha servit per posar el colofó al magnífic pregó de Retrio.

  

                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 d'afost del 2025 )

ELS PENDONISTES TAMBÉ ANEM A DINAR

    

 

Els pendonistes: Tony Tudela, Josep Marcet, en Lluís Lago, Esteve Ferré, Albert Oliver-Rodés, Josep Carbonell, Joan Yll, Toni Muñoz, Manuel Montero, Joan Pros, Isidre Baqués, Joan Marsal, Trino Carbonell, Josep Ramon Sentís, Josep Maria Rosés, Gaudenci Mirabent    

 

   

    I mal aniria que no hi anéssim. No m’interpretin malament. Em vinc a referir que elles, les pendonistes, ja fa anys que es reuneixen en un dinar per celebrar que ho han estat i per donar la benvinguda a la de la festa de  Santa Tecla de l’any en curs. Per a nosaltres, els pendonistes, aquest any ha estat el primer que ens hem reunit a l’entorn de la taula a l’espai del Prado.

   Feia uns anys que els pendonistes li donàvem voltes i no ens decidíem mai, fins que ha arribat el dia, amb  èxit de participació. Perquè dels 15 que encara hi som, comptant el pendonista d’aquesta any, no n’ha fallat cap, com a curiositat també explicar que elles quasi ens doblen en el nombre. Quan es va posar en marxa la convocatòria tampoc se sabia qui seria designat pendonista d’enguany. També és veritat que ha estat escollit però encara no ha pres possessió, cosa que es produirà quan rebi a casa seva la imatge de Sant Bartomeu i quan moments abans de la sortida de la processó, en l’interior de l’església, agafi la bandera amb la qual farà tot el recorregut. De ben segur, com ens ha passat a tots, malgrat que l’opinió general és que la processó dura molt, als pendonistes se’ns fa curt i vull pensar que a les pendonistes els hi passa el mateix.

   Un dels motius que ens ha motivat reunir-nos en aquest dinar, ha estat per donar la benvinguda al nou pendó, com tots fèiem broma, i en certa manera homenatjar-lo i al mateix temps explicar-li les experiències viscudes. Com per exemple: el que se sent com a pendonista de la Festa Major, que de per si és un gran honor. Però quan estàvem entaulats vet aquí que ens ha sobrevingut el dubte, de si és millor convidar-lo abans de la seva pressa de posició, o un cop ja hagi viscut el que li depara la festa, perquè d’aquesta manera ens pugui explicar  les seves pròpies vivències. A damunt la taula ha quedat la proposta: abans o desprès.

   Si observem la fotografia el nombre de pendonistes sembla que sumin 16, però passa que representant als geganters, que també van ser pendonistes, la representació l’han ostentat dos geganters. A alguns els hi sobtarà la presència d’una sitgetana. La raó la trobem en què  és la presidenta del Casino Prado que ens ha acollit. 

   Els pendonistes ens ho hem passat molt bé i, a més de les experiències viscudes hem fet un tomb pel Sitges que hem deixat enrere i per la popularitat de determinats personatges. En un moment donat m’ha vingut, per la proximitat amb que ens trobàvem amb els finestrals que donen al carrer, a aquell grupet de sitgetanes, pradistes, que cada dia, desprès de dinar, s’asseien davant aquestes mateixes obertures i feien també un repàs a tot plegat, mentre que les seves historietes, en preferència, es concentraven a repassar vida i miracles de qui, en aquells moments, passava pel davant d’aquest  distret aparador.

    Desprès, una vegada a casa, m’ha vingut a la memòria que, abans de la Festa Major,  ens visitava la fira. La qual en fèiem un tastet el dia de la festivitat del Vinyet, davant aquelles paradetes de joguines que hi havia disposades a l’entorn de l’era. Amb les consegüents limitacions imposades per la família, degut a  les conclusions que ens manifestaven i que venien a dir que en aquella fira ens comprarien un petit detall, mentre que per la Mare de Déu d’agost el regal seria una mica més generós.

    L’arribada dels firaires també anava associada amb la pluja, ja que molt sovint en algun dels dies de  la seva presència es produïa una d’aquelles, llavors normals, tempestes d’estiu, amb llamps i trons inclosos.

    Aquelles barraques verdes, alineades des de la Fragata fins quasi bé el carrer Sant Pau, encetaven una quinzena molt prolifera  per a la gent  de la vila, que culminava amb la Festa Major.

        Ella ha estat el motiu principal  que ha reunit als pendonistes per anar a dinar, quan ja fa anys que ho fan les pendonistes, mai és tard si la causa és bona. Aquesta, sens dubte, s’ho mereix. I ves si ens ho hem passat bé, que hem quedat que a l’any que bé hi tornarem. Desprès dels  dinars o sopars  es diuen moltes coses i al final, acostuma a passar el que s’acostuma a dir: molta terra a l’Havana. Però com som gent de costums, i aquest sembla que ha arrelat des d’un bon començament, segur que no ens ho pensarem dues vegades. 

                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 d'agost del 2025)

DIFERENTS MANERES DE PREPARAR LA FESTA

    

    Amb el pas dels anys canvien moltes coses. I aquests canvis s’observa en tot, inclús en les festes. D’aquí que la Festa Major de casa nostra  si la comparem, per exemple, amb la del començament del segle passat, no té res a veure amb la dels nostres dies. Tot i que el folklore que forma part del seguici festiu ha conservat les seves essències. 

   No així altres aspectes. Començant pels preparatius i per la manera de celebrar-la i de viure-la. Hi contribuïa que en aquells anys no hi havien tantes distraccions i per tant les celebracions, com la que aviat ens ocuparà, era esperada amb molt desig, perquè hi anaven associats molts detalls, alguns de molts simples, però que feien festa. Segurament que el principal de tots i el que més s’encomanava era la il·lusió, com era en el cas de la Festa Major. 

    Lògicament l’organització de tot plegat necessitava d’uns preparatius per poder-ho celebrar com cal. Aquests es repartien entre la intimitat de les famílies i entre la comissió organitzadora.

      I a quins preparatius es lliuraven les famílies? Es prioritzava  mantenir la façana de la casa i les seves interioritats ben emblanquinades. Com també tenir a punt el vestit de mudar, per vestir de manera elegant, que es notés que era festa diferent. Encarregar el pollastre, anar a les representacions que feien de teatre o Zarzuela...

   Pel que fa als components dels balls, aquests havien d’estar amatents de la subhasta per a  que el hi atorguessin. I per exemple a la casa d’en Casildo Vivó, que era el majoral dels  Cercolets, restaven amatents de que els hi arribes el flabiolaire, que sembla ser que venia de per allà a Begues, i el tenien de posar a punt, perquè arribava una mica desmanegat, poc polit,  per presentar-se davant de la gent. M’ho havia explicat la seva filla Angelina Vivó Graells, que fa poc que ens ha deixat, i que junt amb el seu germà Isidre, havien viscut amb intensitat aquests preparatius. Mentre que la comissió corresponent també havien de fer el mateix amb els grallers que venien, molts d’ells a peu, i que fins que no els veien aparèixer no les tenien totes, perquè quedaven contractats d’un any per l’altre, però no hi havia els mitjans de comunicació actuals, com per adreçar-lis  un toc d’atenció.

    Quan un servidor em vaig adonar de tots aquests preparatius ja havia passat una mica més de mig segle, però encara vaig poder viure detalls de la Festa que restaven en la intimitat i feies el possible per coincidir-hi, per exemple quan muntaven els gegants, que es trobaven en un magatzem on ara hi ha l’arxiu. En tenia cura en Jesús Carbonell, que era fuster, però a més era l’enterramorts. Dues activitats, la de muntar els gegants i la de proporcionar l’últim “traje”, a les antípodes una de l’altra. El seu germà, l’Antonio Carbonell, era pintor i era l’encarregat dels retocs de la pintura. Mentre que en Francesc Esplugues, en Dandy , i les seves filles, la Rosa Mari i la Montse, s’encarregaven de pentinar la parella de gegants. 

    Sense oblidar els preparatius que els Palma i companyia dedicaven al Drac, que li propiciaven capes i més capes de pintura quan aquest era de color verd fosc i amb escames grogues. Comptaven amb la col·laboració d’en Salvador Marcet en “Teio”. I desprès en va tenir cura el pendonista d’enguany, en Joan Pros.  Era el  Drac que sempre havíem vist i la seva presència ens esborronava i ens infonia molt respecte, quasi por. 

     I així, d’avui per demà, la bandera apareixia abocada en el balcó del llavors president de la Comissió, el Sr. Samuel Barrachina i Esquiu, que vivia al carrer Sant Pere. Tampoc la Festa Major es presentava en societat, ni aquesta es pregonava i els pendonistes eren escollits entre persones il·lustres, la major part gent de la colònia. I el tabernacle era recollit, quan la processó cívica passava per davant del domicili de l’Antoni Mirabent, al carrer Jesús. A la Matinal, mentre els components de la banda militar de Regiment de Jaén 25 es dirigien a l’Ajuntament, tocaven la diana florejada. 

   A partir d’aquí s’han introduït canvis. Com el de presentar el Programa Oficial, on són desvetllats els secrets més ben guardats. Des de que es fa, cada any, la Comissió corresponent s’ha lluït en l’organització i presentació. Aquest any, però han prioritzat el fons, on el blau  del cel i del mar, així com la seva immensitat, han posat en relleu que Sitges és un poble que mira al mar. I mentre  hi guaitàvem han anat apareixent els  protagonistes. Això tampoc passa cada dia. Moltes felicitats a totes i a tots.  

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 d'agost del 2025)

L'HORT DEL VINYET

  

   El Vinyet  mostra com el pas del temps  ha mantingut, quasi inalterables, espais freqüentats per generacions de sitgetanes i sitgetans que, ens moments puntuals de la nostra existència ens hi hem apropat. Entrar al Vinyet ens és tan familiar que és com anar a casa. Tanmateix l’ermita, el santuari, té dos espais rellevants: la façana i la part posterior on sobresurt l’absis de l’església. Per descomptat que la part frontal és la més espectacular, si més no la part del darrera també té un encant especial.

    En la fotografia que vaig fer s’observa que part de l’absis sobresurt per damunt de la paret que tanca l’hort. Un hort que a l’any 1892 va pintar Santiago Rusiñol, que es sentia molt atret pel Vinyet, prova d’aquesta predilecció és que hi va dedicar diferents pintures. Una d’elles li va posar per títol el mateix que he fet servir per l’anunciat de l’article: “l’Hort del Vinyet” . On destaca la sobrietat del lloc i on també hi apareix una pica baptismal gòtica, la qual acabaria fent de brollador a la sala principal del Cau ferrat.

   Al pas del anys en aquestes parets exteriors s’observa l’antiguitat del conjunt que es trobava al bell mig de camps i vinyes. Actualment l’hort segueix sent productiu, al pare de l’Olga, l’ermitana, junt amb el nucli familiar, té cura d’aquest hort. Un hort que es troba en mig d’una zona residencial  i que ve a ser testimoni de tots els horts que tenien el gran nombre de sínies que hi via al costat del Camí Fondo, una de les més emblemàtiques, la Sínia del Gall. Com a curiositat explicar  que en una d’aquestes sínies hi vivia la família d’en Magí Almiñana, que va ser un bon músic i de ben jovenet, quan estudiava el trombó, a l’estiu sortia a la fresca de la nit i ell mateix es delectava amb melodies i estudis de l’instrument. Ens podem imaginar, en mig del silenci que imperava en aquelles hores, i sota els únics  testimonis de les estrelles i la lluna, els avenços del trombonista,  a més de ser profitosos, assolien un encant afegit.   

     A poca distancia d’aquest hort, un altra artista s’hi va construir la seva casa, es tractava del també pintor Alfred Sisquella. I on a l’altra costat oposat, el de la façana, en una distancia tampoc massa gran, l’escultor Pere Jou  hi va construir la seva, costat per costat amb la del pintor
Joaquim Sunyer. La pagesia i l’art coincidien en els camins  que porten fins al Vinyet.

   Els mateixos  que es tornaran a veure mot concorreguts aquests propers dies, quan les Vinyets es retrobaran a l’ermita per celebrar la joia de portar aquest no tan de Sitges. I un dies desprès quan celebrarem la seva festa, que és de les més entranyables i boniques de totes les que participem. 

                                 J.Y.M.   

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 d'agost del 2025 )