L’avinguda del Vinyet s’assembla a un passeig on el glamur hi ha deixat de cohabitar, perdent bona part del seu encant. Em refereixo a que ben pocs descendents dels amos que van fer construir les cases i torres que s’hi alternen encara n’ostenten la propietat. Cal afegir-hi el mal estat de les voreres i d’uns anys cap aquí s’han reemplaçat moltes de les torres de sempre, per blocs de pisos. Poc a poc aquesta avinguda, anys fa, tan emblemàtica pel nombre de cases singulars, va sucumbint davant una barreja de decadència econòmica i arquitectònica, a la recerca d’una millor rentabilitat.
La transformació es pot dir que va començar per l’edificació més insigne d’aquest lloc, que sens dubte és la torre de Los Arcos, que va ser propietat de don Jaime de Semir. Tanta n’era la seva influència que mentre va viure no van construir en el gran terreny que tenia just davant mateix de la torre, perquè d’aquesta manera no li tapaven les vistes al mar. A això si afegia la meticulositat que caracteritzava a l’amo de la casa, al no permetre que cap element sobreposat s’interposés a l’elegant sobrietat que mostrava tot el conjunt.
Ja fa uns anys que la façana principal de cal Semir ofereix un mostrari de tots els elements que guarden relació amb el turisme i el bany. I la seva entrada s’ha convertit en un improvisat aparcament. Quan succeeixen aquestes coses recorrem a la memòria del propietari: si tal o qual senyor aixequés el cap i veies això... Com també diguem que no hi ha mal que duri cent anys, en aquest cas el dany es fa evident en els canvis de costums que deriven en transformacions que en lloc de millorar el contorn rebaixen el glamur al qual em referia. Que es resumeix amb una altra expressió, la qual es centra amb les decadències que es fan evidents quan es produeixen aquests canvis de propietat, per les circumstàncies que siguin, i que la veu popular emfatitza quan diu: “castells més alts han caigut”. Vet aquí el resultat d’una veritat com un temple.
El que perdura són els costums, les tradicions. La festa del Vinyet és la més recent de les que acabem de celebrar. Hi ha molts camins que ens porten a la seva ermita, el més antic el que coneixem com el camí fondo. Tot i que el més freqüentat és aquest que porta el seu nom i que també voreja una torre que havia estat una icona del que representava l’elit d’aquests senyors als quals em referia. Es tracta del “niu” propietat de la família Garcia-Munté, El senyor Antonio era un gran benefactor de moltes causes, sobretot de l’Hospital de Sant Joan que, entre altres detalls, proveïa a la casa del carbó que necessitaven per a les cuines i la calefacció. I precisament ara es compleixen els 80 anys de la donació que va fer de les tres campanes de l’església parroquial, les originals malmeses com a conseqüència de la guerra.
Eren gent influent i en aquest cas, quan es va traçar el carrer de davant de casa seva, expliquen que per tal de que la seva propietat no es veies afectada, el susdit carrer fa una ziga-zaga, que la mateixa veu popular es va afanyar a rebatejar com: “el carrer de la serp”. Les circumstàncies també han transformat el niu i el seu immens jardí on, com en altres cases d’aquest sector, hi tenien lloc la celebració del que anomenaven presentar a la filla en societat. Dit d’altra manera: una posada de llarg. I tornant “al niu”, ara aquella construcció només és present en el record dels qui l’hem coneguda i hi hem vist desfilar les nostres més influents tradicions: les caramelles i el folklore de la nostra Festa Major, amb que s’obsequiava als amos de la casa i aquests responien amb unes generoses propines.
Ahir va ser la festivitat de la Mare de Déu del Vinyet, i l’any passat per culpa de la pandèmia només es van celebrar els actes religiosos en el seu honor. Optimistes com érem, no ens cansàvem de repetir: “a l’any que ve, més i millor”. Ha passat un any i, atenent les mesures de precaució, la celebració s’ha vist una altra vegada reduïda a la mínima expressió. En aquests moments difícils, la devoció a ella, ajuda a alleugerir el patiment i l’angoixa que provoca tanta incertesa, sobretot per les persones i famílies que han patit i pateixen les conseqüències d’aquesta pandèmia, que ningú sap el que encara ens depararà.
Portats per aquesta devoció, a la qual em referia, fem nostra aquesta petició: “Socorreu-nos nit i dia Verge Santa del Vinyet”.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 d'agost del 2021 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada