EL RELLOTGER DE LA TRINITAT

    Qui arribi fins aquesta pàgina  de ben segur que es sorprendrà d’aquest anunciat, al considerar que poc té a veure amb els dos protagonistes que apareixen a la fotografia. En el seu dia ja vaig publicar uns títols semblants, en un hi destacava un anunciat molt il·lustratiu: “El fotògraf de la Trinitat”. Atribuint aquest càrrec al recordat amic Pere Cosialls, qui durant la festa de l’ermita es dedicava a fer fotografies que es convertien en un testimoni fidedigne d’aquest dia. A les vigílies d’una altra de les festes, el tomb per casa apareixia amb un encapçalament força suculent: “El xef de la Trinitat”. Dedicat a un altre col·laborador de l’aplec, en Jordi Ferret, que era l’encarregat de cuinar l’arròs del dinar que reunia, a la taula del menjador de la casa dels ermitans,  al Sr. Rector, a mossèn Santiago Casanova, fins i tot a algun bisbe, administradores i les voluntàries que cada quart diumenge pujaven a la Trinitat per a netejar i assegurar-se que tot estigués en ordre.

    I ara s’escau dedicar l’article a l’amic que ha modulat i ha tingut entre les mans la numeració del rellotge més destacat de l’ermita. Em refereixo al  de sol que es troba situat en la paret lateral de sobre la teulada de la capella. La numeració estava malmesa i en Lluís Bayot es va oferir a fer les plantilles que desprès en Magí Fontanals   va transportar damunt de la blancor de la paret, pintant-los amb el blau de Sitges. Que menys, doncs,  que anomenar a la persona  que ha tingut la destresa de dibuixar, amb toc d’artista, quelcom tan important i transcendent com són les hores: “El rellotger de la Trinitat”. Un títol que s’afegeix als altres que he mencionat. D’un rellotge al qual no cal donar-li corda  i que no s’ha de retardar ni avançar com haurem de fer aquest cap de setmana. 

     En Lluís va tenir l’oportunitat de retenir el temps i no va poder. Tampoc la Rosó Carbonell que amb els mateixos arguments amb els quals m’he guiat per cercar un enunciat original i adient. Ella, degut al seu tarannà disciplinat i meticulosa amb la tasca que tenia encomanada, permeteu-me que l’anomeni, emprant  uns termes castellanitzats: “ La mandamás de la Trinitat”. 

    Els dies i les hores són els termes irrefutables que acaben fent el paquet, però abans la vida obra un ventall de possibilitats, que cadascú administra segons li plau o pot. Mentre ens acompanyem de les aficions que també contribueixen a donar sentit a aquesta vida. Les seves eren el dibuix,  caminar per la muntanya i la música. Influenciat per aquesta  havia  freqüentat la casa del mestre Manel Torrens, on va aprendre solfeig amb la mateixa meticulositat que un rellotger, perquè en aquest cas la música marca el temps. I desprès es va decantar per l’estudi d’un instrument que per la negror dominant el seu mestre, en Josep Torrens Urgell l’anomenava la pega-dolça. 

    Potser sí que era massa dolça la sonoritat  que fluïa del clarinet i va  preferir quelcom més estrident i festiu. Ho va trobar en la gralla. A més era home de relacionar-se amb tothom, això el va portar a ser component de la colla de Caramelles que anomenàvem del Patronat, on molts dels seus membres han estat irrepetibles, perquè actuaven i es manifestaven tal com eren. En Lluís tenia la virtut de mostrar aquestes maneres amb una espontaneitat  que el distingia. Company de colla era en Magí Mestres i els dos compartien  bona disposició  per a la teca. Sembla ser que un dia, a en Lluís, les interioritats de la panxa  se li van remoure i no va poder retenir  unes ventositats, davant la comprenssió  del seu company de taula, que li va fer l’observació: “ Bayot, ja et pots tirar pets que no tinc fatu”. Els dos van agrair aquesta mancança.

    I vet aquí que en Lluís, abans d’emprendre l´últim camí, potser li va semblar  que per fi havia aconseguit  parar el temps, perquè aquells dies el sol estava  apagat i per consegüent  l’ombra que projecta  el gnòmon no marcava  cap hora en el rellotge de l’ermita. Però, res, el temps se li va escapar, tal com li va passar a la Rosó  i com  ens passarà a tots. Perquè quan se’ns acaba  la corda, cagada l’hemus.

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el  25 de Marca del 2022)