Aquest primer de març l’Eco ha fet 136 anys que és entre nosaltres. Durant tot aquest temps s’han creat uns vincles que han passat de pares a fills i vulguis o no, cada setmana quan entra a les nostres llars, ve a ser com el ésser estimat que truca a la porta i, com a tal, és ben rebut.
L’altre dia parlava d’això amb en Joan Olivé i Fornas, que en va ser repartidor des dels 12 anys fins als 24. Feia una ruta circular que començava a casa seva, seguia cap el carrer Major, platja Sant Sebastià, fins més enllà de la caserna de la guàrdia civil i tornava pel carrrer Jesús i carrers adjacents, per acabar altra vegada en el carrer Sant Gaudenci que es on vivia.
L’amic m’explicava que, transcorreguts els anys, moltes vegades ha fet el mateix camí i s’ha dedicat a observar les cases on deixava el setmanari i ha arribat a la conclusió que la majoria s’han transformat i molts d’aquells estadants ens han deixat o s’ha produït un canvi de propietat.
Seguint el recorregut pel carrer Major, es pot dir que deixava un exemplar a cada porta. Des de la farmàcia Ferret a la botiga de la Filomena i la Maria de can Mas, que quan veien entrar a en Joan per la porta el rebien amb gran satisfacció i tot seguit les dues dones guaitaven encuriosides a la portada i segons els titulars li feien les observacions pertinents.
Just al costat de la botiga de les Filus, el setmanari aterrava damunt un graó de l’escala per on s’accedia al pis on hi vivia en Ramon Planes Izabal. El doblec del diari deixava al descobert un fragment de la columna: “Carnet de Caminant”, la qual en Ramon signava amb el pseudònim de Tirant.
A ca l’Isidra Sabaté era la següent destinació i també a la farmàcia Font. L’única porta que es saltava era a casa de la Lucia Izabal, perquè el mateix Josep hi arribava amb ell a sota el braç. A partir d’aquí l’Eco, que flairava a tinta, entrava en contacte amb altres olors molt més sofisticades; les dels perfums de la perfumeria Costa, l’olor de dolços de la pastisseria de l’Estrella i també l’olor de “morapio” que s’escapava de la bodega de ca la Candelaria.. En poca distància en Joan distribuïa la crònica local, on en sorgia una popularitat que per si sola formava una part molt important de les pàgines viscudes del nostre Sitges, on fins i tot s’hi abraçava la poesia de tres poetes d’aquell mateix veïnat. Del propietari de la farmàcia, en Felip Font i Soler, autor d’emblenatiques lletres de caramelles de la colla del Retiro. També del seu veí més proper, en Josep M. Soler i Soler, igualment poeta d’inspirades estrofes de caramelles i altres poesies. I que ell, des de les pàgines del setmanari que dirigia, va donar aixoplug a les inquietuds dels seus veïns mès properes: l’escriptor de can Rigolet i dos poetes, a més d’ell: el farmacèutic i l’oncle d’aquest, en Salvador Soler i Forment.
I és el que deia l’amic, aquell veïnat ja no és el mateix i les cases s’han transformat. Com al gener de l’any 2014 ho va fer aquest setmanari. L’últim Eco que es va imprimir a l’imprempta, sota la direcció de la família Soler, va sortir al carrer el divendres 17 gener del 2014. Li vaig demanar a en Ramon Soler i Fernández que quan estigues a punt d’entrar a la màquina el full amb el meu article que m’avises per deixar-ne constància, com així va ser el matí del dijous dia 16. Que és quan vaig poder aconseguir aquesta fotografia, històrica i molt emotiva. Sobretot, ara, quan malauradament en Ramon ja no hi és, ni tampoc l’Antoni Sella i Montserrat que va ser el director de la nova singladura. Completa la fotografia en Josep Delgado Rubia, que alternava les tasques d’oficial de l’imprempta amb les de repartidor, encara ho segueix fent, del setmanari. Actualment ni la redacció ni l’impemta tampoc estan en la casa del carrer Bonaire. I en Magí Fortuny i Poch ha agafat el relleu de la direcció del setmanari, amb corresponsalia a Sant Pere de Ribes. Això significa que la capçalera s’ha expandit.
Pels qui trobem l’Eco a sota la porta, o pels qui el compren al quiosc, el divendres és un dia especial, que contribueix a posar en relleu les petites grans coses. Aquestes que, sortosament, encara perduren després de 136 anys.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 11 de Marca del 2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada