LES LLIÇONS DE L'ESPORT

 

    

    Una setamna  desprès de la clausura dels Jocs de Tòquio, aquests deixen moltes finestres obertes que ens permeten guaitar a la realitat. Un Jocs que venien aplaçats des de l’any passat, degut a la pandèmia i que just a les vigílies de la seva inauguració encara planaven els dubtes de si es podrien celebrar per les mateixes causes. De ben segur que els organitzadors van tenir en compte que s’hauria d’haver pres aquesta decisió abans i no quan tots els participants ja eren allà. Sense públic, amb l’ai al cos fins al final, la seva celebració ha distat molt de l’espectacularitat que caracteritza al més gran espectacle esportiu que es celebren cada quatre anys.

    El món de l’esport està envoltat de molt sacrifici,  només els esportistes saben amb el que s’han d’enfrontar i renunciar per tal de no perdre la forma física, que els permet competir moltes vegades al màxim de les seves possibilitats. Porten molt temps preparant-se amb l’objectiu posat en pujar al podi dels vencedors. I no només en l’escenari del Jocs, sinó també en les diferents competicions que es van alternant dintre l’àmplia vessant esportiva de modalitats.

    De vegades és tanta l’obsessió en quant a voler superar les marques anteriors que l’esportista entra en un terreny que fuig de l’esportiu per endinsar-se en un altre camp molt més complex, el de la psicologia. Perquè la ment de cadascú és igual de complexa i no tothom reaccionem de la mateixa manera, sobretot quan estem exposats a una determinada pressió. En el cas que ens ocupa, lluitar per aconseguir els millors resultats, pot arribar a distorsionar l’estat emocional que és sotmès a una continuada pressió, que estigui influenciada per l’ambició personal, o pels interessos dels equips  dels quals depenen moltes d’aquestes disciplines esportives.

     La prova més evident d’aquesta intensa pressió l’ha donat l’atleta  Simone Biles  que s’ha vist desbordada davant de molts dels aspectes que són l’exemple de tot el que he exposat. De quan es passa del plaer que justifica el fet de poder competir al més alt nivell en uns jocs Olímpics, a tocar de peus a terra quan aquests  sobre esforços   porten a evidenciar els límits que comporta el fet de que per damunt de tot som humans. I  degut a aquesta condició, és la complexitat de la ment la qui té l’última paraula . I també és d’humans reconèixer i acceptar que, com a tals, tots tenim uns límits que si els traspassem o sobrevalorem, ens podem trobar amb  situacions també límits, per les quals la brillant atleta s’ha vist amb la necessitat d’haver d’aturar-se en el camí i reflexionar si aquest era el més adequat.

     Mentre totes aquestes lliçons es derivaven  de la cita Olímpica, a casa nostra un altre referent de l’esport mundial, el futbolista Leo Messi, el millor del món i del Barça, es veia obligat a abandonar aquest equip per raons econòmiques que també compten, i molt, en l’àmbit esportiu. Una altra lliçó que s’extreu de la conseqüència de pagar xifres astronòmiques en el fitxatge de jugadors. Ara, també a causa de la pandèmia, els clubs de futbol travessen pel moltes dificultats. No hem d’oblidar, però, que moltes empreses, grans i petites, també han vist alterat el seu rendiment i s’han vist en la necessitat d’acomiadar per tancament o apuntar a bona part de les seves plantilles als ERTO. Amb les greus conseqüències que suposa per a moltíssimes famílies. Res a veure amb les grans fortunes que cobren aquests jugadors i que si ara s’han de rebaixar les nomines, si s’han sabut administrar, no serà ni de bon tros la seva ruïna El desconsolat Messi plorava, tothom pogués plorar amb els seus ulls.  Un altra esportista  que també ha mostrat la seva condiciona humana. Quan per sobre dels diners també hi ha els sentiments que deriven en l’estima al club que l`ha fet créixer, personalment i esportivament. Al socis i aficionats al futbol en general, que l’adoren. I una cosa molt important, l’arrelament d’ell i la seva família a la terra que tant bé els han acollit i on ells s’hi troben tan bé. Ara és, quan el club de la seva vida, al qual tants moments de glòria ha proporcionat el seu talent i el seu joc, toca de peus a terra i s’adona que les coses no s’han fet del tot bé.

      Mentre em refereixo a aquestes reflexions, m’he recordat de la gesta que va protagonitzar un dels nostres convilatans, l’Ignasi Planas ( de ca la Ferreta). Que en visita turística a Rússia, que va coincidir amb la celebració dels Jocs Olímpics de Moscou,  va participar, sense tenir-ho previst, en una cursa, sembla ser important, que formava part dels actes esportius que es celebraven paral·lelament als de la cita Olímpica.. Aconseguint no recordo si el primer o el segon lloc. L’Ignasi, que ja feia anys que havia deixat de ser jove, va arribar a Sitges amb la seva medalla penjada. Una gesta de la qual els mitjans de comunicació també se’n van fer ressò. Qui li havia de dir que tota la vida fent de pintor, que seria l’esport que el pujaria al pòdium de la glòria,  sense tantes punyetes ni pretensions.   

                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 d'agost del 2021 )